Històries de Reis

Els Reis al pessebre dels nostres nets

Escolto per Catalunya Ràdio les històries que molts oients expliquen sobre les seves experiències d’un dia de Reis. La majoria de persones que tenen ganes de fer-nos saber  com els va anar  la passada d’aquests personatges per les cases de cadascú, en la seva ja llunyana infància,  ja tenen una certa edat ; com que em trobo dins aquest grup també em venen ganes de dir-hi la meva.

Recordo amb il·lusió aquesta dada, però resulta que al meu poble era la vigília de la Festa Major, Sant Julià i Santa Basilisa, i la gent estava molt atrafegada netejant, cuinant i arreplegant llenya per fer un bon foc, per tal d’alimentar i escalfar a tots els parents que es congregaven a cada casa per, dinar-hi, sopar-hi i en alguns casos també dormir-hi, si venien de lluny.

Reis fets en un curset de ceràmica

El més curiós era que anàvem a esperar els Reis sabent que no els veuríem arribar físicament, com ara ho fan a la majoria de ciutats i pobles de les nostres contrades; i si no és així, perquè els pobles són molt petits,  els pares ja es preocupen d’acostar-hi els seus fills a l’hora de les cavalcades.

Per tal de donar constància de la nostra espera ens anàvem a passejar per un tros de la carretera tot portant uns fanals, fets per nosaltres que consistien en un pot de conserva, normalment de llet condensada, foradat amb unt clau, a cops de martell. El col·locàvem al capdamunt d’una canya, enceníem l’espelma  que havíem enganxat  en el seu interior i tot cantant  “Els tres Reis de l’Orient que porten coses a tota la gent” fèiem un parell de voltes i cap a casa falta gent. La fred i la foscor ens apressaven per acostar-nos a la llar de foc i a anar a dormir aviat, ja que al llit era on si estava més calent (quan feia una estona que hi eres) i on es gastava menys.

L'adoració del Reis en un pessebre dels anys '90

Tot i la precarietat en què vivíem,  mai em va faltar una joguina en aquesta diada i sovint acompanyada d’un tros de torró, una taronja i alguna moneda d’una pesseta, de les anomenades “rubies” pel seu color  daurat, quan eren noves, que ens permetien comprar llaminadures a la botiga del poble. Recordo un cavall de cartró, que es va mullar i desfer, quan es va quedar al carrer, durant una nit de pluja, una nina, d’aquest mateix material (jugava molt amb una cosina de la meva edat,  que era força dominant i m’hi havia acostumat), una guitarra (que vaig obrir per tal de saber per on tocava), un joc de construcció, d’aquells típics de fusta de colors,... i quasi sempre algun conte: “Los músicos de Bremen”, “Riquete el del copete”... Quan vaig ser una mica més gran i ja sabia qui eren els reials personatges no van deixar de portar-me llibres escrits per Josep Mª Folch i Torres: “Marcel de Fortià”, Les aventures del pobre Friquet”, “Per les terres roges” ... La meva mare els amagava fins arribar al dia esperat; després de molt buscar només el vaig trobar una vegada. A partir de llavors es va acabar la història.