La Marató i jo

Estic mirant la Marató de TV3 dedicada a les malalties del cor i seguint els testimonis, sempre d’optimisme, que van donant els malats entrevistats per en Quim Masferrer i la Mònica Terribes.

Ja fa dies que vaig pensant que aquesta també és la Meva Marató, per les circumstàncies amb les que em veig immers, i ara, de sobte, he pensat que també podia donar t’estimoni d’aquest fet, encara que sigui a petit nivell, entre els seguidors del meu blog.

Sense jo saber-ho la història va començar fa molts anys. A l’acabar la carrera de Magisteri  havíem de fer uns campaments del Frente de Juventudes, per poder obtenir el títol de mestre. En un examen mèdic em van detectar alguna cosa, que no em van dir en què consistia, però en lloc d’enviar-me a un campament  a Tarragona en van fer anar a una residència  a Alsasua (Navarra) on l’activitat física no era gaire important . I així va acabar la història, de moment.

Al cim del Tallón (3144m.) (13-08-97)

Vaig fer la “mili”, amb tota normalitat, a Melilla, em vaig llicenciar i després de 38 anys de treballar en l’ensenyament em vaig jubilar. Pocs anys abans em van fer una revisió mèdica d’aquelles que en deien d’empresa (l’única en tots els anys de feina) en la que em van detectar alguna irregularitat al fer-me un electrocardiograma, que em van fer repetir. Després d’unes preguntes del metge tot va seguir igual.

"El Camino de Santiago". Astorga al fons (juliol 2000)

A partir dels cinquanta vaig començar, moltes vegades amb la meva dona,  a caminar i a pujar muntanyes, alguna de més de 3.000 metres d’alçada: el Canigó, el Montardo, el Certascan, la punta Alta, el Bassegoda, el Pedraforca, el Tallón.... fins que una vegada vam donar més voltes del compte i vaig decidir deixar-ho. Per “celebrar-ho”  vam decidir  fer  350 km. de “El Camino de Santiago” .

De Palafrugell a Cassà de la Selva, agafant forces (21-09-2007)

Al cap de poc a amb una colla, que ens vam posar el nom de “Els Matiners” (sortíem sempre a les 7 del matí), ens vam dedicar a resseguir els camins de les nostres contrades. Cada vegada ampliàvem  la durada  i l’extensió dels nostres recorreguts fins que des de Palafrugell vam arribar al Castell del Montgrí, al Santuari del Angels,  a Cassà de la Selva, a Girona..., fins arribar a caminar prop de 15.000 km.

Un helicòpter ens rescata a Coma de Vaca (22-05-2008)

Però als 66 anys i tot celebrant l’anirvesari de Casament  sopant, davant del mar  a Calella de Palafrugell, els ulls se’m van ennuvolar, el braç i tot el costat dret se’m va adormir... Em van haver d’ajudar a arribar al cotxe, al CAP i amb ambulància medicalitzada al Trueta. Em van diagnosticar un Ictus. Degut a què? No es va saber fins al cap d’uns dies: “Una fibril·lació auricular paroxista”, en fi una “arrítmia”. Lligant caps sembla que era una arritmia el que s’havia detectat en les revisions d’anys abans.

Aquí es van acabar les llargues caminades i moltes altres coses  i vaig començar una vida completament diferent: la rehabilitació, per sort  no massa exigent ni complicada, les medicacions, el menjar sense sal ... Però la vida s’ha d’agafar tal com ve i procurar fer tot el que es pot i fins allà un pot: algun viatge, algun sopar, .... tornar a caminar una mica, en fi una vida tranqui-la  però sense tancar-se a casa i participant en tot allò que convingui.

Fins que ara fa un mes, l’àmbulància va tornar ser el meu mitjà de transport per portar-me altra vegada al Trueta a posar-me un marcapassos d’urgència: havia arribat a un ritme cardíac de 28 pulsacions i amb una parada de 6 segons entremig.

Amb tota la família al final de la presentació del llibre.

La vida continua, l’endemà de la implantació, el 9-N, vaig anar, tot caminant una bona distància, a votar  i al cap de vuit dies vaig presentar el meu llibre: “Els noms dels carrers de Palafrugell”, del que ja vaig parlar en el seu dia.

Només puc dir que he tingut molta sort. Des del dia que vaig sortir de l’ictus vaig deixar de jugar en rifes i loteries, a les que estava força afeccionat, perquè el premi gros ja m’havia tocat.