Ictus

(webconsultas.com)

Ahir vaig veure l’anunci que s’emet sobre la Marató de TV3, que aquest any dedica a l’ictus. La senzillesa de la realització, l’emoció que transmet el jove protagonista i la sorpresa final em van commoure. Segurament que el fet de patir les conseqüències d’aquesta malaltia també van tenir-hi alguna cosa a veure.

Ningú pot deduir pel meu aspecte extern que n’he estat víctima, però jo noto en cada moment els resultats d’haver-lo patit. Sempre que canvio d’activitat hi ha alguna cosa que m’ho recorda: abans podia.... Ja sé que l’edat per si sola ja condiciona l’anar fent diari, però l’arritmia que va provocar-lo, el marcapassos que  em van haver d’implantar, anys més tard, i altres seqüeles que s’han manifestat han anat minvant la capacitat i les ganes de fer coses.

El que més greu em sap és no poder estar pels meus nets tant com voldria: agafar-los, aixecar-los, jugar amb ells... Ara que ja es van fent grans puc estar una mica més per ells en altres aspectes, però està a punt d’arribar-ne un altre: una nena, i penso que també em trobaré amb moltes limitacions. El principal és que hi siguin per gaudir de la seva presència i ajudar-los en tot el que pugui

Per altre part no he deixat de continuar actiu amb molts aspectes: voluntari a l’arxiu Municipal, del que n’han sortit tres publicacions, caminar, amb més calma que abans, viatjar, sense oblidar-me d’ensenyar la tarja de portador de marcapassos i no passar per sota del arcs  de control de vaixells, avions , museus... (tal com em va passar a l’entrada de la “Sainte Chapelle”, a París, i vaig patir tot el dia9.

Ara s’hi ha afegit l’operació del càncer de pròstata. Després de cinc mesos, ja vaig integrant-me, altra vegada,  a tot el que havia hagut de deixar. Per exemple, les caminades ja poden arribar a l’hora i mitja sense acabar fet una coca, com es diu vulgarment.

M’agradaria que la meva experiència pogués servir per fer tirar endavant  i animar a qualsevol  que passi per moments, com els que hem toquen passar a mi.

Retorn

Pels voltants de Poblet (pocs dies abans)

Des del 19 de maig l’activitat d’aquest blog ha estat en suspès. 

M’ha costat tornar a posar-me davant del teclat després de l’operació que vaig sofrir a finals del mateix mes per tal d’extirpar-me el càncer que se’m va descobrir uns mesos abans. Gràcies a Déu va ser detectat a temps i sembla que tot ha quedat net, però, a partir d’ara, sempre pendent de la paraula maleïda.

Els dos dies a la UCI i algunes dificultats en la coagulació de la sang van allargar la meva estada a la clínica i han afectat, més del normal, les facultats que permeten dedicar-me a algunes de les meves activitats preferides, com són la lectura i l’escriptura, la fotografia.... Jo, que sóc un lector incorregible no vaig poder llegir una sola ratlla durant  tot el mes de juny. Em costava concentrar-me i poder seguir un argument. Fins i tot em vaig quasi descuidar de com es feia un sudoku, a part de la disminució de totes les facultats físiques en general.

Tot plegat ho he  anat recuperant i ara l’hi ha tocat a l’informàtica. Després d’intentar-ho durant quatre mesos, a la fi, puc escriure quatre ratlles amb sentit i poder explicar-ho altra vegada en aquest blog.

Les caminades s’han reduït a mitja hora diària. Això si, des del primer dia de l’arribada a casa. Quinze dies a la clínica i un mes arrossegant  sonda i bossa no van aconseguir aturar-me. Les “empentes” de la meva dona són les que més hi han fet per fer-ho possible.

Ara, començo a veure-ho tot més clar i espero poder anar oferint,  a qui ho vulgui llegir,  les ressenyes de les meves activitats, lectures i pensaments, si s’escau. He arribat a la conclusió que no s’han de perdre els ànims, encara que costi, per un mateix i sobretot per fer més agradable la vida dels que conviuen amb tu. 

Aniversaris per tot Catalunya

Monestir de Vallbona de les Monges

Des de fa uns anys celebrem alguns dels aniversaris dels adults de la nostra família a algun poble, generalment poc conegut, de Catalunya. Coincidim amb aniversaris de números  rodons: 70 o 40 anys. Fins ara  només som sis, veurem si a partir d’aquest moment haurem de buscar algun altre motiu per fer la celebració, perquè celebrar-los tots d’aquesta manera,  sis cada any, potser seria excessiu.

L’homenatjat/ homenatjada  és el que tria el lloc, fent coincidir, més o menys,  la data  amb algun cap de setmana llarg, de tres o quatre dies. El lloc triat és secret i fa saber la data als altres mitjançant  watsaps  que aniran donant pistes sobre el destí triat. A mida que es va acostant el dia les pistes són més concretes fins que algú dels altres endevina  la destinació.

Alguna vegada hem sortit de casa, el dia assenyalat, sense saber el destí final, seguint les instruccions que ens havien deixat gravades al GPS del cotxe.

A punt per la desfilada, a Montblanc

Sempre hem triat poblacions petites, a cases de turisme verd o en hotels amb piscines, spas... recorreguts de natura, monuments i sobretot on puguin passar-s’ho bé tan els sis grans com els dos petits.

Seguint camins

Fins ara tothom portava el seu cotxe particular, però aquest any, com que a mi no m’agrada conduir,  m’han fet la sorpresa de llogar una furgoneta on encabir-nos-hi tots vuit; no ho hem sabut, fora dels interessats, fins a la mateixa hora de marxar.

Entre vinyes, a Poblet

Ara que els nens ja són una mica més grans, quatre i cinc anys, no us penseu i saben portar-se molt bé als restaurants, ja comencem a triar una mica la gastronomia, sobretot a la hora de dinar. Ara sóc jo qui s’ha de limitar per qüestions de dieta, però com solen dir els jubilats, un dia és un dia i després ja prendrem pastilles.

Quins d’aquest pobles us sonen com a destinació de les nostres celebracions: Vallromanes, Molló, Brunyola, Prullans o Rocallaura? 

(Les fotografies corresponen totes a aquest any, durant  la nostra estada, de quatre dies, al balneari de Rocallaura)

Històries de Vida. Vila-seca/Bruguerol

Ja fa un temps vaig escriure en aquest blog un article del nou repte que ens havia proposat  l’Arxiu de Palafrugell  sobre la realització del segon volum de “Històries de Vida” dedicada als barris de la vila. En aquest cas els de Vila-seca/Bruguerol.

Aquesta col·lecció té com a objectiu reconstruir i preservar, a través de la memòria oral i personal dels seus habitants, la història col·lectiva dels barris de Palafrugell.

Després de la presentació de “Els noms dels carrers de Palafrugell”, volum número 23 de la col·lecció “Quaderns de Palafrugell”,  i per tal de que no ens rovelléssim com a voluntaris jubilats,  la Conxa Sauri ens va fer aquest oferiment  a en Lluís Maimí, l’autor de les fotos, i a mi mateix, l’autor del text.

Fotograma de l'audiovisual

Basant-nos en el primer volum sobre els barris de La Sauleda/Carrer Ample que es va presentar el 1914, vam portar a terme l’encàrrec juntament amb en Carles Martí. Ens vam repartir la feina segons l’especialitat de cadascú: Les fotografies han estat cosa d’en Lluís i la filmació del vídeo i realització del CD d'en Carles. De la coordinació, l’elecció dels entrevistats i les entrevistes, amb la col·laboració de tots tres,  me’n vaig fer càrrec jo.

El llibre recull una selecció de frases de les 25 entrevistes realitzades, així com el retrat dels protagonistes i fotografies de diferents èpoques, dels seus àlbums familiars. A l’audiovisual, també disponible a Internet (pandora.palafrugell.cat) trobem les converses mantingudes amb els veïns, on han anat desgranant les seves memòries personals.

                                                                            (Diari de Girona)

La presentació es va dur a terme en el marc de “Flors i Violes”, al Centre Fraternal, el passat dissabte dia 30 d’abril.

La loteria

Moltes vegades val més callar i no fer promeses. Ara fa prop de set anys que em vaig prometre que no jugaria mai més a cap loteria, a arrel de sortir força ben parat d’un ictus que em va sobrevenir mentre sopava, davant del mar a Calella, tot celebrant l’aniversari de casament.  Vaig considerar que la rifa ja m’havia tocat al sortir força ben parat d’aquest greu incident .

M’explico. Feia molts anys que, setmanalment, era l’encarregat de fer, dins un grup de persones,  apostes a la Primitiva, recollir els diners per pagar-les i si hi havia algun guany organitzar  l’àpat corresponent entre tots els apostadors per trobar-nos i celebrar-ho. Com que els resultats eren molt minsos, solíem completar-los amb les quantitats corresponents entre tots els socis.

La història va començar entre els que treballàvem al col·legi Garbí; tot i el canvi de nom pel de Prats de la Carrera per mi sempre serà el Garbí. I va anar continuant, mentre la gent ens anàvem dispersant i els més grans ens anàvem jubilant. Per la meva part jo també jugava, amb molt de seny, a altres sortejos que anaven sortint, així com comprant participacions del de Nadal, ja que molta gent me n’oferia i no gosava dir que no.

Heu sentit dir alguna vegada: “Et penses senyar i et treus els ulls”, quan les coses et surten al revés? Això és el que m’ha passat a mi. Des de l’ictus, que no he acceptat participar en cap dels sortejos i rifes que es fan arreu d’aquest país i de l’altre. Però les coses no han anat com esperava.

He complert la promesa. No he jugat més a les loteries en les que et poden tocar pocs o molts diners, però les altres, les negatives, ja m’han tocat dues vegades més,  ara fa poc la última. Penso que és més prudent no fer promeses que no saps com et sortiran.

De totes maneres, crec que és millor no capficar-se i adaptar-se al que ens vagi succeint amb la millor cara i amb el major optimisme.

Diada de Sant Jordi

Amb aquesta rosa, la primera del nostre jardí, que s’ha obert precisament avui, i amb aquest versos d’en Joan Manuel Serrat, bon Sant Jordi a tothom!

“I per Sant Jordi ell li compra una rosa,

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa,

mai no ha oblidat aquesta data... “

“I pels carrers s’han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s’han perdut els amants,

amb una flor i la seva tendresa...”

Almeria (i II)

La cova de Nerja

Després de passejar-nos amunt i avall i havent-me reconciliat amb Almeria vam decidir fer dues incursions a dues poblacions pertanyents a altres províncies a les que sempre havia desitjat fer-hi una ullada, concretament a Nerja, província de Màlaga i a Guadix, província de Granada.

Nerja

Molta gent del nostre grup va decidir anar a les dues capitals, però el temps disponible i tot el que ens oferien aquestes ciutats eren incompatibles i vam optar per deixar la visita per un altre moment. Per altra part ja hi havíem estat en altres ocasions.

Des del Balcó d'Europa

Primer vam anar a Nerja amb visita obligada a la famosa cova. És impressionant, l’amplitud i l’alçada de les sales et situen dins una gran catedral prehistòrica amb les estalactites i estalagmites a mode de grans columnes que amb la il·luminació adequada creen uns efectes canviants a cada passa.

Vam enviar uns WhatsApp als nostres fills tot recordant  “Verano azul”, sèrie que van poder veure en la seva infantesa (1981),  amb una fotografia nostra; ells ens en van enviar  una altre amb les fotografies dels protagonistes dins la cova i amb les comparacions i brometes corresponents.

Al final del passeig és on vam dinar

El “Balcó d’Europa”, ja dins la població, construït on anteriorment s’assentava la fortalesa destruïda durant la guerra de la Independència és mereix una visita. Situat sobre una ampla avinguda que acaba amb una plaça circular, es domina una gran panoràmica de tota la costa de Nerja i d’una gran extensió d’aigua  que atrau totes les mirades.   

Sota un cel clar, amb un sol magnífic i un ventet fred, però suau, vam dinar a l’aire lliure, no gaire lluny d’aquesta meravella.

 A la tornada i tot resseguint la costa, parant-nos de tant en tant per fotografiar el paisatge,  ens vam aturar a Almuñécar. La ventada que es va girar ens va fer agafar aviat el camí de tornada.

A Guadix hi vam anar amb dues intencions: visitar la catedral i les “casas-cueva”. Totes dues van quedar satisfetes. La Catedral, barroca, és impressionant, un no se l’espera en una ciutat relativament petita; les seves tres façanes i tot l’interior mereixen dedicar-hi una bona estona.

Des d’allà un trenet ens va dur fins a les anomenades “casa-cueva” per estar excavades o cobertes de terra després de la seva construcció. Normalment tan sols tenen una obertura de sortida i les portes interiors estan substituïdes per cortines. Poden tenir totes les comoditats d’una casa moderna i conserven una temperatura constant al voltant dels 20º, estiu i hivern.

Interior d'una casa-cova senzilla

Una passejada per Almeria, la capital, i unes quantes més per Roquetas, sobretot pel seu passeig, van completar la nostra estada a les terres del sud-est  de la península.

Barri de les cases cova

Almeria (Reconciliació) (I)

Cabo de Gata

L’últim viatge amb l’Imserso ha servit per reconciliar-me amb les terres d’Almeria. En un llunyà 1963 vaig passar tres mesos en el campament militar de Viator per dedicar-los al “servicio de la patria” com a pas previ a la travessia de l’Estret de Gibraltar en direcció a Melilla com a destí definitiu. M’havia promès no tornar a cap dels dos llocs i he complert aquesta promesa: he anat a terres d’Ameria, però no he trepitjat l’antic campament, ara en mans de La Legión, i possible motiu d’una de les excursions que s’oferien.

Cabo de Gata

El paisatge d’Almeria em va sorprendre desagradablement si em limito a les primeres impressions i segurament influït pels antics records; però de mica en mica i a base de fer km., amunt i avall, la meva impressió es va anar dulcificant i acceptant que era un paisatge diferent, al que no estem acostumats.

El "cabo de Gata", tot i l’aspror de les seves roques, com a la majoria de caps marins que he visitat ofereix un bon espectacle, però res a veure amb el cap Sant Vicente, el cap Nord, la Punta Nati a Menorca o el nostre cap de Creus.

Diumenge de Rams a
"Las Salinas del Cabo de Gata"

Les Alpujarras d’Almeria ja ofereixen un altre tipus de paisatge, amb més espais verds i sobretot els pobles enfilats a les ondulacions de les seves muntanyes. Tot mirant el mapa ens vam proposar arribar fins a Ohanes després d’alguns km.de corbes i al mirador de Canjáyar, una mica més amunt, per tenir una bona perspectiva d’aquest poble i de bona part del territori.

Des de Mojàcar

Ens van sorprendre els poblets de Mojácar i de Níjar d’una blancor espaterrant i  amb uns carrers que et feien dir “si senyor” a l’hora d’enfilar-t’hi; es veu que els seus veïns, com els de molts altres, estan obligats a “encalarlos” almenys una vegada a l’any.  Val la pena perdre’s pels seus carrers, carrerons  més aviat, tot admirant els paisatges situats als seus peus.

Des de l'Atalaya, a Níjar

Encara que tinguin un gran valor  pel desenvolupament econòmicde la província, no em van agradar gens les grans extensions del que en diuen “mar de plàstico”, els hivernacles que forneixen de productes hortícoles a  bona part d’Europa. Passar amb el cotxe per carreteretes flanquejades per aquest tipus de construccions, que la majoria semblen més aviat precàries, fins i tot és depriment.

Paisatge de Las Alpujarras

Mínima part del gran "Mar de plàstico" (www.google-earth.es)

Autobiografia i diari personal

Ahir es van complir 75 anys de la mort d’Anna Frank, l’autora de “El diari d’Anna Frank”, un diari escrit mentre s’amagava, amb la seva família i quatre amics, durant l’ocupació alemanya a Amsterdam durant la segona Guerra Mundial.

Deportada a Auschwitz va morir en tal dia com avui; el seu pare va ser l’únic de la família que va sobreviure als camps de concentració nazis. Va ser ell qui va fer publicar els escrits de la seva filla l’any 1947; el 1955 es van publicar en espanyol amb el títol de  “Las habitaciones de atràs”.

Pel mes de febrer del 2008 vam poder visitar aquestes “habitaciones de atràs” a la casa on va viure i on la van capturar els membres de la Gestapo. Durant aquesta visitar vaig poder adquirir-hi la traducció en català d’un dels diaris personals més famosos del món.

Reconstrucció  de l'habitació a la casa d'Anna Frank,
a Amsterdam

A Palafrugell hi ha una plaça dedicada al seu nom, no gaire lluny de la Fundació Pla.

Es precisament en aquest aniversari que vam acabar el taller sobre com escriure un diari personal o autobiografia que organitzava “L’aula de lletres” de la Fundació Pla a càrrec de la professora Raquel Piccolo. Ha estat un taller molt interessant, envoltats pels llibres de la biblioteca Josep Pla, que ens han inspirat durant les dotze hores (sis dissabtes de 11 a 1) que ha durat el curset.

Fundació Josep Pla

M’hi vaig apuntar per mirar d’agilitzar i acabar unes memòries que tenia començades i aparcades des de feia temps. Havia arribat fins als 20 anys i ara amb l’empenta del curset tornaré a posar fil a l’agulla. Espero que aquest treball serveixi per agilitzar la memòria, procurant arribar fins allà on pugui. Una altra activitat que omplirà les hores de jubilat, juntament amb les altres que ja ocupen bona part del meu l’horari diari. 

La biblioteca on es va desenvolupar el taller

Un campanar sense campanes

Encara es poden llegir a la premsa articles sobre les campanes de la catedral de Girona. Ja fa massa que dura aquesta història, exagerada per un costat i per l’altre; m’ha fet pensar en altres temps.

Quan jo era petit al campanar del meu poble no hi havia campanes, les havien convertit en canons durant la guerra civil. Com s’ho feien els veïns per quedar assabentats dels esdeveniments més importants que s’esdevenen a la població?

La falta de diners d’aquells anys van fer que el nou rector s’empesqués un sistema per a substituir-les. Van fer la seva feina dues llantes de les rodes d’un camió que degudament percudides amb una barra de ferro feien un so més o menys semblant al desitjat. Durant els setze primers anys de la meva vida vaig ser convocat pel soroll d’aquells ferros penjats d’alt del campanar de l’església de Sant Julià i Santa Basilisa de Galliners.

Les peanyes dels dos sants
son les llantes que feien de campanes

L’any 1958 es van estrenar dues campanes noves i aquelles llantes de camió es van convertir en peanyes per aguantar les imatges dels dos patrons situades a cada costat de l’altar major. Al 1981 un llamp va esberlar el campanar, va foradar la teulada i va partir la façana de l’església, però les campanes van resistir els embats de la naturalesa.

Els diferents tocs ens convocaven, com a pertot,  per assistir a les diferents funcions religioses, per les grans festes amb un bon tritlleig, per  la mort d’algun veí, per anar a apagar foc, per l’arribada del peixater..

Quan algú deixava aquest món, dos veïns del difunt eren els encarregats de pujar al campanar, fos de dia o de nit i fer-ho saber a la resta del poble. De jovenet m’havia trobat d’haver-hi de pujar a les fosques i em moria de por, en mig de la voladissa dels ocells que s’hi refugiaven, de les corredisses d’alguna rata i amb una espelma a punt d’apagar-se degut als corrents d’aire que circulaven per les escales.

Ara quan anem al poble només sentim les campanes el tercer diumenge de cada mes, que és el dia que hi ha missa. Si algú necessita tranquil·litat li recomano que vagi a Galliners. No es sent res, dormirà tant tranquil, que fins i tot trobarà a faltar algun soroll, la majoria de nits semblarà que a sobre del llit està navegant per l’infinit.

El llentiscle

A Galliners (Pla de l’Estany), sempre hi he vist  un llentiscle molt gros a la sortida del poble, al costat d’un camí de terra en direcció oest. Quan érem petits hi anàvem a jugar entre les seves branques, que tocaven quasi a terra i a enfilar-nos pel seu tronc.. Fins avui havia pensat que aquestes plantes no tenien cap interès i no servien per a gaire res; sempre l’he vist igual i ningú se’n cuidava... A més a més ja que molts boscos i camins estan plens de mates o arbusts  de llentrisques,  tal com nosaltres l’anomenàvem, m’afirmava en aquesta creença.

Tot i això és una planta que sempre m’ha agradat. Amb motiu d’una conversa amb els meus companys de caminades, i tal com he fet amb altres ocasions, he intentat buscar-ne informació.

"És un arbret d’aroma resinosa i acida, amb fulles d’un verd lluent, dividides en segments lanceolats i lleugerement arrodonits. Fa penjolls de flors petitíssimes i fruits rodonets de color vermell, que quan són madurs, canvien en negre. És frequent en el territori de la Mediterrania. Produeix una résina utilitzada pels odontolegs per preparar ciment per les dents. Dels fruits s’extreu un oli per produir sabons, de la fusta un colorant groc. El vi de” llentrisca” preparat fent bullir vi, amb un grapat de fulles de la planta, és un gran calmant del mal de queixal".  (Poemes des de l’Alguer)

Un dels usos més celebrats d’aquesta planta és la propietat que té d’obrir la gana. Tant, que quan hi havia algun infant poc menjador o un adult convalescent, els de la casa abans de dinar solien reunir-se, omplir els gots d’aigua fresca i posar unes fulles de llentiscle en remull durant unes hores; i convidaven a tots a beure aquella aigua mentre deien: «el vermut!» I això, segons les velles, ajudava a obrir la gana ( ...)

(...)En altres casos, com aquest del llentiscle, hauria de ser un arbre, però la pressió humana, l’explotació de la llenya per fer carbó, l’ha portat a la condició actual de mata. I com diu el diccionari: «planta llenyosa, baixa, de tronc curt que té les branques prop de terra». Ara bé, deixeu la mata créixer i amb el pas del temps descobrireu que s’ha transformat en un arbre de port considerable. Ferran Zurriaga, «El flairós llentiscle»

«Per als grecs, les garlandes de llentiscle eren un símbol de la puresa virginal i s'hi adornaven les donzelles; probablement és aquesta tradició la que va portar que en algunes localitats del Principat fóra costum del dia de la Puríssima adornar l'altar amb garlandes d'aquesta planta» (El flairós llentiscle –Mètode)

“El màstic és la saba del llentiscle (Pistacia lentiscus) que s’utilitza per a produir una goma o làtex molt aromàtic. És utilitzat des de l’antiguitat com a goma de mastegar, en pastisseria i fabricació de licors. El màstic es recull fent unes incisions al tronc i a les branques més gruixudes” (Cuina del marroc)

“Màstic, el xiclet dels sultans” (Arbres amics)

L'he trobat en diferents poemes: 

“Per un moment veig una llum manyaga
que envolta i endolceix,
aquest ram olorós de fenoll i llentiscle
que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències
i ens fa estrelles d'estiu i de nostàlgia
i de cop tot és clar
tot es fixa perfecte dins l'instant.”

                                                                                Narcís Comadira, Quarantena, 1990

“Sota un cel generós perfumat de llentrisca                                     

 les figueres lliuraven en terra ses fruits”

                                                                            Ponç Pons (Alaior Menorca)

Llentiscle

Mata que ets verda tot temps,  

fulles menudes i vives,                                                                                       
si el teu màstic masteguem.

......

Murtra, llentiscle i argelaga; 

majestuosa l'atzavara

entre els pins vora el mar.

                                                                               (Poesiaula-Isabel Barriel)

  

                                                                                      

I també en algunes dites:

“Per Tots Sants, arboços i glans, llentrisca madura i esclata-sangs, mel i mantega pels estudiants”

“Any de llentrisca – any de perdius”

“Any de llentrisca – any de rates”

“No totes les mates fan llentrisca”

Sort del mòbil (i III)

Primera parada de l'helicòpter al mig de les muntanyes

... Quan els nostres salvadors ens van deixar vam haver de trobar la solució sobre el lloc on passaríem la nit; podíem quedar-nos a Tregurà, però allà no hi havia estació del cremallera per marxar l’endemà el més aviat possible; la solució era anar a Queralbs o a Ribes de Freser. Com que a Queralbs no hi havia lloc per anar a dormir no quedava més remei que arribar a Ribes.

Entre una cosa i l’altra es va fer de nit; els de l’hostal ens van donar el telèfon d’un taxista que ens pogués  venir a buscar. Vam arribar just a Ribes quan l’únic hotel obert estava a punt de tancar. Teníem gana i anàvem molls, al menys de peus i cames. Un cop assignada l’habitació ens van fer a mà les claus de l’establiment per poder –hi entrar un vegada satisfetes les nostres necessitats alimentàries.

Esperant el següent viatge

L’endemà, de bon matí, ens vam dirigir a l’estació on el primer cremallera del dia ens portaria a Núria. Els passatge el formàvem nosaltres i els treballadors del santuari. En un punt determinat del viatge ens va sobtar que tothom es dirigís a mirar cap a les finestres del costat del vagó que donava al precipici. Com és normal vam demanar el que passava i aquesta va ser la resposta: “Ahir a la nit un helicòpter es va estimbar per aquesta zona”. Vam quedar de pedra i ens vam mirar tot intrigats; el primer pensament  va anar cap a la possibilitat de què fos el “nostre” helicòpter. No va ser així, era un helicòpter que transportava materials d’una obra propera; s’havia estimbat, però sense cap dany personal. 

Fi del rescat a Tregurà

Els mals pensaments que ens van venir al cap sobre el nostre vol d’ahir es van esvair com la boira ho havia fet durant la nit. Vam arribar al Santuari sota l’expectació dels que ens esperaven, sobretot de les tres dones que s’havien quedat soles, que ens van cosir a preguntes. Jo estava més tranquil perquè la meva dona era l’única  component femenina de la peripècia que allà acabava .

Ens vam dutxar, ens vam canviar de roba i ens vam dirigir al restaurant per tal de fer el primer àpat del dia. Mentre esmorzàvem  va sonar un mòbil, trucaven uns amics de Palafrugell tot fent aquesta pregunta: “ No sou pas vosaltres els que esteu estat rescatats per un helicòpter a la vall de Núria...”