De bon matí al veïnat

youtube.com

Hi ha dies que un  “adéu ” apressat o un “bon dia” de compromís és l’única relació que es manté entre els veïns del barri o amb altres persones que passen pel  nostre carrer. Altres dies, ni tan sols això; quan surts o entres de casa no trobes, ni veus a ningú; només des de darrera dels vidres de la finestra de la cuina es veuen passar els nens i nenes de l’escola propera, acompanyats de persones grans i sempre amb molta pressa.

Molt sovint algun cotxe aparca sobre la ratlla groga al damunt de la vorera per anar a comprar  el diari i el pa o qualsevol altre encàrrec pel barri. També pot passar que, a més a més, deixin el cotxe al davant de la sortida del garatge de casa teva; si has d’entrar  i sortir ja et pots esperar, perquè “només és un moment”, encara que tinguis el senyal de gual que pagues religiosament cada any a l’ajuntament. Mai he vist cap membre de l’autoritat policial que ni tan sols els cridés l’atenció.

Cotxe  aturat al carrer de casa.  L'amo havia anat a fer un encàrrec.

Ara, m’he trobat que alguna vegada un membre d’aquesta autoritat em volgués multar amb 200 euros per deixar el cotxe aturat a l’altre costat del carrer en el temps de tancar el portal del garatge. Al demanar-li com ho havia de fer em va contestar ”molt intel·ligentment”  que havia d’aparcar bé el cotxe, venir a tancar el portal  i després anar a recollir el vehicle.

Sort que amb els veïns, a part dels “adéu”  i dels “bon dia” hi ha una relació tan bona com la que vam comprovar l’últim dissabte quan ens varen portar mitja tona de llenya per tal de mantenir la llar encesa en els dies de fred que s’acostaven. Ja havíem previst  de fer-ho de bon matí i en un dia sense escola, per  tal d’evitar  coses estranyes.

transporterra.com

Mentre estàvem entrant la llenya, la propietària de la botiga de bicicletes de l’altre costat de carrer, ens ve a dir si podem vigilar-li la parada que té al costat de la porta per tal d’ajudar a un senyor, un altre veí, que havia sortit de casa seva una mica desorientat i sense abrigar; el va acompanyar, feia fred, van trobar la porta tancada i va trigar a tornar. Entre una cosa i l’altre va passar una estona, la meva dona vigilava, jo feia el que podia  amb el piló de llenya que no s’abaixava. Quan tot va acabar i després de comentar el fet, ens vam tornar a posar a la feina. Amb això arriba un veí de l’altre costa de carrer, que venia de plaça; ens saluda, entra a casa seva i tot de cop surt amb uns guants de color groc, disposat a ajudar-nos a entrar la llenya que quedava.

editorialjuventud.es

Quan tot sembla que se’n va en orris, són aquestes petites coses les que ens demostren que encara cal confiar en els altres.