Almeria (Reconciliació) (I)

Cabo de Gata

L’últim viatge amb l’Imserso ha servit per reconciliar-me amb les terres d’Almeria. En un llunyà 1963 vaig passar tres mesos en el campament militar de Viator per dedicar-los al “servicio de la patria” com a pas previ a la travessia de l’Estret de Gibraltar en direcció a Melilla com a destí definitiu. M’havia promès no tornar a cap dels dos llocs i he complert aquesta promesa: he anat a terres d’Ameria, però no he trepitjat l’antic campament, ara en mans de La Legión, i possible motiu d’una de les excursions que s’oferien.

Cabo de Gata

El paisatge d’Almeria em va sorprendre desagradablement si em limito a les primeres impressions i segurament influït pels antics records; però de mica en mica i a base de fer km., amunt i avall, la meva impressió es va anar dulcificant i acceptant que era un paisatge diferent, al que no estem acostumats.

El "cabo de Gata", tot i l’aspror de les seves roques, com a la majoria de caps marins que he visitat ofereix un bon espectacle, però res a veure amb el cap Sant Vicente, el cap Nord, la Punta Nati a Menorca o el nostre cap de Creus.

Diumenge de Rams a
"Las Salinas del Cabo de Gata"

Les Alpujarras d’Almeria ja ofereixen un altre tipus de paisatge, amb més espais verds i sobretot els pobles enfilats a les ondulacions de les seves muntanyes. Tot mirant el mapa ens vam proposar arribar fins a Ohanes després d’alguns km.de corbes i al mirador de Canjáyar, una mica més amunt, per tenir una bona perspectiva d’aquest poble i de bona part del territori.

Des de Mojàcar

Ens van sorprendre els poblets de Mojácar i de Níjar d’una blancor espaterrant i  amb uns carrers que et feien dir “si senyor” a l’hora d’enfilar-t’hi; es veu que els seus veïns, com els de molts altres, estan obligats a “encalarlos” almenys una vegada a l’any.  Val la pena perdre’s pels seus carrers, carrerons  més aviat, tot admirant els paisatges situats als seus peus.

Des de l'Atalaya, a Níjar

Encara que tinguin un gran valor  pel desenvolupament econòmicde la província, no em van agradar gens les grans extensions del que en diuen “mar de plàstico”, els hivernacles que forneixen de productes hortícoles a  bona part d’Europa. Passar amb el cotxe per carreteretes flanquejades per aquest tipus de construccions, que la majoria semblen més aviat precàries, fins i tot és depriment.

Paisatge de Las Alpujarras

Mínima part del gran "Mar de plàstico" (www.google-earth.es)