Una imatge, un poema, una cançó... (027)

Fa molts dies que no ajuntava una imatge i un poema a la mateixa plana. Durant la meva estada a una casa de turisme verd de la comarca de la Selva vaig descobrir un lledoner que em va tornar  a la infantesa,  tot recordant-ne un altre de molt frondós del que m’havia gronxant a les seves branques, me n’havia menjat els seus dolços lledons quan eren madurs i usat d’ells com a munició de les “petadores” fetes amb troncs de saüc quan eren verds.  Aquest poema de Pere Talrich (poeta vallespirenc, 1810-1889) en completa l’imatge.

 

                       Lo lledoner del meu vilatge
                       (quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
                       ha conservat tot son brancatge?
                       Hi fa cada any son niu l’ocell? 

                       Encara es veu baix son fullatge,
                       amic dels infants al bressol,
                       voletejar —rient imatge—,
                       com vespres d’or, los raigs del sol?
  
                                                                                             Pere Talrich