Le Perigord Noir (I)

Fins que no em van proposar per fer-hi una sortida de quatre dies no havia sentit mai a parlar de la comarca francesa del Perigord, situada a la comarca d’Aquitània al sud-oest de França. Concretament vam recórrer el Preigord noir, perquè també hi ha el blanc, el verd i el púrpura.
Vam establir-nos a Sarlat-la-Canéda, capital de la comarca, a l’hotel De Selves. Durant el viatge vam trobar tota classe de temps, des d’una sortida de sol a través de la boira, fins el sol esclatant a l’hora d’esmorzar a l’àrea de Corbières i la pluja abundant al passar prop de Tolosa de Llenguadoc. L’arribada va ser tranqui-la així com quasi tots els dies que va durar la nostra estada.
Al primer lloc on ens vam parar per dinar no ens varen atendre per estat complert, això que els plats que passaven pel davant dels nostres nassos feien tota la bona cara del món. El segon lloc no ens va agradar a nosaltres i a la fi vam decidir que ens quedaríem al proper, ja que l’hora de dinar, a França, arribava al seu termini. Va “tocar” a Frayssinet, al restaurant “Au P’tit Marché”, que tot i ser petit en molts aspectes, al menys ens vam atipar.

Faltava poc per arribar quan un cartell ens anunciava un “Moulin à huile de noix” , que es podia visitar. Com que les nous són una de les especialitats agrícoles de la comarca vam decidir aturar-nos, però la temporada s’havia acabat. Al costat s’anunciava també “Foies gras, confits ...” d’ànecs i oques, l’altre especialitat que ens perseguiria a tots els restaurants, botigues i mercats.
A l’arribada ens va donar temps de fer una bona passejada pels carrers del casc antic de Sarlat, una ciutat medieval restaurada amb tota cura que fa que t’aturis a cada racó per admirar i fotografiar. Dues escultures ens van cridar l’atenció, la dedicada a les oques i la del “Badaud” o badoc que des de la barana d’una escala observa tot el que passa al seu voltant.

Tots els restaurants lluïen, tal com ja he dit, les seves ofertes de menús amb”foies i confits”. Ens vam decidir per un; a la taula del costat vam establir contacte amb una parella francesa que ens va orientar sobre el menjar i la comarca. A resultes de la conversa vam saber que sovint feien estades a Sant Feliu de Guíxols i coneixien prou bé el Baix Empordà. Al final de l’àpat ens vam poder ficar a una cova, tota il•luminada, que formava part de l’atracció del restaurant.