Sonrisas i làgrimas

Diumenge vam assistir a la representació del musical “Sonrisas i làgrimas” al Teatre Tívolí de Barcelona. L’obra es de sobres coneguda per la pel·lícula que vam poder veure als anys 60, basada en una obra que es representava a Broadway amb el títol de “The sound of de music”dirigida per Robert Wise i protagonitzada per Julie Andrews i Christopher Plummer. L’obra que vam veure es calcada de la pel·lícula amb la corresponent limitació teatral. Ens va agradar molt i a més a més la cançó “Edelweis” que es canta cap al final de l’obra té un significat molt especial, per nosaltres, des de l’any 11971.

El capità Von Trapp està interpretat per Joan Crosas. Qui no el recorda de la primera temporada de “Mar i cel”? . així com en altres obres de teatre, pel·lícules i sèries de TV. A la seva parella, la institutriu Maria, li dona vida l’actriu argentina Silvia Luchetti, que no té res a veure amb la coneguda família teatral catalana dels Luchetti. Tots els altres actors fan unes grans interpretacions, destacant les dels set nens, que sembla que es van canviant segons els dies de representació. Aquests nenes i nenes canten, ballen, reciten i es mouen per l’escenari com uns verdaders artistes, demostrant que ja ho son. 

L’escenografia és la mateixa que es va dissenyar  pel Teatre Coliseum de Madrid, adaptats per anar de gira (allà potser encara diuen que van a provincias, com a les pel·lícules en blanc i negre, de fa no sé quants anys). Els canvis de decorats son continus, en sembla que són més de vint. 

La música es la original de la pel·lícula, en directe. La veu dels artistes és de molta qualitat,  les cançons estan traduïdes al castellà (ens hagués agradat sentir-les en català, però entenem les dificultats) Ens va sorprendre la veu de la superiora del convent interpretada per Noemi Mazoy.

 

Dirigeix aquest gran muntatge es Jaime Azpilicueta, que compte amb trenta dos artistes, deu músics, setanta persones d’equip tècnic i cent quaranta vestits.

Suposo que tindrà molt èxit, però no la podem comparar amb la peL·lícula, tal com feia alguna persona al sortir del teatre. Una cosa és cinema i l’altre és teatre.

Sortida i arribada des de Peratallada.

 

Ja hem començat la caminada

Per gaudir al màxim de la natura no cal fer molts quilòmetres, ni pujar muntanyes molt altes, ni viatjar a  països exòtics. Una passejada pel nostre Empordà, concretament per l’Empordanet, de bon matí, quan el sol acaba de sortir, caminant per camins planers, amb la companyia de bons amics, i si,  a més, sabem que acabarem amb un bon esmorzar que més podem desitjar.

Ens acostem a Palau Sator

Vam aparcar el cotxe a Peratallada. És difícil trobar-hi un lloc on estigui permès  o que no sigui privat, si entres per la carretera que ve de Sant Climent de Peralta. Al marxar vam trobar un avís molt correcte enganxat al neteja parabrises que ens comminava a tenir-ho en compte si hi aparcàvem una altra vegada, tot i que no hi havia cap indicació que en senyalés la prohibició. 

 

Església de Palau

Vam dirigir els nostres passos en direcció a Palau Sator. El sol tenyia els camps de color vermellós i el poble es retallava en el cel blau clar del començament del dia. Travessem el poble, ens encantem una mica en les edificacions més destacades, que per cert ja hem vist amb moltes altres ocasions: l’església, la torre del castell, el portal de la Torre de les Hores i el rellotge de sol que ens diu: “Només compto les hores serenes”; a aquella hora, però,  encara que fos molt serè no en senyalava cap perquè el sol no hi havia arribat.

Encara no hi toca el sol

 Durant quasi tot el recorregut varem anar veient Palau com a teló fons. Els altres pobles els vàrem passar una mica per fora, tot i que hi arribem a Fontclara per la “Calle Mayor” segons un rètol antic que encara es conserva. També passem pel costat de Sant Feliu de Boada; tot i que té una església preromànica molt notable, tampoc ens hi aturem, perquè tal com succeeix amb la majoria de pobles d’aquesta comarca, ja els hem visitat moltes vegades.

 

Palau i el seu entorn

Deixant Sant Julià de Boada a la nostra esquerra, passem pel veïnat de Pantaleu. Seguin les indicacions del GPS ens dirigim cap un camí que transcorre pel costat d’una masia, però no ens deixen passar. Els masovers o els guardes de la casa que hi ha al darrera tenen la lliçó molt ben apresa. Tot i que la senyora que ens ho va advertir era coneguda d’un de nosaltres i ja ens pensàvem que faria una mica la màniga ampla en aquesta ocasió, varem haver de tornar enrere i enfilar un altre camí.

 

Les mongeteres ens donen la benvinguda a Peratallada

Comencem a veure Peratallada. Arribem per una zona d’horts on unes mongeteres molt ufanoses sembla que ens donen la benvinguda. Quan estem a punt d’entrar a la plaça ens ve a rebre el vuitè integrant dels Matiners que no havia pogut  venir a primera hora. Ens esperem al mig de la plaça perquè el restaurant no obre fins a tres quarts de 10. M’entretinc observant la casa d’uns més oncles que ara ja no hi són i la nostàlgia comença a donar voltes pel meu magí. Les portes de Can Bonay s’obren i es trenquen els meus pensaments. Cap  a esmorzar!

Si voleu saber les dades tècniques dels recorreguts amb Els Matiners o molts altres podeu anar a wikiloc, en aquest cas el d’en Josep Miquel Lladó o el d’en  Josep Mª Farrreró Carolà, bons amics i companys d’aquestes caminades.

Una imatge, un poema, una cançó... (014)

En una de les últimes estades a Galliners es va escaure passar pel costat d'uns camps de girasols. Aquestes flors sempre són una tentació per tal d'emportar-se'n unes quantes imatges.D'entre les moltes fotografies que hi vaig fer he triat aquesta. El poema que l'acompanya és de Jacint Verdaguer, un dela nostres més grans poetes. El  recordo com la lletra d'una cançó que cantàvem a l'església del poble, per Setmana Santa, quan jo era petit.

El gira-sol

 

El gira-sol

de tant adorar al Sol

n'ha presa la fesomia.

Tot el sant dia

el segueix amb sa mirada,

com l'aimador a l'aimada:

quan veu que neix a llevant

està rient,

quan veu que mor a ponent

està plorant;

llavors el dol

del gira-sol

és gran.(...)

Jacint Verdaguer

l'Esperanto

Treballant en un llibre sobre els noms dels carrers de Palafrugell, a l'Arxiu Municipal de la població, vam arribar a un capítol on volíem parlar dels palafrugellencs que formaven part del nomenclàtor d'altres poblacions. A més de Josep Pla que dona nom a carrers d'almenys 122 poblacions de dins i fora de Catalunya, vam trobar altres persones, que es troben en el mateix cas, entre elles Gabriel Pujol que denomina una plaça de Sabadell. Nascut el 1908 a Palafrugell, ens consta que ensenyava l'esperanto en un local del carrer Nou, a principis dels anys 30. L'any 1941 es va establir a Sabadell, on va exercir la seva professió de mestre i on va morir l'any 1992.

Em va venir al cap que jo havia estudiat esperanto durant la meva estada a l'internat del Collell en els ja llunyans anys 50. el professor era Mn. Pius, el prefecte, un home seriós i amb molt mala bava, que segurement calia tenir-la per tractar amb més de tres-cents galifardeus, que parlava alguns idiomes i al mateix temps, com a fotógraf aficionat, va ser l'autor de les poques fotografies que conservo d'aquells anys.

El creador de l'esperanto

L’esperanto, del que ja quasi no se’n sent a parlar és una llengua auxiliar planificada creada per l'oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhof, com a resultat d'una dècada de treball, amb l'esperança que es convertís en llengua auxiliar internacional. Segons les estadístiques, l'esperanto és la llengua planificada més parlada del món avui dia. 

Segons la Viquipedia:”La gramàtica de l'esperanto es basa en setze regles fonamentals sense excepcions... El vocabulari està extret de molts idiomes i adaptat a les normes de la llengua. La major part procedeix del llatí, directament o per mitjà de les llengües romàniques (sobretot del francès.italià i castellà) i d'una manera menys freqüent de llengües germàniques (alemany i anglès) eslaves (rus i polonès) del grec i en alguns casos de l’hebreu”.

Nosaltres fèiem servir un llibre de gramàtica publicat a Barcelona l’any 1953, era com la que surt a la fotografia i encara la conservo. Em sembla que l’estudi d’aquesta llengua artificial no va durar més d’un curs i l’única cosa que recordo són els dos primers versos de seu himne, que cantàvem cada dia de classe, del que en transcric les dues primeres estrofes i la seva traducció al català:

La Espero

En la mondon venis nova sento,

tra la mondo iras forto voko;

per flugiloj de facila vento

nun le loko flugu gi al loko.

Ne al glavo sangon soifanta

gi la homan tiras familion:

al la mond' eterne militanta

gi promesas sanktan harmonion. 

L'Esperança

Al mon ha arribat un nou sentiment,
una crida potent recorre el món;
en ales d'un vent lleuger
que voli ara d'un lloc a l'altre.

No és una espasa sedegosa de sang
on atreu la família humana:
al món que eternament batalla
li promet santa harmonia