Le Perigord noir (i III)

La Roque Saint-Christophe

Un altre matí ple de boira ens va portar a Les Eyzies, Capitale Mondial de la Prehistóire, tal com diuen els francesos, on es van descobrir els cinc primers esquelets de cromanyons . La gran atracció d’aquest punt és el museu de la prehistòria construït a sota dels penya-segats com moltes de les construccions que ja havíem vist. Després de comprar les entrades, al moment de deixar-nos passar a l’interior un senyor de mitjana edat, que ho controlava, ens va preguntar d’on érem i tot seguit, al dir-li el nostre origen, ens va respondre cantant L’estaca d’en Lluís Llach, apresa, segons sembla, a l’escola.
Vam passar una bona estona observant les vitrines i mirant els vídeos que reproduïen la manera de viure d’aquella gent. Abans de marxar vam sortir a una espècie de terrassa, situada sota la gran roca i amb una gran estàtua d’un home de cromanyó que domina tot el paisatge.
Des d’aquí vam dirigir-nos a la Roque Saint-Cristophe, unes grans escletxes excavades al penya-segat per l’erosió de l’aigua, a cinc nivells diferents, dels que es pot recórrer un d’ells fent un passeig d’un km. Habitades des de l’època dels Neandertals fins a la fi de l’Edat Mitjana. Amb les restes que han quedat d’aquest últim període s’han pogut reconstruir diferents estatges de les cases que havien format aquell poble construït sota la roca. Tot passejant també podem gaudir del paisatge i vegetació de tardor que es reflecteix a l’aigua del riu La Vézère que dona nom a tota la vall.

Montignac

A la sortida el vigilant ens dirigeix a un restaurant de Saint Leon per tal de satisfer les nostres necessitats bàsiques, on vam menjar, com era d’esperar un bon confit d’ànec. Una bona passejada per aquell petit lloc ens va confirmar que a qualsevol racó del Perigord s’hi pot trobar un castell, una gran mansió o una església digna de veure’s.
A pocs quilòmetres trobem el poble de Montignac pel que farem una passejada abans de dirigir-nos cap a Sarlat. Però abans anirem a Lascaux, la cova prehistòria descoberta l’any 1940, de la que , igual que a Altamira, només es pot visitar un reproducció, situada a uns 200 metres de l’original. Les pintures són impressionats, tant pels seus colors com per la fidelitat als cossos dels animals que hi són representats.

La carbassera de Sarlat

El dissabte al matí vam tenir temps de fer les últimes compres al gran mercat que es fa cada setmana al casc antic de Sarlat. Com és natural s’hi pot comprar de tot, però el que ens crida més l’atenció són els productes típics de la regió: l’oli de nous, el mateix fruit sec, el foie, el magret, el confit i el pernil d’ànec, els ceps assecats ... Tot un món de gustos, olors i colors que ens han acompanyat durant aquests quatre dies al Perigord noir que recomanem a tot el que encara no hi hagi estat i que tal vegada, com nosaltres, tampoc n’hagi sentit parlar mai.