dilluns, 26 de gener del 2015

Llibres que he llegit últimament (II)

Les tres obres que falten per completar la meva última selecció de llibres llegits són:

Las tres bodas de Manolita – Almudena Grandes

“Las tres bodas de Manolita” es una emotiva historia coral sobre els anyos de pobresa y desolació en l’ immediata postguerra, i un tapis inoblidable de vides y destins, de personatges reals e imaginats.
Una novel·la memorable sobre la red de solidaritat que teixeixen moltes persones, des dels artistes d’un “tablao” flamenc fins les dones que fan cua a la presó per visitar als presos, o als antics amics del col·legi del seu germà, per protegir a una jove amb coratge.
“En un Madrid devastat, acabat de sortir de  la guerra civil, sobreviure es un dur ofici quotidià. Especialment per a Manolita, una jove de divuit anys que, amb el seu pare i la seva madrastra empresonats, i el seu germà Antoni amagat en un “tablao” flamenc, ha de  fer-se càrrec de la seva germana Isabel y de tres germans més petits”.


Ofrenda a la tormenta – Dolores Redondo

Amb aquest títol acaba la trilogia que transcorre a Navarra, a la vall de Baztan, de la mà de l’inspectora foral Amaia Salazar . “Aquesta trilogia va començar a Elizondo , el seu poble,  el lloc on havia passat la seva infància, i del que sempre havia volgut marxar, per investigar una sèrie de crims que esdevenien al costat del riu. En 'Ofrenda a la tormenta' coneixerem  per fi l’origen d’aquest mal, d’aquest dolor, d’aquesta situació aberrant que van desencadenar les forces  preternaturals d’aquest lloc màgic”.En ella l’autora ha sabut combinar a la perfecció  elements d’ intriga, “suspense”, novel·la negra, mitologia i el costat  més íntim de las relacions humanes. Els dos primers títols de la trilogia són”El guardian invisible” i  “El legado de los huesos” .


Les dones de la Principal – Lluís Llach


La segona novel·la d’en Lluís Llach. Tan interessant com la primera, “Memòria dels ulls pintats”, es llegeix d’una tirada. La història comença al juliol de 1936:  “Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de lAbadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·lo xera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi. Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant”.

Desitjo que amb tots aquests llibres hi passeu tan bones estones com les que jo n'he gaudit llegint-los.


diumenge, 25 de gener del 2015

Llibres que he llegit últimament (I)

D’entre tots  els llibres que he llegit últimament n’he triat set. He escollit aquests com podien ser alguns altres. Són de temàtiques molt diferents, lleguin-te’ls  m’he divertit, he après, he recordat i moltes altres coses, que és el que buscava. Per tant objectiu complert  i crec que els puc recomanar:


Ànima – Wajdi Mouawad

El protagonista, Wahhch Debch descobreix el cos de la seva dona brutalment violada i assessinada. Durant la búsqueda de l’assassí a través d’Amèrica rememora records brutals de la seva infància; per evocar-los fa callar l’home i dona veu  als animals i aquí trobo l’originalitat de l’obra: són ells  els que ens mostren  la busca  de la bèstia  vertadera. “Ànima ens porta per un camí desconegut a un territori entre el thriller, el western y la tragèdia grega, un lloc inhòspit  i d’una violència ferotge que no volem abandonar y que som incapaços d’oblidar quant hem   acabat el llibre”, podem llegir a la coberta.


La gran desmemòria – Pilar Urbano

Un exercici d’investigació que descobreix els entrellats de la  mitificada  Transició espanyola. El rei, Suàrez, el búnquer, els militars... tots hi van jugar el seu paper. Pilar Urbano ens resol dubtes i sospites que per a molts de nosaltres, al menys per a mi, havien quedat desfigurades. Ells mateixa diu: “Discrepo de Camus quant afirma que “la veritat té dues cares, una de las quals ha de quedar oculta”. El meu servei al ciutadà es justament el contrari: descobrir aquells trams de la historia que sovint ens volen amagar  i que reclamen la llum.»


El impostor – Javier Cercas

Diu que és una novel·la sense ficció, perquè la ficció ja li posa l’Enric Marco, el nonagenari barcelonès que es va fer passar per supervivent dels camps nazis y que va ser desemmascarat el maig de 2005, després de presidir durant tres anys l’associació espanyola dels  supervivents, pronunciar centenars de conferències, (sobretot a molts instituts,) concedir desenes d’entrevistes, rebre importants distincions  ... En aquest relat  hi podem trobar narració, crònica, assaig, biografia, autobiografia..., l’enigma del personatge, la seva veritat i les seves falsedats, a través d’una indagació que recorre casi un segle de historia d’ Espanya.

El lleopard – Jo Nesbo

Des de que l’any 1997 Jo Nesbo va publicar la primera novel·la de la sèrie del policia Harry Hole, ha estat aclamat com el millo r autor de novel·la policíaca de Noruega, un referent de la última fornada d’autors del gènere negre escandinau.

“En pocs dies de diferència, dues dones han aparegut mortes a Oslo ofegades en la seva pròpia sang i amb la boca perforada amb vint-i-quatre ferides d’una arma blanca desconeguda que deixa restes de ferro i coltan, un mineral utilitzat per a la fabricació de components electrònics”.


dijous, 22 de gener del 2015

Guillem Soler i l'Esgésia de Sant Martí de Palafrugell

Pintura del baptisteri,
 una de les que necessiten una actuació més important.
Fa pocs dies vam assistir a la presentació de la campanya per recollir fons a favor de la restauració de les pintures de Guillem Soler  i Gavitllaró a l’església de Sant Martí de Palafrugell (1942-1950). Va ser un acte amb molta assistència de públic  que va tenir lloc a la sala d’exposicions del TMP.  A la vegada s’inauguraven dues exposicions: la dels esbossos originals dels frescos del temple parroquial i la de l’obra cedida per artistes locals.

Part de les obres cedides per artistes locals per tal de contribuir
 a finançar les obres de restauració.
A l’entrada de l’exposició podíem llegir, entre d’altres coses :

“Des del mateix juliol del 1936, al començament de la Guerra Civil, havia quedat devastada l’Església de Sant Martí de Palafrugell. Però fins el 1942 no va arribar l’encàrrec perquè el pintor, gravador, il·lustrador i músic Guillem Soler (Tarragona, 1905-Barcelona, 1971) comencés el pla integral de les pintures al fresc del temple.

Guillem Soler al seu estudi.

El 1943 disposava a Palafrugell d’un estudi, on vivia i treballava, i on feia nombrosos dibuixos i esbossos dels temes que després reproduiria a les diferents parets de l’església. Amb algunes interrupcions, el projecte va ocupar-lo vuit anys, fins el 1950, i la de Sant Martí és l’obra al fresc més important de la seva producció. Molts palafrugellencs de l’època van passar pel seu estudi i van posar per als treballs preparatoris de figures, plecs, postures. cossos i rostres que encara ara es poden reconèixer en els frescos.

No era estrany sentir-lo tocar el piano al seu estudi, on el visitaven algunes personalitats del temps, com ara el seu gran amic i músic Francesc Civil; en Martinell, també pintor, mossèn Frederic Tapiola o l’escriptor Josep Pla, que el recorda enfilat a les bastides de Sant Martí mentre pintava.
Alguns dels esbossos que formen part de l'exposició.

Les obres de Guillem Soler  a l’Empordà van ser nombroses, però els encàrrecs eclesiàstics no van ser sempre pacífics a d’altres indrets de Girona, i fins i tot va arribar a interrompre els treballs per disparitat de criteri artístic. Al mateix Palafrugell va dirigir la decoració del col·legi de les Monges Carmelites, a l’hora que pintava la capella de Santa Rosa de Llafranc, o el baptisteri de l’església de Begur.”


A més de les autoritats municipals corresponents van fer una emotiva intervenció en la presentació els dos fills del pintor que tenien uns records especials de les seves  estades a Llafranc, durant els estius en que el seu pare treballava  en els frescos de l’església de Sant Martí.

Polèmica portada de la
 Revista de Palafrugell (octubre 1996)
sobre el destí de les pintures de
 l'Església de Sant Martí.


Per tal d’adonar-nos-en de la complexitat d’aquest tipus de pintures cal saber que:


“La tècnica del fresc, que Guillem Soler va aplicar a l’església era especialment complexa. Exigeix una execució ràpida i segura a zones molt concretes que s’han de delimitar diàriament, mentre la base és encara humida. La primera capa de morter (feta amb calç morta, sorra de riu i aigua), en rep una de més fina, composta de pols de marbre, calç morta i aigua, i tot plegat comença a assecar-se abans de 24 hores i ja no admet més pigments. Per això sovint els acabats es fan posteriorment al tremp, amb pigments aglutinats amb cola. “




dimecres, 21 de gener del 2015

De bon matí al veïnat

youtube.com
Hi ha dies que un  “adéu ” apressat o un “bon dia” de compromís és l’única relació que es manté entre els veïns del barri o amb altres persones que passen pel  nostre carrer. Altres dies, ni tan sols això; quan surts o entres de casa no trobes, ni veus a ningú; només des de darrera dels vidres de la finestra de la cuina es veuen passar els nens i nenes de l’escola propera, acompanyats de persones grans i sempre amb molta pressa.

Molt sovint algun cotxe aparca sobre la ratlla groga al damunt de la vorera per anar a comprar  el diari i el pa o qualsevol altre encàrrec pel barri. També pot passar que, a més a més, deixin el cotxe al davant de la sortida del garatge de casa teva; si has d’entrar  i sortir ja et pots esperar, perquè “només és un moment”, encara que tinguis el senyal de gual que pagues religiosament cada any a l’ajuntament. Mai he vist cap membre de l’autoritat policial que ni tan sols els cridés l’atenció.

Cotxe  aturat al carrer de casa.  L'amo havia anat a fer un encàrrec.
Ara, m’he trobat que alguna vegada un membre d’aquesta autoritat em volgués multar amb 200 euros per deixar el cotxe aturat a l’altre costat del carrer en el temps de tancar el portal del garatge. Al demanar-li com ho havia de fer em va contestar ”molt intel·ligentment”  que havia d’aparcar bé el cotxe, venir a tancar el portal  i després anar a recollir el vehicle.

Sort que amb els veïns, a part dels “adéu”  i dels “bon dia” hi ha una relació tan bona com la que vam comprovar l’últim dissabte quan ens varen portar mitja tona de llenya per tal de mantenir la llar encesa en els dies de fred que s’acostaven. Ja havíem previst  de fer-ho de bon matí i en un dia sense escola, per  tal d’evitar  coses estranyes.

transporterra.com
Mentre estàvem entrant la llenya, la propietària de la botiga de bicicletes de l’altre costat de carrer, ens ve a dir si podem vigilar-li la parada que té al costat de la porta per tal d’ajudar a un senyor, un altre veí, que havia sortit de casa seva una mica desorientat i sense abrigar; el va acompanyar, feia fred, van trobar la porta tancada i va trigar a tornar. Entre una cosa i l’altre va passar una estona, la meva dona vigilava, jo feia el que podia  amb el piló de llenya que no s’abaixava. Quan tot va acabar i després de comentar el fet, ens vam tornar a posar a la feina. Amb això arriba un veí de l’altre costa de carrer, que venia de plaça; ens saluda, entra a casa seva i tot de cop surt amb uns guants de color groc, disposat a ajudar-nos a entrar la llenya que quedava.

editorialjuventud.es


Quan tot sembla que se’n va en orris, són aquestes petites coses les que ens demostren que encara cal confiar en els altres.


dijous, 8 de gener del 2015

Una imatge, un poema, una cançó... (29)

La vam plantar ara fa sis o set anys perquè  les  flors de la  mimosa són unes de les preferides de la Mª Dolors. Ja es començaven a veure les puntetes que havien d'obrir-se sense trigar massa. Aquestes últimes tramuntanades ens han desfet la il·lusió de veure-la florir, per aquest motiu ha sorgit aquest:



 Rèquiem per a una mimosa

                                        Et preparaves per florir,
                                        però una ventada traïdora,
                                        ha estroncat, en un no res,
                                        l’esclat de tantes flors grogues!

                                        Les arrels no han aguantat,
                                        s’ha tallat tot brot de vida.
                                        Sols les branques d'un  cirerer
                                        han esmorteït la caiguda.

                                       Ja no gaudirem del teu color,
                                       ni d’aquella olor tan fina, 
                                       a la matinada, al fer-se fosc 
                                       o després d’un bon ruixat.
                                       Adéu mimosa estimada!

                                                                                                      Joan Vilardell