Remeis casolans

Saüc.

Gramónica ( tal com l'anomenàvem nosaltres) o agrimònia .

Fa fred, molt fred, pel que nosaltres estem acostumats. Avui a la ràdio parlaven dels remeis que fa servir cadascú per alleugerir els refredats, grips, estossecs, mucositats... que ens envaeixen sempre que ens trobem en aquestes situacions. M'han vingut a la memòria els que feia servir la meva mare quan jo era petit i que segur coincideixen amb els de molta gent de la meva edat.

Pels refredats agafava les brases de llenya de pi i les posava dins un pot de cuina, hi tirava unes cullerades de sucre i quan ja havia quedat com un caramel hi afegia aigua. Aquell suc marronós, dolç, calent i ben colat, begut abans d'anar a dormir et deixava com nou.

Quan l'orella et feia mal amb unes gotes d'oli calent i ben tapada amb un tros de cotó era el remei perfecte. Aquest oli s'escalfava posant-lo en una cullera a sobre d'una espelma, provant-lo abans sobre la mà per evitar que fos pitjor el remei que l'enfermetat, tal com diu la dita.

Per mantenir el coll calent, tan si et feia mal a dins com a fora, s'escalfava segó (la pellofa del gra de blat) amb una pala posada sobre el foc de llar, s'embolicava amb una tela allargada i es posava com una bufanda. Ara ho venen a les botigues naturistes amb llavors de diferents plantes i que s'escalfen a dins del microones.

El millor remei pels pallerons era fer banys d'aigua calenta, molt calenta, quasi a punt de bullir i aguantar tanta estona com es pogués. Si sortien en llocs com les orelles, que no podies posar-los a dins de cap atuell, la solució era aplicar-hi draps xops d'aquesta aigua i aguantar fins al límit.

I les infusions. Infusions de tot tipus de plantes per tot tipus de mals. Pels refredats, la reina era la gramónica o agrimonia. Beure'n una taça ben calenta era com posar oli en un llum. A un meu company de feina, que la va provar i no en trobava enlloc, vaig haver de portar-li una planta completa i a partir de llavors la cultivava a l'hort.

També hi havia solucions pel mal de panxa, les millors eren el codonyat (el licor, no la confitura) i el vi de saüc. El primer estava fet amb el suc dels codonys i altres ingredients que no recordo, però la part més essencial era que havia d'estar 40 dies "a sol i serena" abans de poder tastar-lo. S'hi afegia una mica d'alcohol per poder-lo beure com a licor, encara que no es tingués mal de panxa. Del segon no tinc clar si el fèiem de les flors o de les baies de saüquer, perquè es pot fer de les dues maneres, però en resultava un xarop molt agradable.

Les medecines que han substituït tots aquest remeis poden ser més efectives a curt termini, però a llarg termini segur que són molt menys saludables.