Nit d'havaneres

Ja fa alguns anys que no ens desplacem fins a Calella per assistir a la Cantada del primer dissabte de juliol de cada estiu. Sempre m’ha agradat aquest tipus de música que canta l’enyorança d’uns temps passats o bé que exalta personatges, paisatges i fets, tan d’abans com d’ara. Durant uns anys vaig ser vocal de la Fundació Ernest Morató i això em va fer conèixer  de més a prop l’origen i l’actualitat d’aquest tipus de cançons.

Ara les mirem des del menjador de casa, a la televisió,  però sempre amb el brogit de fons de la colla dels nostres fills, als que oferim el nostre jardí per tal de muntar-hi la infraestructura necessària per poder sopar  i gaudir de la projecció de la Cantada a una de les parets blanques, alternant amb banyades a la piscina per mitigar, com aquest any, les calors pròpies de l’època. Entre grans i petits, que ja són molts, ahir al vespre se n’hi van trobar 35, sense comptar-nos-hi nosaltres dos.

Tot  mirant el desenvolupament de l’acte des de la plaça del Port-bo, la nostàlgia em va anar minant; els records van fer forat i em van venir a la memòria les diferents anades a aquesta trobada anual.

Diferents ambients al jardí de casa per tal d'escoltar la cantada:
els de mitjana edat,  els fills més grans, els fills petits
que no es veuen  i els cotxets amb els bebès a dins.         

Les dificultats per trobar-hi aparcament, ens van fer decidir a anar-hi a peu des de Palafrugell i buscar un lloc adequat per gaudir-ne el millor possible, amb els nostres amics i veïns, en Miquel i la Montse. Al final el nostre lloc escollit van ser unes illetes situades davant de “La Platgeta”. Era una mica lluny, però copsàvem plenament l’ambient  i la música de l’esdeveniment.

Acabada la cantada compràvem un gelat  i enfilàvem el camí de tornada, deixant moltes vegades enrere als cotxes que feien el mateix camí per l’autovia. Al cap dels anys vam arribar amb el cotxe fins a Llafranc i des d’allà fèiem el camí d’anada i tornada pel camí de Ronda, que de nit és fascinant. També hi vàrem assistir des de la platja del Canadell, davant d’una pantalla gegant, amb els integrants dels grups Rialles d’arreu de Catalunya.

Neus Mar, amiga de la família, des del menjador de casa nostra.

En una edició teníem a casa  convidats una parella de Polònia, de Cracòvia concretament, amb motiu d’un intercanvi  entre una coral d’aquella ciutat i la “Nit de Juny” on hi cantava el nostre fill. Ells, els polonesos,  hi van anar amb tot els del seu grup i després, ja a casa, vam poder comentar l’esdeveniment.

Però el record que més em commou són les dues edicions en els que vam convidar als nostre consogres, de Torelló i d’Alcúdia, respectivament, per assistir a la cantada des de sota les Voltes de Calella. Ara en Jaume i en Pep ja no hi són i ahir els vaig tenir tan presents com si els tinguéssim  al nostre costat.