Le Perigord noir (II)

Tot el grup a la Roque Gageac

La llista de pobles, castells, coves i jardins que es poden visitar en aquesta comarca és inacabable, per tant vam haver d’escollir uns quants destins, que pel que ens havien dit o havíem llegit no podíem deixar d’anar. Domme, un poblet situat a dalt d’un penya-segat, amb una vista excepcional, era el nostre primer objectiu, però quan vam començar a enfilar-nos per la carretera plena de corbes, la boira va fer la seva aparició i ens va esguerrar el matí. Al poble hi havia mercat i feia una fred que esparverava, era el mes d’octubre, però sort de l’anorac que vam posar a la maleta. Ens vam refugiar una estona a l’església per visitar-la i veure si mentrestant s’aixecava la boira; ni una era digna de ser contemplada massa estona ni la boira va desaparèixer i després d’unes voltes mes pels carrerons vam decidir anar a la Roca Gageac, segons diuen un dels pobles més bonics de França.
Construït a sota d’uns penya-segats ja fa impressió només d’arribar-hi. Les perspectives que es poden veure des del costat del riu La Dordogne acaben d’arrodonir l’espectacle. Els meus companys es van enfilar pels carrers d’un jardí botànic que es barreja amb les cases, mentre jo passejava sota el sol que allà ja s’havia menjat la boira. Les cases enganxades a la roca, les coves troglodites que s’endevinaven cap el cim, el castell reflectit a l’aigua, les gavarres que esperaven temps millors per passejar pel riu, els colors de la vegetació ... tot valia la pena de ser observat i admirat.

Panoràmica a Castelnaud

Vam fer parada a Castelnaud per tal de dinar a un lloc que ens volguessin i que a la vegada ho poguéssim fer amb un mínim de garanties. Amb el sol que feia ens vam passejar pel costat del riu amb la perspectiva del pont i del castell que més tard visitaríem. Els noguers que creixien en el prat ens oferien les seves nous i en vam collir unes quantes de les que havien caigut. Pel riu pujava una gavarra tot fent gran gatzara que trencava la tranquil•litat i serenor del moment, però la imatge que oferia era agradable.
Si el castell era impressionant des del riu, les vistes que oferia des de dalt eren magnífiques. Les instal•lacions estan ben restaurades i ofereixen una bona visió de com s’hi vivia en els temps de màxima esplendor. Ens va cridar l’atenció un cartell que deia: “Pour quatre-cents écus d’or le château fut rendu aux français le: 20 octobre 1442”. O sigui que aquell dia era l’aniversari de la rendició 469 anys després. Amés a més ecu havia de ser el nom de la moneda europea abans de dir-se euro.

Vista des dels Jardins de Marqueyssac

Com que les distàncies són curtes decidim anar a veure els “Jardins de Marqueysaac”, construïts al voltant del castell del mateix nom, on una gran quantitat de plantes de boix han estat retallades amb formes geomètriques a més de les que creixen lliurament en tota l’extensió del parc que juntament amb les alzines i altres plantes de fullatge fosc d’altres parts d’aquesta comarca donarien el nom de Perigord negre a la comarca de Sarlat. Després de caminar prop d’un quilòmetre s’arriba al Mirador de la Dordogne on dopem admirar un dels paisatges més bonics d’aquesta part d’Aquitània.
Abans d’acabar el dia vam voler tornar a Domme per poder admirar un altre dels grans paisatges d’aquesta comarca que no havíem pogut veure a la visita del matí, degut a la boira i tampoc ens va decepcionar.