Budapest (I)

Erzsebet híd

Budapest era un destí que perseguíem des de feia temps, però per naps o per cols, mai havíem tingut ocasió de fer-lo realitat. Les tres paralles que acostumem a visitar una ciutat o regió europea cada any ho vam lligar tot: avió, hotels, trasllats... per tal de no tenir cap ensurt, ja que comencem a tenir una certa edat, almenys parlo per mi, i no volem sorpreses.

Parada tot pujant al Gellert

El diumenge a la tarda ens han de passar a buscar per anar cap a l’aeroport. Unes hores abans un del grup ha de ser ingressat a l’hospital, els altres quatre quedem com esmaperduts, però tirem endavant. El fill d’una de les dues parelles que quedem no es trobava massa bé; sembla que no és res greu, per tant  tirem endavant.

Budapest i el Danubi

Tot el viatge va com una seda. Mai ens havien esperat, com en aquesta ocasió,  amb el típic cartellet  amb el nom d’un de nosaltres a fi de traslladar-nos a l’hotel. Confortablement  instal·lats busquem un lloc per anar a sopar, ja era tard, ens fiquem al primer restaurant  amb cara i ulls que trobem: un italià que es deia “Bocadillo”. Jo em vaig cruspir uns espagueti a la bolonyesa en els que hi cantaven els àngels. Allà vam fer plans per l’endemà.

El Parlament al fons

El nostre hotel estava a deu minuts del pont Elisabeth, un dels molts que hi ha a la ciutat. Feia molt sol, un dia esplèndid i ens vam decidir a caminar. Una vegada passat el pont, ens vam enfilar per les escales que porten a dalt del Gellert, una muntanyeta coronada pel Monument a la Independència  i  per la Ciutadella, que com el castell del Montgrí mai va presenciar cap batalla.

El castell de Buda

Les vistes de Budapest són espectaculars, ens hi passem una bona estona, tant observant la ciutat, com passejant-nos per uns jardins esplèndids, tot reposant en els seus bancs, ja que la pujada havia estat feixuga. Decidim emprendre el camí de baixada per tal de dirigir-nos al Castell de Buda tot esperant trobar un lloc per dinar.

Monument a la independència

Quan menjàvem el segon plat els nostres amics reben la noticia de l’operació urgent  a que s’ha de sotmetre el seu fill i sense quasi pensar-s’ho decideixen  marxar  cap al Baix Empordà. Ens quedem sols a Budapest;  una mica més desanimats, però tirem endavant.