Un fet singular

Moltes vegades et  passen coses que no saps si han succeït de veritat o ho has somiat. Ben explicades podrien ser motiu d’una bona història escrita per un autor reconegut.  M’hagués agradat poder enviar la meva a Paul Auster autor del llibre que ara estic llegint: “Creia que mi padre era Dios - Relatos verídicos de la vida americana” (en el meu cas seria de la vida catalana), on recopila 179 relats d’entre els 4.000 que li van enviar de diferents llocs dels EEUU, que primer varen ser llegits en un programa de ràdio. Com que això és impossible m’atreviré a explicar-ho.

 Tarda de Nadal. Estem asseguts còmodament al sofà, de casa de la nostra filla, després de l’ àpat corresponent i d’haver fet cagar al tió; tant els petits com els  grans: pares, oncles i avis, havíem agafat el bastó i havíem cantat com cada any: “Tió, tió...”. Acabat l’esverament va arribar la calma. Els nens jugaven amb tranquil·litat, tot havia estat endreçat i la mare del meu gendre ens va passar per la televisió les fotografies del seu recent viatge a Dubai,. Desprès de passejar-nos pels carrers i places de la capital vam pujar a l’edifici  més alt del món, al Burj Khalifa de 828 m. I 162 pisos, inaugurat el 2010. Recordo una  imatge: la perspectiva des de l’últim pis, després, res més. Quan vaig obrir els ulls, tota la família estava esverada: Que t’ha passat? Com et trobes? La meva filla trucant per telèfon, demanant una ambulància i jo preguntant-me també el que havia succeït.

Em vaig aixecar de cop, tot avaluant el meu estat i em vaig trobar normal. Vaig anar al lavabo i després va arribar el moment d’aclarir el que estava passant. Es veu, que tot mirant les fotos, de cop vaig fer un crit, amb vaig posar molt vermell i em vaig tombar cap a un costat, tot plegat amb un estremiment de braços i cames. No va durar ni mig minut, però amb els meus antecedents d’un ictus, ara fa quatre anys i mig, no es estrany que s’esveressin.

 

Al cap d’uns dies, tot berenat amb uns amics i tot explicant-los el cas, em van dir que, mig endormiscat, potser em va donar la sensació que queia al buit. Com que tinc una mica de vertigen vaig pensar que potser era l’explicació més plausible. Però feia pocs  mesos havia pujat fins al 1000 metres (172 més que l’edifici de Dubai) en un globus aerostàtic i tot va anar de meravella. I a l’hora de dinar havia menjat amb molt de seny i havia begut molt poc.

L’ambulància va arribar, em van dur al CAP, em van fer proves i tot era normal. Tant normal que a l’arribar a casa, la meva dona, el nostre fill, la nostra  jove i jo vam començar a preparar tot el necessari pel dinar de Sant Esteve pels 28 comensals que seriem a l’endemà.

Al cap de dos dies, més o menys a la mateixa hora del dia de Nadal,  tornava estar assegut al sofà, ara el de casa, mirant una de les “Missions Impossibles” d’en Tom Cruïse, , que teníem gravada. Una de les escenes més impactants del film passa a la torre Burj Khalifa de Dubai, on l’actor baixa per l’exterior de l’edifici. Al veure-ho vaig enviar un whatsApp als meus fills tot explicant-los la coincidència. Al cap d’un moment rebo la contesta del noi tot dient-me estrictament: “Esborra-la”.