Una imatge, un poema, una cançò ... (010)

Aquesta vegada la fotografia no és meva.Fa alguns anys vaig passar pel mateix lloc on es troben aquestes flors magífiques, però la planta no era tan esponerosa com aquesta, ni el seu entorn tan verd i ufanós. La que es pot veure l'he manllevat al Wikiloc del bon amic i ex alumne Miquel Romero. La poesia és d'un altre amic, en  Josep Mª Farreró, company de trifulques a la feina i a les caminades.

Marcòlic de les Gavarres

( Lilium martagon)

Ser la flor més desitjada

em faria molt feliç

assutzena virolada

divulgueu el meu encís.

Primavera, entre malesa

jo il·lumino el vell camí

sobresurto amb timidesa

i s’esglaia el pelegrí.

 Vergonyosa, sóc molt tímida

però impúdica també

doncs aixeco ma faldilla

que tothom s’hi esplaï bé.

No m’agrada que em sacsegin

ni que em toquin el nespler

solitària vull que em deixin

i agraïda us estaré.

 

Bigarrada, pigallada

del rosa al vellut carmesí

esgrogueïda, ataronjada

semblo l’arc de Sant Martí.

Ser la flor més desitjada

em faria molt feliç

assutzena virolada

divulgueu el meu encís.

                    Josep Mª Farreró

Pels masos fortificats del Baix Ter

 

El Montgrí amb el blat de moro espellofat per la pedregada a primer terme

Després de quatre anys torno  a fer una caminada amb els Matiners.  No els havia perdut de vista ja que moltes vegades m’havia trobat a amb ells en els esmorzars que solen tenir lloc una vegada al mes. Això no calia gaire esforç i el cos ja m’ho permetia. Doncs de bon matí, abans de les set, pugem al cotxe que ens portarà fins al Molí del Mig, a Torroella de Montgrí. 

A partir d’aquí comencem a caminar amb el perfil del Montgrí a la nostra esquerra i a primer terme els camps de blat de moro ben espellofats per la pedregada de fa pocs dies; a la nostra dreta algunes pomeres, les que no tenien la red protectora,  havien sofert el mateix càstig.

Ens espien des de la finestra

La primera torre que trobem és la del Mas Ral; una torre cilíndrica de tretze metres d’alçada amb merlets i un matacà que en protegia l’entrada des del mas. Com totes les torres que trobarem protegien els pagesos d’aquestes terres de les incursions dels pirates, que tenien les seves bases a les Illes Medes, entre  els segles XV i XVII, tot remuntant el riu Ter que en aquell temps era navegable. 

La torre del Mas Ral

Després de travessar la carretera de l’Estartit, a les vuit del matí i amb molt de trànsit, trobem la torre Martina, ben diferent de totes les altres  amb l’acabament  en teulada inclinada i tot el conjunt arremolinat. Ara el Montgrí ja ens queda a la nostra dreta. A les vores del camí  totes les plantes estan carregades de cargolines; penso en la festa que haguessin fet els ànecs que em feien pasturar els meus pares quan jo era petit.

 

La Torre Martina (abans Torre Mirona)

Al cap de poc i tot observant les panoràmiques que van desfilant a la nostra esquerra, amb les muntanyes de Begur al fons, destacant-t’hi els puntets blancs de les cases de la urbanització de Mas Tomasí. Tot una gradació  de verds a la llunyania que es van convertint en tons ocres quan es van acostant al camí. Trobem ja la Quintaneta, una torre circular, amb dos matacans, molt integrada a la masia, amb una serralleria o desballestaria enganxada als edificis que desmereix el conjunt.

La Quintaneta

Després de travessar una altra carretera, al costat del karting, enfilem el camí cap a la Torre Begura, de 19 metres d’alçada, que ja havíem vist de lluny al començament de la ruta. És una torre quadrada el que vol dir menys evolucionada i per tant més antiga que les de planta circular que permetien una millor defensa al no tenir angles morts.

La Torre Begura

 Tornem al molí del mig després d’una passejada que no arriba a les dues hores. Ens premiem amb un bon esmorzar i després d’una estona de tertúlia tornem cap a Palafrugell.

 Deixem els cargolins que contemplin el Montgrí  que sempre ens vigila, més a prop o més lluny, per aquests camins dels nostre Empordà.

La cica del nostre jardí

 

La nostra cica. Totes les fulles són noves d'aquest any. (19/07/2013)

La cica (Cicas revoluta) és una palmera oriunda del Japó. També s'anomenas cica de Sagú  o palmera d'Església. Aquesta fa molts anys que la tenim plantada al mateix lloc. No sé quan de temps ha de transcórrer, ja que a la nostra no li ha passat mai, que al peu de la planta surten unes petites "pinyes" que arrancant-les i enterrant-les fan que neixi una nova planta.

Surten les petires fulles (30/06/2013)

  Aquesta i algunes altres, que vam anar regalant, les van portar el meu fill i la seva dona, que és mallorquina, d'Alcudia. Un cop enterrades,  quan ja havia perdut totes les esperances, van sortir uns  puntets verds  que van anar creixent fins a formar unes esplèndides plantes. La que veieu és l'única que ens ha quedat amb tot el seu esplendor. Són de creixement molt lent, no cal desesperar-se , però l'espera val la pena.

Amb les fulles de l'any passat (05/07/2013)

 Fa onze anys que la petita pinya va arribar de les Balears i  ara ja fa molta patxoca. Totes les fulles que es veuen són noves , les velles han estat tallades, com cada any, anant-se formant així la planta, com  totes les palmeres.

(08/07/2013)

Sense les fulles de l'any passat (07/09/2013)

(12/07/2013)

És una planta que no necessita ser gaire cuidada. Jo només la rego i trec les herbes del voltant.

Estiu musical

A l'estiu, a la nostra terra, la música  és present a tots els racons de la geografia. Qualsevol tipus de música, música per tots els gustos. Per escoltar música no hem d'anar als grans concerts que emplenen planes de les seccions de cultura dels diaris i reportatges com a última noticia dels telediaris. Es fa música. a moltes places, esglèsies, castells ... de qualsevol  poble o ciutat de Catalunya.

Nosaltres aquest any ho estem aprofitant bé. Vam començar amb la presentació del disc de la Neus Mar al Teatre Municipal de Palafrugell. Un disc anomenat "A contracorrent". A contracorrent de les opinions de molts que pensen i manifesten que la dona no hi ha de fer res al món de l' havanera, que només és cosa d'homes. La Neus, dona valenta, decidida i millor cantant demostra que això no es veritat. 

Ja l'hem sentit moltes vegades i en cada una d'elles ens sorpren amb les novetats que incorpora en els seus concerts, en els que no solament canta havaneres si no molts altres tipus de cançons.  La percusió i la guitarra l'acompanyen sempre, però en aquesta ocasió en algunes cançons estava acompanyada per contrabaix, acordiò, trompeta i violí. També va fer un duet amb el compositor Josep Bastons; va ser un moment màgic: ells dos i el guitarrista intrerpretant "Es caprichoso el azar" de Joan Manuel Serrat. La veu, el sentiment i el bon humor de la Neus ens van acompanyar tant en les cançons com en els comentaris que també eren esperats per tots els assistents. L'entrada era gratuita, però, amb la novetat que s'havia de reservar  per correu electrònic i recollir-la a l'entrar al concert.

Tots els intèrprets  de "A contracorrent"(Foto de Toni Foixench)

Al cap d'uns dies la vam tornar a sentir a la  Plaça Nova de Palafrugell amb un concert totalment diferent, acompanyada només per en Toni Gadea a la percusió i l'Emilio a la guitarra que va adquirir més protagonisme cantant ell sol  moltesde les  cançons. Va ser un goig escoltar-la en les dues ocasions.

També al Teatre de Palafrugell vam escoltar els Gospelians de Girona. Un cor gospel amb quasi seixanta persones d’edats variades que van arrossegar el públic a gaudir de espectacle del Gospel, que a més d'escoltar la música varen poder ballar-la a la platea del teatre. El repertori del cor està format per cançons Negro Spirituals & Gospel que abasten un ampli ventall d’estils dins la història dels cants religiosos afroamericans.Com a contrast van interpretar la cançó d'en Lluís Llac "T'estimo" que els va classificar per intervenir en un oncurs de TV3 la propera temporada.

La Coral Nit de Juny al Palau de la Música

En els concerts d'estiu de Palafrugell no hi podien faltar els de Joventuts Musicals. Hem assistit a dos d'ells,   a l'església de Sant Marti i  a l'església de Calella. El primer va tenir la coral Nit de Juny com a protagonista que ens van oferir un programa dedicat totalment al compositor mallorquí Baltasar Bibiloni: una primera part amb tres cançons i una segona amb "La posada de la núvia" basada amb un poema situat a la Mallorca de finals del segle XIX. Aquest concert ja l'haviem sentit en la seva estrena a l'auditori de Barcelona amb la presència de l'autor amb el que havíem coincidit en la celebració del 40è aniversari de la Coral, en el que es va interpretar la Cantata "Un mon nou" amb la seva música i la meva lletra. Tot sota la direcció de la nostra molt bona amiga Rita Ferrer.

El  segon va ser un concert de música barroca, que sota el títol de "Amore e gelosia" es van interpretar peces de Monteverdi, Vivaldi, Purcell i Händel. Les empodaneses Maite Mer, soprano, i  Georgina Reyner, mezzosoprano hi van posar la veu  i l'Ensemble instrumental dels Àmics de l'Òpera de Girona la música. La petita esglèsia de Sant Pere es va omplir d'aplaudiments després d'escoltar les veus càlides i potents de les dues interprets i  la música dels dos violins, el violoncel i el clave, que també ens van oferir peces solament musicals.

Tot plegat ha estat un gran goig en les nits d'aquest estiu que ha trigat  a arribar, però que ens ha fet saber plenament que ja és aquí, com cada any, igual que la música que li dona encara més vida..

Una imatge, un poema, una cançò...(009)

El cascall, aquesta espècie de rosella, de la que, quan jo era petit, havia sentit recomanar a alguna mare quan el seu fill no volia o no podia dormir: "Doneu-li aigua de cascalls"; el que no sé si es deia en sentit figurat o era un fet cert que es feia servir per aquest fi. Més tard vaig descobrir en una pel·licula que de les seves llavors en sortia l'opi i altres estupefaents al veure unes grans extensions d'aquesta planta, crec que a Turquía, que es conreaven per aquest fi. És una planta que sempre m'ha fascinat, sobretot per la bellesa de les seves flors; quan les trobo al costat d'algún camí no m'en puc estar de fotografiar-les.

 Camí Florit

LLevamà, card, fonollassa,

Rosella, cascall, lletsó,

vinagrella, corritjola,

ginesta, aritja, fonoll,

passionera, cugula,

mareselva, safrà bord,

floravia, canyaferla,

baladre, argelaga, arbó

falguera, olivarda, estepa,

clavell de moro, coscoll,

heura, contell, englantina,

vidalba, murta, maimó,

cama-roja, campaneta,

ravenissa, bruc, guixó

(i en l'aire color de vauma

l'esgarrifansa d'un poll)

Josep Maria LLompart  (Palma, 23/5/1928 - 28/1/1993)

Amin Sheikh

Fa pocs dies va passar un cap de setmana amb nosaltres l’Amin Sheikk, un noi indi de 33 anys, amic del nostre fill Gerard i de la seva dona Magdalena. Ja fa uns quants anys que es coneixen. Ell ha vingut a Barcelona algunes vegades i ells també han anat a l’India, primer en Gerard per motius de feina i després tots dos com a turistes, però sempre acompanyats per l’Amin.

 

Amb tot la família

 La història d’aquest noi comença al carrers de Bombay. Qui no ha llegit algun llibre o no ha vist pel·lícules  que tracten d’aquest nens que es passen el dia i la nit voltant pels carrers de qualsevol ciutat india, dormint al ras o en una estació, fins que algun d’ells ha tingut la sort de trobar la persona adequada que el tregui d’aquest món de misèria?  

Ara l’Amin ha escrit un llibre: “Bombay. Mumbay. La vida es la vida. Soy gracias a ti”, auto editat per ell mateix per tal de poder crear una cafeteria-biblioteca solidària. L’ha vingut a presentar a Catalunya, país que admira; a l’entrevista que li fa Victor Amela a La Vanguardia diu: Catalunya és important per a l’India , “Ajudeu molt allà”, el captiva Barcelona, “Gaudiu-la, quina meravella!”.

L’Amin és una persona senzilla, molt amable, el seu idioma és l’anglès però procura fer-se entendre tan en català com en castellà amb algunes paraules de cadascun d’ambdós idiomes. Tot ho troba bonic, quan el diumenge al matí anàvem cap al centre de Palafrugell moltes coses li cridaven l’atenció, feia fotografies amb el mòbil tot dient “que xulo”, tot i estar acostumat a anar sovint d’un lloc a l’altre. Els carrers estaven força tranquils, però quan vam arribar al mercat li va sortir espontàniament : “Això ja sembla la India”.

Ara per guanyar-se la vida fa de taxista pirata i si convé de guia turístic. A la contraportada  del seu llibre podem llegir “Això és només el començament. He recorregut un llarg camí i encara em falta un llarg camí per recórrer. Recorda: somriu sense tenir-ne motiu, perquè la vida és bella. Ens tornarem a veure en els meus somnis”