Vies verdes: Girona-Sant Feliu de Guixols

Amb la posada en marxa de la via verda Palafrugell-Palamós s'han posat de moda al nostre municipi aquest tipus de recorreguts aptes per tothom tan si són fets a peu com en bicicleta. Com es natural a "Els"Matiners", caminadors compulsius, també ens ha entrat la dèria i després de la nostra, en totes les seves variants, ens hem decidit per la que va des de Girona a Sant Feliu de Guixols.

És un recorregut d'uns 40 quilòmetres als que sumant-hi els d'aproximació fan un total de 44, més o menys. De bon matí, a dos quarts de set, vam pujar a l'autobús que ens duria fins a Girona. Al cap d'una hora ja estàvem en condicions de dirigir-nos a les vores de l'Onyar, davant la caserna de la Guàrdia Civil, on el Km. 40 ens esperava per començar el recorregut. A partir d'aquí vam anar buscant les fites que ens indicaven els km. que faltaven per arribar a la meta desitjada.

En Josep Miquel ja ens havia preparat un horari que vam complir totalment. No hi va haver cap inconvenient que trenqués el nostre ritme. Després de passar pel municipi de Quart, a dos quarts de 10 esmorzàvem a Llambilles. A l'antiga estació del tren ens va sorprendre un agradable espai amb taules, molt net i ben conservat, sense cap signe vandàlic dels que se solen trobar arreu de la nostra geografia. Fins hi tot es pot disposar d'uns serveis en els que la part dels lavabos és completament oberta, amb uns grans miralls i amb paper per eixugar-te les mans!

Travessar Cassà de la Selva per la zona industrial es va fer molt llarg i pesat, i per arribar a Llagostera vam fer una volta considerable. A conseqüència de les obres fetes amb la nova autovia s'ha desviat algun tram del camí. Caminar pel costat d'una via tan transitada és una mica incòmode, amb el sol que feia, amb la pesantor a les cames que ja es començava a notar i el rau-rau de gana que sentíem a la panxa vam decidir endinsar-nos una mica al bosc i dinar, tot buscant la situació més còmode sense que se'n ressentís cap part del nostre cos.

Fins arribar aquí també havíem travessat grans extensions de camps amb un verd exuberant, com els que havien estat ocupats per un camp d'aviació durant la Guerra Civil prop de Cassà. De tant en tant un bosquet ens donava una estona d'ombra i molts de bancs ens convidaven a seure-hi una estoneta per tal de refer-nos del nostre esforç, però no vàrem caure en la temptació, si no encara hi seriem.

A Santa Cristina vam fer el cafè al restaurant que hi ha prop de l'antiga estació, on ja havíem dinat en un recorregut anterior: Palafrugell-Puig d'Arques-Romanyà. En un principi també teníem intenció de fer el mateix, però per no anar condicionats per una hora determinada vam decidir portar el menjar a la motxilla. Aquests voltants de Santa Cristina d'Aro van ser la part del recorregut que vam trobar més agradable.

Totes les estacions de l'antic tren petit estan molt ben conservades i la majoria envoltades per jardins i parcs molt cuidats que convidaven a fer-hi una bona migdiada. El que varem trobar a faltar van ser els timbres dels nombrosos ciclistes que circulen per aquesta via verda. Ens van donar més d'un ensurt tot passant pel nostra costat a una velocitat que no era la que es recomana, d'acomodar-la als que anem a peu.

Al arribar al municipi de Sant Feliu vam desviar-nos cap a S'Agaró on vam trobar-nos amb les nostres dones que com sempre, en aquests casos, ens venien a recollir. Després d'un bon berenar, convidats per l'Enric, el més veterà del nostre grup (diu que fa 71 anys, però per la marxa que porta no m'ho acabo de creure, ara, deu ser veritat, perquè no conec ningú que es posi més anys dels que té) i d'una bona estona de tertúlia vam donar el dia esportiu per acabat.