Tots Sants

Sóc molt amic de les festes i tradicions catalanes. Tota la vida han format part de la meva manera de viure,  tant a la meva infantesa, com en el meu treball com a mestre, com ara fent d’avi de dos nets preciosos. Ara estem de ple en les diades de Tots Sants i com cada any surten les polèmiques entre Haloween i la castanyada. Quina és la millor manera de celebrar aquesta festa, la provinent dels EEUU o la nostra.

La mateixa polèmica sorgeix amb “el dia dels enamorats”, la celebrem per Sant Valentí o per Sant Jordi. Sembla que ni l’una ni l’altre són originàries del país americà sinó que van sorgir d’Europa i ells amb el seu model de viure ens l’han tornat reenviar.

Parlant de la festa de tardor, la castanyada és la manera més nostra de celebrar-la, però la costum de buidar fruites que, moltes vegades eren naps amb llumets en el seu interior, la van dur als Estats Units els emigrants irlandesos, ja que és d’origen celta. Avui mateix llegeixo al diari un article de Manel Cuyàs  en el que recorda que la seva mare ho feia amb una síndria.

De tota manera, a mi mai m’ha agradat, incloure en aquesta tradició, el costum de disfressar-se, anar per les cases a demanar caramels i fins i tot alguna vegada unes monedes i esclafar ous a la façana de la casa si no cedeixes a les seves pretensions.

Els meus records d’aquesta diada es remunten als anys de  la meva infantesa quan Mn. Joan, el rector de Galliners, convidava a tota la mainada a fer la castanyada en un prat de les afores del poble, menjant també magranes provinents del seu hort i, cosa avui impensable,  tot acompanyat d’algun traguinyol de vi de missa, begut en porró.

Durant la meva estada al Collell la castanyada consistia en un bon grapat de castanyes bullides que ens donaven abans d’anar a la sessió de cinema d’aquell dia. Acabada la pel·lícula la sala acabava encatifada de peles de castanya i allà començava “l’agraïment”  dels fàmuls (estudiants que pagaven els estudis i estada a l’internat fent totes les feines possibles que donaven els estudiants interns, (alumnes que els seus pares ho podien pagar) i professors que convivien amb ells.

A casa menjàvem castanyes torrades durant molts vespres  dels mesos d’octubre i novembre, sobretot quan la meva mare anava a mercat a Banyoles i podia comprar-les. També alguna vegada, poques, havíem fet panallets.

L’anada al cementiri per honrar els morts consistia, no a portar-hi flors, sinó a resar per ells. Després del rosari de la tarda, el capellà hi posava un reclinatori  (el cementiri era i és al davant de l’església) i les dones (els homes no anaven a rosari) s’hi agenollaven amb una candela encesa a la mà; no recordo bé el que el capellà resava, mentrestant, però en sembla molt que eren les absoltes en llatí.

Panellets fets a casa nostra