Budapest (V)

Tal com ens havien recomanat, després d’aixecar-nos i deixant a banda el més que acceptable bufet de l’hotel on ens hostatjàvem vam sortir al carrer a quarts de nou per dirigir-nos al New York Café.

Hi ha ocasions que cal aprofitar i donar-se un caprici, com el d’anar a esmorzar a la cafeteria amb més classe de Budapest  i reconeguda per molta gent com la més maca del món. Ja havíem anat a prendre un gelat a la pastisseria Gerbaud, la millor de la ciutat, sense que nosaltres ho sabéssim. Però ara si que anàvem ben informats: el New York Cafè va ser construït el 1895 per una companyia d’assegurances; la seva màxima popularitat li va arribar en el període d’entreguerres quan Budapest era el centre cultural més important de tota l’Europa Central.

Però l’anècdota, si així la podem anomenar, ens va succeir en el camí d’anada al cafè. A l’ampla vorera d’una gran avinguda ens va parar un home de bona planta es va situar davant nostre dient que era policia i que volia veure la nostra documentació tot parlant-nos de drogues i diners falsos. Nosaltres primer li vam demanar la seva per tal que demostrés que pertanyia al cos policíac hongarès. Així ho va fer. Era verdadera? Tant podia ser-ho com no però nosaltres ens ho vam creure.

Tot seguit ens demana la nostra , primer a un i després a l’altre, tot parlant-nos de les drogues i dels diners falsos. Va comprovar  els carnets respectius  i va mirar si els diners que portàvem eren verdaders o falsos tot demanant-nos si també teníem euros, cosa que vam negar. Mentre hi havia totes aquestes comprovacions ell anava enraonant  i dient-nos que no anéssim a l’altra vorera per no se quins motius, exactament.

Ens diu que endrecem les carteres, ens pregunta on anem, ens indica el camí cap al New York Café i al saber d’on veníem ens parla del Barça i d’en Messi. Tot plegat va passar en pocs moments.

Amb la gana que teníem vam accelerar el camí, vam entrar al Café tot esperant que ens vinguessin a buscar per  portar-nos a una taula, ens vam meravellar de la decoració del local i vam ben esmorzar.

A l’acabar vam dirigir-nos al taulell per pagar els 15.000 florins (300 florins equivalen a  1 euro) que valia  el primer àpat del dia. A l’obrir la cartera vaig quedar glaçat, hi faltaven tots els bitllets de 10.000 florins, no gaires, havíem deixat els altres a caixa forta de l’hotel. A la cartera de la meva dona hi havia passat el mateix. De seguida vam pensar el que havia passat; havíem estat víctimes d’un joc de mans dut a terme, encara ho dubtem tal com van anar les coses,   per un lladre que es va fer passar per policia o per un policia que va fer de lladre.

O sigui que l’esmorzar ens va costar una mica car. Però que explicaríem ara si tot hagués anat com una seda?

 (Ho sento, però no tinc cap foto del protagonista de l'anècdota)

Aquesta és la cara que em va quedar després de la "sorpresa"