La migdiada

"La migdiada" de Ramon Martí Alsina.

Els dies passen molt de pressa, sempre ens queixem que massa de pressa, però algunes vegades, des de que ens llevem  fins que anem a dormir no acaben de passar les hores, sobretot a l’estiu i per això necessitem una migdiada.

De petit i de jove, al meu entorn, sempre havíem  dit: aixecar-nos, m’aixeco, aixeca’t que és tard... quan havíem de sortir del llit, però, es clar, vivíem a pagès i el fet de llevar-se feia més de ciutat, era més fi; per tant hem acabat sent tots més fins, tan en aquest cas com en molts d’altres.

“Anar a fer la migdiada” és una expressió molt usada i per molts una vertadera necessitat. Hi ha, però, migdiades i migdiades; des de les de deu minuts, anomenades també com a “trencar el son”, fins a les de dues hores, que en el meu cas em trenquen tota la tarda, perquè quan hem desperto tinc una mala bava i unes poques ganes de fer alguna cosa de profit que em duren fins a l’hora d’anar a dormir; per tant, fora de casos excepcionals procuro evitar-les.

Quan érem infants, ens feien fer la migdiada tan si vols com si no vols; no podíem anar a jugar al carrer degut al fort sol i tampoc podíem anar a casa d’un amic, perquè destorbàvem a la gent gran que volia fer la migdiada.

"Migdiada" de Vincent van Gogh

La persona a la que he vist fer més migdiades és al meu pare. Però unes migdiades ordenades, ni un minut més ni un minut menys, i sempre a la mateixa hora.  S’aixecava molt aviat; quan, a l’última campanada de les dotze del migdia arribava a casa,   tot havia d’estar a punt per dinar; acabat l’àpat, fet sense encantar-se massa, el llit ja l’esperava, es despullava, es ficava entre els llençols i fins una mica abans de la una;  ja ben despert , pujava a la bicicleta i de nou al treball. A la família ja hi ha qui ha heretat el costum i que no en deixa passar ni una.

A mi no m’agrada fer la migdiada, el que no vol dir que tot llegint el diari  o qualsevol llibre, els ulls comencin a entelar-se, el cap a decantar-se i ja hi som!  Si el son és curt em desperto amb ganes de continuar la tarda fent coses diverses, però si és massa llarg passa el que ja he dit abans.  Per tant a l’hora crítica prefereixo posar-me davant de l’ordinador i evitar tot el que pugui  posar-me en braços d’aquell que anomenen Morfeu.