La Via Catalana

A dalt l'autocar, a Torroella de Montgrí, esperant el verd per marxar

Ja som a l’endemà de la Diada. Aquesta Diada tan esperada per milers i  milers de catalans, de la que se n’ha parlant tant des de fa tants mesos, de la que se n’està parlant tant avui a tots els diaris, ràdios i  televisions, que fins i tot cansa una mica, com en totes les noticies d’actualitat, i de la que se’n continuarà parlant durant molt i molt de temps.

Acampats per dinar

Del que tinc ganes, però, és de recordar la Via Catalana que vaig viure des de dins. Poques vegades es pot assistir a un acte tan complex, organitzat amb tanta seguretat i amb una participació tant gran de persones; amb tant d’ordre, amb tanta tranquil·litat, amb tanta alegria i amb una mobilitat que supera tot el que pots pensar.

 

Dirigint-nos al nostre Tram

Vam sortir de Torroella de Montgrí amb un grup d’amics, amb sis autocars, que van haver de fer un doble viatge fins a Medinyà on es trobava el nostra tram, el 624. Al cap de mitja hora arribàvem al lloc  de trobada que els  organitzadors ens tenien reservat on poder-nos instal·lar per tal de dinar-hi mentre esperàvem l’hora d’accedir al nostre tram. La gent va començar a treure cadires, taules o a seure senzillament a terra. Sota d’una arbreda de plàtans, ja amb les fulles agafant els colors de tardor, es bellugaven els colors grocs de les samarretes, els vermells i blaus de les senyeres i de  les estelades que anaven lluint amb els tímids raigs de sol que van començar a trencar els núvols que ens havien espantat durant tot el matí. 

A l’hora assenyalada vam enfilar el camí cap a la Nacional II, tot ajuntant-nos amb els integrants dels altres trams. Una estelada de globus dels amics de Verges ens precedia fins arribar a la cruïlla i els grallers de Torroella ho feien amb la seva música. Tot caminant t’anaves trobant amb coneguts que havien arribat amb altres mitjans; va ser una alegria trobar-hi també la Mone,  acompanyada del seu pare, una mica més refeta des de l’última vegada que l’havíem vista després del seu alliberament. 

Instal·lats en el nostre lloc, era tot un espectacle veure passar la gent que anava a buscar el seu a uns centenars de metres més amunt, , ja que estàvem situats en una pujada i ho podíem veure tot amb una bona perspectiva. Des de molts nens en cotxets, banderes gegants, bicicletes amb estelades voleiant, gossos guarnits, joves patinant, ... Fins i tot ens van fer passar un pernil (de broma), amb la inscripció corresponent i amb la intenció de que arribés al més lluny millor.

Com s’ha pogut veure a la televisió en molts trams,  les onades,a banda i banda de la carretera, ens van entretenir mentre esperàvem les 17:45. Saludant també als avions i helicòpters que passaven per tot el recorregut, tot tractant d’endevinar qui eren els seus propietaris: la tv, la policia, la premsa... És feia córrer el rumor que una cadena de televisió de la capital de l’estat, molt combativa amb Catalunya, passaria a fotografiar els trossos on hi faltava gent per completar la cadena, així com també que molts contraris a aquesta s’havien apuntat per després no assistir-hi i crear buits.

El cert és que a l’hora assenyalada ens vam donar les mans, tot emocionats, per tal de completar la Via Catalana i desitjar que es fessin efectius els nostres desitjos. Després d’haver cantat Els Segadors, que per cert va començar una mica abans de l’hora assenyalada, una riuada de gent va començar a baixar en direcció a Medinyà per tal de trobar els vehicles que ens havien de tornar a Torroella de Montgrí, que per cert ens esperaven a l’aparcament de la Paloma Blanca i que fou motiu de multitud de bromes i frases enginyoses que van ajudar a acabar el dia amb bon humor.

Tothom està al seu lloc

Tots cap a casa