Matí d'hivern a Sant Martí d'Empúries

Havíem de resoldre uns assumptes a l’Escala i després anar a dinar amb uns meus cunyats. Com que quedaven més de dues hores per a trobar-nos a casa d’ells vam pensar que el millor que podíem fer era anar a passejar a Empúries; lloc del que, per un motiu o l’altre, i des de fa anys, servem molts records .

Feia un matí esplendorós, encara bufava forta i freda la tramuntana, però no tant com uns dies enrere. El cel, com era d’esperar era blau, molt blau, algun petit núvol trencava aquesta uniformitat cap al sud i ponent, el que el feia encara més interessant  als nostres ulls.

Les onades arribaven força fortes a les sorres de les petites platges que conformen tot el golf de Roses; no et cansaves de mirar les seves anades i vingudes. Havíem entrat al poble pel portal que es troba en la confluència amb la carretera de Sant Pere Pescador.

Tot entrant al poble pel carrer Major ens vam aturar davant l’antiga rectoria, ara quasi abandonada,  on havien residit  els oncles de la Mª Dolors feia molts i molts estius. Aquest oncles, més tard, es varen fer dues cases per viure-hi primer i després deixar-les als seus fills; al menys un cop a l’any hi anàvem, a dinar; totes dues eren a quatre vents i de planta baixa; de la primera d’elles en vam treure la idea de fer-hi un pati central, envoltat  per la totes les habitacions que vam dur a terme al cap d’uns anys al construir la nostra pròpia casa.

Després arribàvem a la plaça. En un dels seus bars-restaurants hi havíem menjat els millors calamars a la romana que recordo; en fem el comentari cada cop que hi passem. Parada obligada és l’església, tan si està tancada com oberta, allà ens hi vam casar fa una colla llarga d’anys, hi hem celebrat  molts altres casaments, batejos, noces d’or  i altres esdeveniments familiars.

Vam anar caminant pel costat de la platja a estones sobre la sorra i a estones sobre els camins de fusta que fan de més bon transitar, sempre amb el mateix fons: Sant Pere Pescador, Roses i  l’Escala. Quan vam arribar a l’alçada del moll grec vam rememorar la cerimònia d’enterrament, veritablement emocionant,  d’una nostra neboda, molt especial per tot els que la coneixien,  que es va  fer fa pocs anys en aquell  lloc.

Ens vam asseure en un banc, a recés del vent i encarat al sol. A la nostra esquerra el mar, a la dreta les ruïnes del jaciment greco-romà i al fons l’Escala i Montgó. Moments de tranquil·litat absoluta. Nosaltres dos sols, no passava ningú. A més dels que ja he dit, venen a la memòria i comentem altres fets. Allà, l’Escala i Empúries, va ser on vaig veure el mar per primera vegada durant la també primera excursió que vaig fer amb l’escola de la mà del meu mestre menorquí, el senyor Andreu Murillo, que em va ensenyar a estudiar i a adquirir moltes de les aficions que he tingut a la vida; excursió que també ens va dur fins a l’Estartit, un poblet de quatre cases, on ens vam embarcar per anar a fer una passejada en barca fins a les illes Medes.

Al mateix lloc on estàvem asseguts vam anar a rebre la Torxa Olímpica en un llunyà 1992. Va ser una cerimònia emocionant. Pocs moments abans de l’arribada un grup d’espanyolistes, per dir algun nom, van desplegar una bandera  estatal proferint alguns crits o consignes, tal com ells en deien o en diuen encara. Els altres assistents a l’acte, davant la provocació, ens vam girar i tot tirant-los grapats de sorra els varem fer fora.

Entre tants records, tant de sol i tant de mar havia passat el temps sense adonar-nos-en,  era hora d’anar a dinar, ens esperaven.