Volant pel Baix Empordà

Comencem el mes de setembre; és un bon moment per explicar una experiència de fa pocs dies. A mig agost  anàvem de bon matí,  pels camins del Baix Empordà quan a l’aixecar la vista vam veure, com moltes altres egades, un globus que, a la llunyania,  destacava al mig del cel. Tant en Josep Mª Farreró com jo mateix  vam manifestar el desig d’un dia volar amb un d’aquests artefactes. Es veu que va ser tan fort, el desig, que ni que ho haguéssim pensat tot bufant les espelmes del nostre pastís d’aniversari; al cap de setze dies, hora per hora, ja estàvem enfilats a la cistella per iniciar el nostre primer vol aerostàtic.

A punt d'aixecar el vol

Va ser a Colomers. Ens havíem aixecat molt aviat; la primera cosa que vam fer va ser mirar el cel i el que vam veure ens va fer arrufar el nas. Al cap de poca estona els cops d’unes gotes fortes i grosses es deixaven sentir a la capota del cotxe. Encara vam fer més mala cara, amb tot un seguit d’exclamacions que acompanyaven la pluja que anava caient. Però vam tirar endavant. Els encarregats de portar-nos a passejar pels aires ja estaven desplegant la immensa tela del globus. Ens vam saludar, vam fer alguns comentaris sobre l’estat del temps i ells van començar a omplir d’aire calent el gran espai que havia d’aixecar-se enlaire. Val ha dir que la pluja havia durat poca estona.

 

Primera impressió

Érem deu persones a dins la cistella. En Joan, el director de l’expedició, ens va fer les recomanacions oportunes i amb un tres i no res ja vaig veure Colomers als nostres peus. Un altre globus estava a punt d’aixecar-se i cada vegada el veiem més petit. Varem ascendir fins a quasi 1000 metres. La sensació era el gaudir d’una tranquil·litat absoluta. Cap remor, cap moviment, només sentíem les nostres exclamacions i les explicacions d’en Joan.

Colomers

A la llunyania, en direcció a Girona pintaven cels de tempesta i també cap a Palafrugell. Es veien les cortines d’aigua que baixaven cap a terra, però a sota nostra i en direcció al mar algunes ullades de sol animaven el paisatge.

Colomers encara més avall

Quina perfecció geomètrica en la distribució de camps llaurats, camps coberts de pomeres i blatdemorars, rius i recs, pobles i carreteres. Quan passes pel costat de la carretera no et dones compte de la feina que fan els pagesos al conrear amb tan d’aprofitament les seves terres.

Geometria treballada

La combinació entre la gradació de verds i els marrons dels camps treballats és espectacular. Llàstima que a les fotografies una lleugera boira, moltes vegades sembla entelar el nostres objectius, però la realitat era molt més clara i contrastant. Al cap de poc ja vam veure a la llunyania el golf de Roses, l’Escala i més a prop el Montgrí i les Illes Medes, en mig dels reflexos de l’aigua i la de les proteccions dels pomerars. A la nostra esquena, veiem també la mare de Déu del Mont retallant-se entre núvols de mal temps; a la dreta fosc i entre la pluja s’endevinava Palafrugell. 

Una bona estona ens vam moure segons les indicacions que arribaven de l’aeroport, les d’en Jaume que ens seguia des de terra i no se si d’algu més. Estava tan absort contemplant l’espectacle que no donava l’abast a tot el que veia. En un avió es veuen els paisatges per un foradet petit enmig dels sorolls dels motors. A dalt del globus formàvem part d’ell, al bell mig del silenci i la quietud.

"L'estany" d'Ullastret

A poc a poc vàrem anar baixant i acostant-nos a la costa. Vam passar per sobre del mas Fuster, el dia que vam veure el globus premonitori ja l’havíem fotografiat al passar pel seu costat, així com les pinedes torrades per la pedregada del mes de juliol. Ara ja buscàvem un lloc per aterrar; els camps aptes per fer-ho s’anaven acabant i es va haver de baixar passant, amb molta perícia per part d’en Joan,  entre dues files de xiprers i acabant fent un parell de saltirons abans d’establir-se l’estabilitat de la cistella al arribar a terra. Després d’una hora i cinc minuts de vol i uns 19 quilòmetres de recorregut arribàvem a la riba del Ter, a prop de Torroella de Montgrí.

 

Mas Fuster i la pineda "cremada" per la pedregada.

Es va acabar l’aventura amb un bon esmorzar a l’Horta d’en Patxei, tot brindant amb una copa de cava pel final feliç, tal com havia de ser, de l’expedició.  

Contrallum amb les Illes Medes