Fa pocs dies vaig llegir a El Punt que s’estudiava limitar l’accés a l Pedraforca per l’abús que s’ha fet d’aquella muntanya, considerada màgica per molta gent. Em va cridar l’atenció, sobretot, pels danys causats a la tartera, per la que, només l’any passat, hi van baixar més de setze mil persones. I perquè per aquesta tartera hi vaig patir molt la primavera de 1998, quan em dedicava a pujar muntanyes.
Una activitat que vaig fer durant durant sis anys, a raó d’una o dues pujades l’any, com ja he explicat alguna vegada. Una activitat en la que no s’ha d’abusar de les teves capacitats i anar adequadament equipat. L’única cosa que no vaig calibrar prou va ser la diferència d’experiència entre els altres integrants de la pujada i jo.
Després de conduir, cosa que no m’agrada gens, des de Palafrugell, vam enfilar el camí a un ritme una mica exagerat pel que jo necessitava. Quan vam arribar a dalt les cames em van quedar parades, em tremolaven i no em podia moure. Només de pensar que havia de baixar per sobre d’aquella quantitat de pedres em venien tots els mals. Jo, que sempre vaig carregat amb la màquina de fotografiar, no vaig tenir ganes de fer ni una sola fotografia.
Vam enfilar la tartera. Les cames no em seguien i només desitjava poder-me estirar en algun racó i posar-me a dormir. En un cel blau com mai i lluïa un sol espatarrant que escalfava amb tota la seva força. Se’m va acabar l’aigua i es va agreujar la meva situació. A l’any 1998 encara no hi havia aquest allau de visitants d’ara, érem molt pocs, els meus amics havien anat baixant i saltant i començaven a ficar-se pel mig del bosc. Em trobava sol, cansat i assedegat, però també vaig arribar a baix i em vaig refrescar amb l’aigua d’un safareig i vaig beure amb abundància. Quasi tot havia passat però vaig cedir les claus del cotxe a un company perquè no podia amb l’ànima.
]]>
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada