dimecres, 21 de gener del 2015

De bon matí al veïnat

youtube.com
Hi ha dies que un  “adéu ” apressat o un “bon dia” de compromís és l’única relació que es manté entre els veïns del barri o amb altres persones que passen pel  nostre carrer. Altres dies, ni tan sols això; quan surts o entres de casa no trobes, ni veus a ningú; només des de darrera dels vidres de la finestra de la cuina es veuen passar els nens i nenes de l’escola propera, acompanyats de persones grans i sempre amb molta pressa.

Molt sovint algun cotxe aparca sobre la ratlla groga al damunt de la vorera per anar a comprar  el diari i el pa o qualsevol altre encàrrec pel barri. També pot passar que, a més a més, deixin el cotxe al davant de la sortida del garatge de casa teva; si has d’entrar  i sortir ja et pots esperar, perquè “només és un moment”, encara que tinguis el senyal de gual que pagues religiosament cada any a l’ajuntament. Mai he vist cap membre de l’autoritat policial que ni tan sols els cridés l’atenció.

Cotxe  aturat al carrer de casa.  L'amo havia anat a fer un encàrrec.
Ara, m’he trobat que alguna vegada un membre d’aquesta autoritat em volgués multar amb 200 euros per deixar el cotxe aturat a l’altre costat del carrer en el temps de tancar el portal del garatge. Al demanar-li com ho havia de fer em va contestar ”molt intel·ligentment”  que havia d’aparcar bé el cotxe, venir a tancar el portal  i després anar a recollir el vehicle.

Sort que amb els veïns, a part dels “adéu”  i dels “bon dia” hi ha una relació tan bona com la que vam comprovar l’últim dissabte quan ens varen portar mitja tona de llenya per tal de mantenir la llar encesa en els dies de fred que s’acostaven. Ja havíem previst  de fer-ho de bon matí i en un dia sense escola, per  tal d’evitar  coses estranyes.

transporterra.com
Mentre estàvem entrant la llenya, la propietària de la botiga de bicicletes de l’altre costat de carrer, ens ve a dir si podem vigilar-li la parada que té al costat de la porta per tal d’ajudar a un senyor, un altre veí, que havia sortit de casa seva una mica desorientat i sense abrigar; el va acompanyar, feia fred, van trobar la porta tancada i va trigar a tornar. Entre una cosa i l’altre va passar una estona, la meva dona vigilava, jo feia el que podia  amb el piló de llenya que no s’abaixava. Quan tot va acabar i després de comentar el fet, ens vam tornar a posar a la feina. Amb això arriba un veí de l’altre costa de carrer, que venia de plaça; ens saluda, entra a casa seva i tot de cop surt amb uns guants de color groc, disposat a ajudar-nos a entrar la llenya que quedava.

editorialjuventud.es


Quan tot sembla que se’n va en orris, són aquestes petites coses les que ens demostren que encara cal confiar en els altres.


dijous, 8 de gener del 2015

Una imatge, un poema, una cançó... (29)

La vam plantar ara fa sis o set anys perquè  les  flors de la  mimosa són unes de les preferides de la Mª Dolors. Ja es començaven a veure les puntetes que havien d'obrir-se sense trigar massa. Aquestes últimes tramuntanades ens han desfet la il·lusió de veure-la florir, per aquest motiu ha sorgit aquest:



 Rèquiem per a una mimosa

                                        Et preparaves per florir,
                                        però una ventada traïdora,
                                        ha estroncat, en un no res,
                                        l’esclat de tantes flors grogues!

                                        Les arrels no han aguantat,
                                        s’ha tallat tot brot de vida.
                                        Sols les branques d'un  cirerer
                                        han esmorteït la caiguda.

                                       Ja no gaudirem del teu color,
                                       ni d’aquella olor tan fina, 
                                       a la matinada, al fer-se fosc 
                                       o després d’un bon ruixat.
                                       Adéu mimosa estimada!

                                                                                                      Joan Vilardell 



dimecres, 7 de gener del 2015

Matí d'hivern a Sant Martí d'Empúries

Havíem de resoldre uns assumptes a l’Escala i després anar a dinar amb uns meus cunyats. Com que quedaven més de dues hores per a trobar-nos a casa d’ells vam pensar que el millor que podíem fer era anar a passejar a Empúries; lloc del que, per un motiu o l’altre, i des de fa anys, servem molts records .
Feia un matí esplendorós, encara bufava forta i freda la tramuntana, però no tant com uns dies enrere. El cel, com era d’esperar era blau, molt blau, algun petit núvol trencava aquesta uniformitat cap al sud i ponent, el que el feia encara més interessant  als nostres ulls.

Les onades arribaven força fortes a les sorres de les petites platges que conformen tot el golf de Roses; no et cansaves de mirar les seves anades i vingudes. Havíem entrat al poble pel portal que es troba en la confluència amb la carretera de Sant Pere Pescador.


Tot entrant al poble pel carrer Major ens vam aturar davant l’antiga rectoria, ara quasi abandonada,  on havien residit  els oncles de la Mª Dolors feia molts i molts estius. Aquest oncles, més tard, es varen fer dues cases per viure-hi primer i després deixar-les als seus fills; al menys un cop a l’any hi anàvem, a dinar; totes dues eren a quatre vents i de planta baixa; de la primera d’elles en vam treure la idea de fer-hi un pati central, envoltat  per la totes les habitacions que vam dur a terme al cap d’uns anys al construir la nostra pròpia casa.

Després arribàvem a la plaça. En un dels seus bars-restaurants hi havíem menjat els millors calamars a la romana que recordo; en fem el comentari cada cop que hi passem. Parada obligada és l’església, tan si està tancada com oberta, allà ens hi vam casar fa una colla llarga d’anys, hi hem celebrat  molts altres casaments, batejos, noces d’or  i altres esdeveniments familiars.


Vam anar caminant pel costat de la platja a estones sobre la sorra i a estones sobre els camins de fusta que fan de més bon transitar, sempre amb el mateix fons: Sant Pere Pescador, Roses i  l’Escala. Quan vam arribar a l’alçada del moll grec vam rememorar la cerimònia d’enterrament, veritablement emocionant,  d’una nostra neboda, molt especial per tot els que la coneixien,  que es va  fer fa pocs anys en aquell  lloc.

Ens vam asseure en un banc, a recés del vent i encarat al sol. A la nostra esquerra el mar, a la dreta les ruïnes del jaciment greco-romà i al fons l’Escala i Montgó. Moments de tranquil·litat absoluta. Nosaltres dos sols, no passava ningú. A més dels que ja he dit, venen a la memòria i comentem altres fets. Allà, l’Escala i Empúries, va ser on vaig veure el mar per primera vegada durant la també primera excursió que vaig fer amb l’escola de la mà del meu mestre menorquí, el senyor Andreu Murillo, que em va ensenyar a estudiar i a adquirir moltes de les aficions que he tingut a la vida; excursió que també ens va dur fins a l’Estartit, un poblet de quatre cases, on ens vam embarcar per anar a fer una passejada en barca fins a les illes Medes.

Al mateix lloc on estàvem asseguts vam anar a rebre la Torxa Olímpica en un llunyà 1992. Va ser una cerimònia emocionant. Pocs moments abans de l’arribada un grup d’espanyolistes, per dir algun nom, van desplegar una bandera  estatal proferint alguns crits o consignes, tal com ells en deien o en diuen encara. Els altres assistents a l’acte, davant la provocació, ens vam girar i tot tirant-los grapats de sorra els varem fer fora.



Entre tants records, tant de sol i tant de mar havia passat el temps sense adonar-nos-en,  era hora d’anar a dinar, ens esperaven.







dimarts, 6 de gener del 2015

Històries de Reis

Els Reis al pessebre dels nostres nets

Escolto per Catalunya Ràdio les històries que molts oients expliquen sobre les seves experiències d’un dia de Reis. La majoria de persones que tenen ganes de fer-nos saber  com els va anar  la passada d’aquests personatges per les cases de cadascú, en la seva ja llunyana infància,  ja tenen una certa edat ; com que em trobo dins aquest grup també em venen ganes de dir-hi la meva.
Recordo amb il·lusió aquesta dada, però resulta que al meu poble era la vigília de la Festa Major, Sant Julià i Santa Basilisa, i la gent estava molt atrafegada netejant, cuinant i arreplegant llenya per fer un bon foc, per tal d’alimentar i escalfar a tots els parents que es congregaven a cada casa per, dinar-hi, sopar-hi i en alguns casos també dormir-hi, si venien de lluny.

Reis fets en un curset de ceràmica

El més curiós era que anàvem a esperar els Reis sabent que no els veuríem arribar físicament, com ara ho fan a la majoria de ciutats i pobles de les nostres contrades; i si no és així, perquè els pobles són molt petits,  els pares ja es preocupen d’acostar-hi els seus fills a l’hora de les cavalcades.
Per tal de donar constància de la nostra espera ens anàvem a passejar per un tros de la carretera tot portant uns fanals, fets per nosaltres que consistien en un pot de conserva, normalment de llet condensada, foradat amb unt clau, a cops de martell. El col·locàvem al capdamunt d’una canya, enceníem l’espelma  que havíem enganxat  en el seu interior i tot cantant  “Els tres Reis de l’Orient que porten coses a tota la gent” fèiem un parell de voltes i cap a casa falta gent. La fred i la foscor ens apressaven per acostar-nos a la llar de foc i a anar a dormir aviat, ja que al llit era on si estava més calent (quan feia una estona que hi eres) i on es gastava menys.

L'adoració del Reis en un pessebre dels anys '90
Tot i la precarietat en què vivíem,  mai em va faltar una joguina en aquesta diada i sovint acompanyada d’un tros de torró, una taronja i alguna moneda d’una pesseta, de les anomenades “rubies” pel seu color  daurat, quan eren noves, que ens permetien comprar llaminadures a la botiga del poble. Recordo un cavall de cartró, que es va mullar i desfer, quan es va quedar al carrer, durant una nit de pluja, una nina, d’aquest mateix material (jugava molt amb una cosina de la meva edat,  que era força dominant i m’hi havia acostumat), una guitarra (que vaig obrir per tal de saber per on tocava), un joc de construcció, d’aquells típics de fusta de colors,... i quasi sempre algun conte: “Los músicos de Bremen”, “Riquete el del copete”... Quan vaig ser una mica més gran i ja sabia qui eren els reials personatges no van deixar de portar-me llibres escrits per Josep Mª Folch i Torres: “Marcel de Fortià”, Les aventures del pobre Friquet”, “Per les terres roges” ... La meva mare els amagava fins arribar al dia esperat; després de molt buscar només el vaig trobar una vegada. A partir de llavors es va acabar la història.




diumenge, 4 de gener del 2015

Per Nadal Pessebres.

Ara fa alguns anys que no em dedico a la construcció de diorames. Tot té el seu temps i segons les circumstàncies s’han d’anar deixant algunes activitats. Com que  el cuquet sempre queda  ara m’he de conformar visitant alguna exposició i gaudint amb els nets dels petits pessebres populars  amb els que hi puguin jugar tot movent les figures d’un lloc a l’altre. Aquests dies de Nadal  he anat a veure la XI Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, en la que hi havia participat fins l’any 2007, l’exposició que la família Gubert-Bril·li tenen a casa seva en commemoració dels seus 25 anys de pessebrisme  i  la mostra de la XV Biennal del Pessebrisme Català a Banyoles, una selecció d'imatges de la mateixa són les que us ofereixo a continuació.
















I per finalitzar, no és pot anar a Banyoles sense passejar-se una estona a la vora de l'Estany, i més en un dia d'hivern tan clar i solejat com el que ens ha tocat viure.