Ball

Aquesta i totes les imatges són extretes d'Internet

El nostre cos necessita moviment, no pot estar parat, sobretot quan et vas fent gran. S’han de buscar tots els moments per tal d’obligar-lo a fer una cosa o altre. Ja sé que moltes vegades fa mandra i és molt més còmode seure onsevulla, mirant la TV, llegint, jugant a cartes en algun cafè de la població o estirar-se fent llargues migdiades. I molt pitjor posar el cul en una cadira, avorrint-se tot donant voltes als pensaments que van fluint i que moltes vegades, a aquestes edats, no són el més alegres i esperançadors.

Hem de mantenir el cap despert i mentre el nostre cos ens hi acompanyi fer tots els esforços per mantenir-lo en bon estat tan físic com mental. Om pot preguntar-se a què venen aquests comentaris, si ja tots sabem aquestes teories encara que no les complim. Una petita experiència personal m’ha fet rumiar-hi més del que ja en tinc per costum.

A la meva dona i jo ens agrada ballar, però no d’una manera compulsiva, fins a deixar-ho tot per satisfer la nostra dèria pel ball ni per altres coses que ens agraden i interessen; tot té la seva justa mesura. Feia quasi dos anys que no trepitjàvem una pista de ball; l’última vegada que vam ballar va ser a bord d’un vaixell que ens portava de Civitavecchia a Barcelona.

 Dissabte  passat vam anar a la Festa Major del nostre barri; després de sopar no vam poder resistir-nos a la música dels ballables que interpretava el conjunt que els organitzadors havien llogat per animar el final de festa. Vam decidir-nos al sentir els compassos d’un bolero; jo que sóc el que més li costa moure’s dels dos vaig començar amb precaució i temor.

Podem dir que vam vèncer la primera por; al acabar-se la peça vam anar a seure i  al cap de poc vam tornar-hi. De mica en mica, tot reposant i tornant-hi una  altre vegada vam sortir a la pista vàries vegades, tot seguint els ritmes de swings, valsos i tot el que ens semblava que podíem ballar amb un mínim de seguretat.

Al final de la nit vam arribar a la conclusió de que  havíem recuperat part del nostre nivell ballable i sobretot, jo particularment, havia superat aquesta i altres pors per les que em veia sobrepassat en molts aspectes.

Aquest petit fet m’ha convençut, encara més, que mai hem d’afluixar. Hem de ser optimistes i adaptar-nos, dia a dia, a tot el que hàgim d’afrontar, encara que sorgeixin dificultats que semblin insuperables. I sobretot aprofitar les petites espurnes de les que ha  de sorgir tot allò que ha de fer la nostra vida més agradable.