A Tregurà un altre cop

(Aquesta vegada sense helicópter)

Si a la vida et passa algun fet fora del comú sempre tens ganes de tornar al lloc on ha succeÏt, sobretot si tot ha acabat bé. Quan al mes de maig ens varen venir a rescatar amb helicòpter al refugi de Coma de Vaca ens van deixar a Tregurà, a l'aparcament de la Fonda Rigà, on vàrem ser molt ben tractats. Des d'aquell moment vam prendre la decisió que un dia hi tornaríem, a la fonda, no al refugi, per fer-hi un bon dinar i poder-los agraïr, amb més tranquil·litat, la seva ajuda . Sempre que en parlem recordem, entre d'altres coses, el deliciós pastís d'ametlles amb què ens van obsequiar.

Després d'anar canviant les dates per adaptar-nos a l'atrafegada vida que portem els que integrem el grup dels Matiners i les seves respectives mullers, va arribar el dia de tornar anar a Tregurà. Es va parlar de fer una caminada prèvia, hi va haver divisió d'opinions, es va decidir dividir l'expedició, dos amb caminada i dos sense caminada, però com que les circumstàncies manen tots vam fer el mateix: expedició conjunta, sense caminar, però passant per la carretera d'Oix a Camprodón.

No per haver-hi estat moltes vegades deixem d'admirar els paisatges i construccions que anem trobant pel camí. Els colors càlids de la tardor comencen a canviar tot l'entorn. Parem a Oix, un petit ressopó ens ajudarà per esperar el dinar. A més a més de les cases restaurades, l'església i els carrers empedrats ens criden l'atenció una placa antiga d'un carrer que es diu, o es deia "Travesia de las dos calles", una carbassera que s'enfila fins al balcó d'una casa i que ha fet una carbassa de cabell d'àngel al costa del fanal i un cotxe com el primer que vaig tenir per allà l'any 1968, un R8 de color groc.

A Beget ens hi aturem una bona estona. Des de Castellfollit fins aquí hem trobat un bon grapat de corbes i necessitem respirar l'aire pur d'aquests voltants. Com a bons caminadors que som, no hem deixat d'observar els cartells que van senyalant els diferents camins que ens durien a un lloc o a l'altre, amb els temps i distàncies corresponents, però avui no toca.

Feia molts anys que no hi havia estat, però Beget continua encantador com sempre, més cuidat, amb menys cases ruïnoses i sense poder entrar a l'església. Amb la quantitat de vegades que hi he vingut no hi he pogut entrar mai, un cartell deia "Avui tancat". I amb molts gats, negres i grisos, jugant i parant el sol, igual que per les persones allò deu ser un paradís. Ells per estar-hi sempre però per nosaltres amb uns quants dies ja en tindríem prou. Segur que en Jordi Cama ens podria explicar moltes coses de les seves estades en aquells indrets.

Sense poder-nos parar enlloc més, ja es feia tard, varem arribar a can Rigà, on ens esperava un bon dinar. Allà vam rememorar els fets passats i ja de tornada fam fer la parada quasi obligatòria a Camprodon, per arrodonir un dia excel·lent.