Quin estiu!!

Quin estiu! No tinc ganes ni voluntat per a fer res. Calor, calor i més calor; humitat i xafogor . Jo que sempre havia dit que preferia l’estiu a l’hivern, me n’estic desdient. Suposo que quan arribin les temperatures més baixes tornaré a canviar de pensament, però ara mateix començo a estar-ne tip.

També té la seva importància el fet de fer-se gran; prou que ens ho recorden tots els mitjans de comunicació haguts i per haver: “Que, a partir dels 65 anys, la gent gran begui aigua sovint! Que no surti a fora al pic del sol! Que...! Que...! A començaments de temporada, al sentir aquestes canterelles, em costa donar-me compte que estic dins d’aquest grup, per cert, ja ben sobrepassades les dates que donen el tret de sortida per tal de fer cas a aquestes recomanacions. I pel que em toca ja procuro adaptar-me a les circumstàncies climatològiques, com crec que fa tothom.

Com sempre els anys d’infantesa  venen a la memòria en aquests casos excepcionals. L’arribada de la marinada era com una alliberació quan a les hores del capvespre ens ajuntàvem alguns veïns, després d’haver sopat, per fer-la petar, tot esperant l’hora d’anar al llit, que solia ser  a hores no gaire tardanes, ja que a pagès semblava que el sol sortia  més aviat  i la feina s’havia d’adaptar al ritme de la pujada del termòmetre; termòmetre hipotètic, ja que no vaig sentir  mai a ningú  que parlés dels graus de temperatura a què havíem arribat. Ja es donava per entès que a l’estiu havia de fer calor i a l’hiverna havia de fer fred.

Durant  uns anys els incendis  forestals propers trencaven la monotonia dels estius. Deien que les enveges eren les que encenien els matolls que propagaven les flames cap al bosc. Llavors no hi havia bombers i tothom col·laborava. El meu pare que no tenia ni terres, ni boscos, havia passat algunes nits anant “a apagar foc” tot responent a la crida de les campanes, amb el so característic que identificava el que s’estava necessitant. Des del llit estant, amb la meva mare, seguíem l’evolució de les flames quan la foguera quedava emmarcada per la finestra de l’habitació.

Uns anys més tard  el meu fill i jo, al veure, des del terrat de casa les flames que sorgien per sobre del bosc situat a uns centenars de metres, ens vam oferir pel tal de formar part d’un grup de voluntaris per tal d’intentar que el foc d’aquests no s’estengués per marges i rostolls i arribés a llocs habitats. A una distància, crec que prou prudent, feia certa basarda observar com les flames saltaven d’un pi a un altre tot enfilant-se per les mates d’aritjols que pujaven pels seus troncs com si fossin torxes.

Tot plegat... , coses d’abans. Ara, també amb focs al bosc, i amb  altres focs que, no per menys físics, tan o més perillosos. Hem de procurar passar un bon estiu i ,després d’apagar-los tots, continuar amb el pas de les estacions que, com sempre, s’han d’anar esdevenint.