Una imatge, un poema, una cançó... (024)

Quan arriba l’estiu, sempre que surto a caminar trobo corrues de formigues que van d’un lloc a l’altre i que no em deixen  mai indiferent . Aquesta és una de les últimes imatges que he fotografiat; els animals i les pedres de diferents mides es confonen al mig del camí tot formant un mosaic. El poema que he  escollit és de Joana Raspall, la poetessa que sabia treure l’ànima de tot el més petit i insignificant.

Les formigues

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap el seu cau;
s'encreuen en filera,
se saluden polides;
si vénen diuen “hola! “
si van “ adéu-siau !” .

Lleugeres van fent via ,
les unes carregades
amb bocinets de coses ,
les altres, sense res .

Aquesta que jo miro
em sembla molt cansada ;
el gra de blat de moro
que porta, és massa pes !
- Qui t'ha manat pobreta ,
ser tan escarrasada ? ,
voldria preguntar-li
si em pogués escoltar .

Que traçuda i valenta
m'ha semblat , la formiga !
Si volgués ser com ella,
què em caldria portar ?

Joana Raspall