Festes Majors

Les agendes dels diaris van plenes, aquests dies d'estiu, dels anuncis de les festes majors que es celebren a les nostres comarques. Al donar-hi una ullada penso en les festes majors dels pobles de la meva infantesa.

Era una de les poques ocasions anuals en què es trobava tota la família, fora de les celebracions puntuals com eren casaments, batejos i enterraments. En aquells anys no es celebraven aniversaris, ni de naixement, ni de casament, amb festes sorpresa incloses. A les comunions només hi assistien els més íntims. Tampoc hi havia celebracions per la jubilació, llavors no es jubilava ningú. Només hi havia dues oportunitats a l’any per trobar-se i divertir-se: la festa petita, d’un sol dia de durada i la festa grossa, de dos dies.

Les que més recordo són les festes majors d’estiu. Amb la meva mare, per anar a casa dels meus avis, havíem de caminar uns set quilòmetres tot aprofitant les hores de menys calor. Alguna vegada, a la tornada a casa, marxàvem després del ball de nit, caminant a les fosques per carreteres plenes de pedres i travessant boscos mig fantasmals, mentre jo m’agafava fort a la seva mà.

Acostumats a les restriccions alimentàries, quan arribava la Festa Major era una disbauxa. Es mataven conills, ànecs, pollastres, xais... No es mirava prim, els plats es succeïen a la taula mentre les gotes de suor regalimaven per tot el cos. No hi havia neveres, ni tampoc cap possibilitat de tenir gel a mà, les begudes, doncs, es refrescaven baixant-les a dins d’una galleda fins al fons del pou.

Convidats especials solien ser la parella de guàrdia civil i algun dels músics de l’orquestra. No hi faltaven els parents de Barcelona que a la mainada ens semblava que venien d’un altre planeta. De tant en tant anàvem a sopar a alguna altra casa i recordo haver assistit a algun espectacle una mica passat de to entre una senyora força madureta i el músic corresponent.

A l’hora de dormir, després del ball de nit, la gent s’havia de repartir en els matalassos que es distribuïen per tota la casa. En alguna ocasió al haver d’entrar la mestressa de la casa a l’habitació dels homes a buscar alguna cosa, en sortia tota esparverada al veure com dormien degut a la calor de juliol. Un any havíem arribat a passar la nit trenta persones a la mateixa casa.

S’havia d’assistir a l’Ofici Major, a l’església, cantat per l’orquestra i la munió de capellans, dels pobles dels voltants, que si deixaven caure convidats pel rector. La mateixa cobla-orquestra que animaria tota la festa i que seria pagada amb les quotes que s’establien entre tots els joves del poble, menys els que feien la mili aquell any, i les entrades que es cobraven als nois que hi assistien.

No hi havia altres atraccions. La mainada es limitava a córrer per la plaça, ficant-se pel mig de les sardanes o entre les parelles a la sala de ball. Et podies beure una gasosa o com a màxim un gelat que carrisquejava si t’atrevies a mossegar-lo. La primera vegada que vaig menjar-ne un jo era força petit i el vaig trobar tan fred que el vaig rebutjar dient que cremava.

Qui ens havia de dir que aquestes coses excepcionals les podríem gaudir cada dia i fins i tot, per una causa o altre, arribar a avorrir-les.