Vies verdes: Girona-Sant Feliu de Guixols

Amb la posada en marxa de la via verda Palafrugell-Palamós s'han posat de moda al nostre municipi aquest tipus de recorreguts aptes per tothom tan si són fets a peu com en bicicleta. Com es natural a "Els"Matiners", caminadors compulsius, també ens ha entrat la dèria i després de la nostra, en totes les seves variants, ens hem decidit per la que va des de Girona a Sant Feliu de Guixols.

És un recorregut d'uns 40 quilòmetres als que sumant-hi els d'aproximació fan un total de 44, més o menys. De bon matí, a dos quarts de set, vam pujar a l'autobús que ens duria fins a Girona. Al cap d'una hora ja estàvem en condicions de dirigir-nos a les vores de l'Onyar, davant la caserna de la Guàrdia Civil, on el Km. 40 ens esperava per començar el recorregut. A partir d'aquí vam anar buscant les fites que ens indicaven els km. que faltaven per arribar a la meta desitjada.

En Josep Miquel ja ens havia preparat un horari que vam complir totalment. No hi va haver cap inconvenient que trenqués el nostre ritme. Després de passar pel municipi de Quart, a dos quarts de 10 esmorzàvem a Llambilles. A l'antiga estació del tren ens va sorprendre un agradable espai amb taules, molt net i ben conservat, sense cap signe vandàlic dels que se solen trobar arreu de la nostra geografia. Fins hi tot es pot disposar d'uns serveis en els que la part dels lavabos és completament oberta, amb uns grans miralls i amb paper per eixugar-te les mans!

Travessar Cassà de la Selva per la zona industrial es va fer molt llarg i pesat, i per arribar a Llagostera vam fer una volta considerable. A conseqüència de les obres fetes amb la nova autovia s'ha desviat algun tram del camí. Caminar pel costat d'una via tan transitada és una mica incòmode, amb el sol que feia, amb la pesantor a les cames que ja es començava a notar i el rau-rau de gana que sentíem a la panxa vam decidir endinsar-nos una mica al bosc i dinar, tot buscant la situació més còmode sense que se'n ressentís cap part del nostre cos.

Fins arribar aquí també havíem travessat grans extensions de camps amb un verd exuberant, com els que havien estat ocupats per un camp d'aviació durant la Guerra Civil prop de Cassà. De tant en tant un bosquet ens donava una estona d'ombra i molts de bancs ens convidaven a seure-hi una estoneta per tal de refer-nos del nostre esforç, però no vàrem caure en la temptació, si no encara hi seriem.

A Santa Cristina vam fer el cafè al restaurant que hi ha prop de l'antiga estació, on ja havíem dinat en un recorregut anterior: Palafrugell-Puig d'Arques-Romanyà. En un principi també teníem intenció de fer el mateix, però per no anar condicionats per una hora determinada vam decidir portar el menjar a la motxilla. Aquests voltants de Santa Cristina d'Aro van ser la part del recorregut que vam trobar més agradable.

Totes les estacions de l'antic tren petit estan molt ben conservades i la majoria envoltades per jardins i parcs molt cuidats que convidaven a fer-hi una bona migdiada. El que varem trobar a faltar van ser els timbres dels nombrosos ciclistes que circulen per aquesta via verda. Ens van donar més d'un ensurt tot passant pel nostra costat a una velocitat que no era la que es recomana, d'acomodar-la als que anem a peu.

Al arribar al municipi de Sant Feliu vam desviar-nos cap a S'Agaró on vam trobar-nos amb les nostres dones que com sempre, en aquests casos, ens venien a recollir. Després d'un bon berenar, convidats per l'Enric, el més veterà del nostre grup (diu que fa 71 anys, però per la marxa que porta no m'ho acabo de creure, ara, deu ser veritat, perquè no conec ningú que es posi més anys dels que té) i d'una bona estona de tertúlia vam donar el dia esportiu per acabat.

Un dia ben aprofitat

Joaquím Mir

Joaquín Sorolla

Com si fos fet exprés per celebrar l'arribada de la Primavera l'anada a Barcelona va ser com un esclat de llum, color i música, encara que tot succeís en locals tancats. També el dia ens va acompanyar en les breus passejades per anar d'un lloc a l'altre.

Fora del dinar, que va ser al Port Olímpic, tota la diada cultural es va desenvolupar a Montjuïc. Semblava fet exprés per tal de no perdre ni un minut i poder gaudir de tot el que hi havia preparat. Vam començar per l'exposició d'en Joaquim Mir al Caixa-Forum. Vaig poder constatar que és un pintor desconegut per la majoria. Personalment només en coneixia les obres que reflecteixen els penya-segats de la costa nord de Mallorca, "en un deliri de llum i color a tocar la follia", tal com diu el fulletó de presentació de l'exposició. Peró Mir és molt més que això. La mostra presenta una vuitantena d'obres, entre pintures, pastels i dibuixos, acompanyats d'una gran quantitat de materials inèdits. A més a més un audiovisual recull els seus treballs de cineasta amateur per tal de completar-ho.

Per tal d'aprofitar el temps que quedava vaig entrar a l'exposició d'un arquitecte que s'oferia al mateix centre: "Richard Rogers+Arquitectes. De la casa a la ciutat". Vaig poder admirar els projectes desenvolupats per aquests arquitecte i els seus socis. Una verdadera sorpresa, tot tipus de materials il·lustraven la seva obra: maquetes, dibuixos, fotografies, filmacions... Seria difícil i llarg d'explicar tot el contingut del que allà es podia veure. El millor és anar-hi.

A la tarda, ben aviat, a les tres , entravem al MNAC per admirar un altre geni: Joaquin Sorolla. Les seves grans obres procedents de l'Hispanic Society of Amèrica van impressionar a tothom. Una gran obra formada per catorce grans murals, fets per encàrrec per tal de decorar les parets de la institució americana. Uns quadres de tres metres i mig d'alt i amb un total de setanta metres de llarg que són un monument a la majoria de regions d'Espanya. La llum i el color característics d'aquest pintor valencià van emplenar els nostres ulls. Després de delectar-me amb el conjunt vaig anar a veure l'altre part de la mostra, on es veien les obres preparatòries per la realització d'aquests grans quadres. Després de la visita vaig haver de tornar a admirar les obres a que havien donat lloc i vaig gaudir tant o més que la primera vegada.

El dia va concloure amb l'assistència a la representació del musical "La Bella i la Bestia"a l'antic Palau d'Esports, on l'any 1965 vaig assistir a un memorable concert d'en Raimon. Una obra menor, però que va ser un complement perfecte després del que havíem vist a les exposicions.

Lectures - Haruki Murakami

Haruki Murakami

Acabo de llegir un dels últims llibres del japonès Haruki Murakami: "After Dark". Narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris que es troben en un bar on la Mari, la jove protagonista, ha decidit passar la nit llegint una novel·la perquè ha perdut l'últim tren. Mantenen llargues converses mentre beuen cafè i fumen un cigarret darrera una altre. No hi passa res fantàstic, és una novel·la per llegir-la gaudint del que escriu Murakami.

Murakami és un autor que vaig descobrir per casualitat, ningú me'l va recomanar ni havia llegit cap informació sobre ell, després l'he anat seguint cada vegada que s'ha publicat un dels seus llibres i mai m'ha defraudat. La veritat és que la seva manera d'escriure, en moltes ocasions, és una mica especial, però crec que és això el que el fa que les seves històries siguin més atractives.

Fa un temps que estic escrivint una espècie de records o memòries de la meva vida i per això em va cridar l'atenció aquest paràgraf del llibre de Murakami: "...les persones vivim a base de records. I, a l'hora de mantenir-nos vius, tant és si aquets records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem".

Molts llibres parlen de peces músicals que escolten els seus protagonistes . Quasi sempre queda pendent al lector el poder-les escoltar. Amb aquest llibre ho he pogut solucionar. Durant la seva lectura "sonen" nou o deu peces diferents, des de "Go Away Little Girl" de Percy Faith fins a Jealousy" dels Pet Shop Boys passant per les "Suites angleses" de Bach. Accedint al programa "Spotify" per Internet, cada vegada que sortia el nom de la peça musical hi accedia i immediatament podia seguir llegint tot escoltant-la.

Segur que molta gent encara no coneix "Spotify". Es tracta d'escoltar música pagant una petita quota cada mes o gratuïtament si et permets sentir una curta falca publicitària cada deu peces musicals. Ara, es tracta només d'escoltar perquè la música no es pot gravar. I tot totalment legal.

De Calonge al Puig Cargol

Cassoleta del Puig de la Cendrosa

Era la segona sortida que feiem pel terme municipal de Calonge. La vam dividir en dues parts per tal d'observar dos ambients ben diferents. El primer tram vam pujar fins al puig Cargol, al qual ja hi havíem anat des de Bell-lloc en una altra ocasió. Vam deixar el cotxe davant de l'ajuntament i després de travessar la població en direcció nord ens vam endinsar per camps i vinyes fins a trobar-nos al davant d'un petit castell convertit en una casa de pagès que pot datar-se entre els segles XII i XIV: la Torre Lloreta. Són quarts de vuit del matí i el sol ja ha començat a enfilar-se tot dient-nos que serà un dia de calor tot i ser a mitjans del mes de març.

Anem deixant la plana i comencem a enfilar-nos . Deu n'hi do la pujada que hi ha per tal de vèncer el desnivell. Quan arribem al cim de la carena ens embosquem per un corriol ple de brucs ufanosos i arribem al puig de la Cendrosa, un cim rocallós tant voltat de vegetació que no ens deixa veure la panoràmica que s'endevina pel mig de les branques. En la roca que el culmina hi podem veure unes cassoletes, del tamany de mitja pilota de ping-pong, com les que hi ha en alguns dólmens i menhirs. No se sap la seva funció però hi ha teories que les presenten com a signes artístics, indicadors geogràfics, per realitzar libacions , o n'hi ha que consideren que podrien ser representacions astronòmiques de cicles lunars o estel·lars. Amb tantes teories ves a saber quina seria la verdadera . També ens van cridar l'atenció la coloració dels líquens que hi ha adherits per altres roques de l'entorn, des del groc rovellat fins tota la gama de verds. Sobretot els grocs ataronjats són molt especials.

Al cap de poc anem a parar a can Ribot, un mas a cavall entre el terme de Calonge i de l'antic terme de Fitor, que va ser habitat fins l'any 1967 i ara totalment abandonat. N'observem els diferents elements que encara hi queden i per una forta pujada ens dirigim al Puig Cargol, on esmorzem asseguts al peu del vèrtex geodèsic que el culmina. Mentre pujavem ens anàvem girant per veure la panoràmica tot observant l'església de Fitor que destacava entre la vegetació.

A la segona part del recorregut ens vam despistar en un trencall de camins i vam fer un camí totalment diferent del que teníem projectat. En una de les senyals algú n'havia fet desaparèixer una part i això ens va desorientar. Sembla que a alguns propietaris no els agrada que passi massa gent pels seus terrenys i són els responsables d'aquestes desaparicions; no sé que hi ha de veritat. La qüestió és que el camí que vam seguir ens va portar a prop de Palamós. A partir d'allà vam haver d'improvisar el recorregut i anar seguint pels llocs que ens semblava que ens portarien més directament al centre de Calonge. La caminada es va allargar, aproximadament, una hora però el bon temps que ja anunciava l'arribada de la primavera ens va fer l'estona més agradable.

Porcs

Arribarà un moment que amb tants reglaments i tantes normatives ja no haurem ni de pensar. Només caldrà mirar les llistes del que podem i no podem fer, del que se'ns permet en cada circumstància de la vida i del que estem obligats a fer en relació amb les persones, els animals, les plantes i fins i tot amb les pedres.

L'altre dia tot dinant amb un meu cosí que deu estar més a prop dels seixanta que dels cinquanta i que s'ha guanyat la vida criant animals a les seves granges, em va explicar la visita d'un veterinari-inspector per veure les condicions amb les que vivien els porcs.

Al veure'n un de sol en una de les corts li va demanar el perquè de la situació. El meu cosí li va donar les raons oportunes i el veterinari li va contestar que no podia ser perquè l'animal s'estressaria i segons la reglamentació això no es podia permetre. El meu cosí tot rient li diu a veure si aquests de la Generalitat no tenen res més a fer que aquestes normatives. El veterinari que segurament no havia vist ni una centèsima part dels porcs que havia cuidat el meu parent li va contestar que això venia de Brussel·les, de la Comunitat Europea i que era molt seriós.

Passant més endavant de la visita van arribar a una altra cort, l'inspector va mirar i va preguntar si no tenia unes pilotetes que hi ha per entretenir els porcs. El meu cosí li contesta que no però que ja anirà a la botiga dels "xinos" i en comprarà algunes que vagin bé per aquest fi. El senyor veterinari li diu que no pot ser. El meu cosí li demana per quina raó no pot comprar les pilotetes als "xinos". La resposta va ser ben senzilla: "Perquè no estan homologades".

Abans de marxar li demana la tarja que l'acrediti com a "Manipulador d'animals". Com que no la té haurà de fer un curset perquè un altre que no ha vist un porc a menys de deu metres de distància, si és que la vist, li ensenyi a fer el que ha estat fent durant tota la vida: "Cuidar i engreixar pocs". Això si, pagant les taxes adequades.

En vistes de tot això, estic esperant que qualsevol dia, quant surto a caminar, abans de les set del matí, em trobi a la porta de casa un inspector de la Conselleria de Mediambient que em demani el carnet de senderista (caminador per senders, corriols, camins verds, carreters de muntanya...) i em faci aixecar el peu per mirar si les esportives que calço estan homologades.

Vi, formatge i xocolata

Sols, barrejats o combinats adequadament. Aptes per començar, per acabar o a qualsevol hora del dia. Llàstima que quan arribes a una certa edat ja et comencen a venir amb les històries del colesterol, la pressió... i qualsevol altre cosa que pugui sortir alterada en aquelles llistes interminables que et donen com a resultat d'una anàlisi. Però que quan surts de casa durant uns dies et saltes a la torera les recomanacions del metge i dius allò de "un dia és un dia" tot bevent uns bons vins, tastant formatges de tota mena i delectant-te amb una tassa de xocolata calenta tot sucant-hi uns melindros acabats de sortir del forn.

Tot això vam procurar fer, amb mesura, tot s'ha de dir, perquè som persones de seny, durant els tres dies en que vam visitar la comarca del Somontano, a la província d'Osca. En els últims anys el vi s'ha posat de moda en aquelles terres aragoneses i cada vegada que hi anem, aquesta era la tercera, aprofitem per visitar alguna de les moltes caves que hi neixen com bolets. Havíem visitat i dinat a les de "Viñas del Vero" i "Enate". També havíem vist les de "Blecua" i passejat per les seves vinyes. Aquesta vegada va tocar anar a les caves "Irius" i "Alodia", dos conceptes i dues maneres ben diferents d'entendre com es pot fer el vi.

La primera és espectacular. Des de la carretera, una estructura metàl·lica, brillant, quasi espacial ja et crida l'atenció. Fa poc que han començat l'explotació amb avançaments d'última generació. Arriben a una fondària de 27 metres i fins i tot el vi quan és a les barriques de roure té música ambiental. Vam fer un tast de tres dels seus millors vins amb tota la parafernàlia usual en aquest casos. Em sembla que si veuen, oloren i tasten més coses de les que hi ha, però és el que es porta. Ah! i fan pagar per la visita.

Ben diferent és la bodega "Alodia". Petita, personalitzada en una sola persona, un jove de 31 anys, que conrea la vinya, fa part del procés manualment, sense deixar de banda les últimes innovacions i fins i tot contribuint a aixecar l'edifici amb les seves pròpies mans. A més a més torna a recuperar varietats que quasi s'havien perdut, mitjançant un cultiu ecològic. Què més es pot demanar.

A la població d'Adahuesca i no gaire lluny de la bodega "Alodia" hi ha una fàbrica de formatge de cabra que elabora un seguit d'exquisideses que s'han de tastar: "Quesos de Radiquero". Abans situada al poble d'aquest nom però que per la dificultat d'accés s'ha traslladat aquí. El mateix creador de les diferents varietats des del 1978 és el que continua estant al cap de la seva elaboració.

I per acabar la xocolata. A les afores del poble de Benabarre la família Brescó hi ha aixecat una nova botiga en la que es poden comprar nombrosos tipus de xocolata i llepar-se'n els llambrots asseguts a les taules que ja tenen disposades per aquest fi. Ells mateixos n'elaboren les diferents especialitats, fent ressaltar a l'embolcall dels paquets que és "elaborada a brazo". Els diumenges a la tarda, quan els esquiadors baixen de la Val d'Aran, can Brescó és parada quasi obligatòria. En podem donar fe.