diumenge, 30 de novembre del 2014

La casa del lledoner

Vam anar a parar al Mas Duc, la que jo anomeno “casa del lledoner”, amb motiu d’una trobada familiar de cap de setmana. Hi vam arribar seguint les indicacions del GPS del cotxe, que, sense nosaltres saber-ho, dies abans, ens havia preparat el nostre fill; després d’unes quantes voltes per despistar-nos, vam enfilar el camí, del que només sabíem que feia 67 km. Tot trencant a la dreta i a l’esquerra o seguint per una determinada sortida de les moltes rotondes que es troben, vam arribar al punt que la veu de la senyoreta GPS et diu : “Ha llegado a su destino”.

El nostre “destino” era un camí de terra amb dos indicadors: al de la dreta deia Mas Duc i al de l’esquerra Mas Gavatx. Com que el  Mas Duc era més a prop vam suposar que aquest era el nostre i com és natural ho vam encertar.  Pertany al terme municipal de Brunyola, a la comarca de la Selva, on vam pernoctar dues nits i viure dos dies: de  mitja tarda del divendres a  mitja tarda del diumenge.

Com a gent gran que som hi vam arribar aviat, tot esperant que vinguéssim els nostres fills i nets disposats a gaudir d’aquesta estada i de conviure tots plegats d’una manera diferent a la que estem acostumats; val a dir que ja era la nostra tercera experiència d’aquesta mena.




Vam descobrir paisatges, que, tot i ser propers a nosaltres, ens són molt desconeguts, vam caminar, vam estar a Brunyola i a Anglés, vam gaudir de la seva cuina, i el temps ens va acompanyar. Parlant de la cuina, destaquen els plats  on un dels ingredients principals és l’avellana; no en va les plantacions d’avellaners destaquen en mig de boscos i altres conreus. A Brunyola, concretament, cada anys si celebra una fira, amb aquesta fruita com a protagonista, a primers d’octubre des de l’any 1995. Em va agradar especialment el postra anomenat “Brunyolí”: un gelat d’avellana amb una sopa de ratafia.

La nostra estada a Mas Duc va ser immillorable: bones i modernes instal·lacions, molt bon tracte i molt bona cuina (sembla que m’hagin llogat per fer-ne publicitat). Els nens van poder gaudir muntant a cavall, els grans conduint uns quads i tots plegats jugant amb en Ruski i en Jack, dos  gossos de la raça “labrador” , dels quals  el primer hauria pogut jugar de porter a qualsevol equip de 1ª divisió. Llàstima que la temperatura no permetia gaudir de la piscina, que estava a punt per qualsevol que volgués prendre un bany; només vaig  hi vaig veure un banyista, en Jack, que va fer-hi unes bones braçades després de les seves corregudes per la gespa.

Si dies enrere us parlava de família i cultura, ara ha tocat el torn de família i natura, un altre binomi que ajuda a mantenir els vincles que uneixen a grans i a petits.





Adéu a Mas Duc, "La casa del lledoner"


divendres, 28 de novembre del 2014

Una imatge, un poema, una cançó... (027)

Fa molts dies que no ajuntava una imatge i un poema a la mateixa plana. Durant la meva estada a una casa de turisme verd de la comarca de la Selva vaig descobrir un lledoner que em va tornar  a la infantesa,  tot recordant-ne un altre de molt frondós del que m’havia gronxant a les seves branques, me n’havia menjat els seus dolços lledons quan eren madurs i usat d’ells com a munició de les “petadores” fetes amb troncs de saüc quan eren verds.  Aquest poema de Pere Talrich (poeta vallespirenc, 1810-1889) en completa l’imatge.

 
                       Lo lledoner del meu vilatge
                       (quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
                       ha conservat tot son brancatge?
                       Hi fa cada any son niu l’ocell? 


                       Encara es veu baix son fullatge,
                       amic dels infants al bressol,
                       voletejar —rient imatge—,
                       com vespres d’or, los raigs del sol?
  

                                                                                             Pere Talrich 


dilluns, 24 de novembre del 2014

"Els noms dels carrers de Palafrugell"

A l’últim article vaig escriure sobre la presentació d’aquest  volum, el que fa el número 23, de la col·lecció Quaderns de Palafrugell, però allà no es diu gaire res del seu contingut;  en principi el títol ho anuncia clarament, però s’hi pot trobar quelcom més que “els noms dels carrers”.

De cada un d’ells en podem saber: la descripció del perquè d’aquest nom, les principals fonts documentals d’on  s’han tret aquestes dades, la data de la seva denominació,  els noms que han tingut, si és el cas, en altres èpoques històriques i el nucli del municipi al qual pertanyen: Calella, Llafranc, Llofriu, Tamariu o a la pròpia Vila de Palafrugell. En fi, tot allò al que donem el nom de “Nomenclàtor dels carrers i espais públics del Municipi de Palafrugell”, que des del 2008 ja es pot consultar al web de l’Ajuntament.

Tot  aquest conjunt de dades forma part del cinquè i més important capítol del llibre. Aquests són els altres quatre capítols que completen el llibre.

Els primers carrers. No els primers que es van construir, sinó els primers en rebre una denominació, a cada nucli del municipi.

Quins noms s’han posat?  De personatges, amb dades estadístiques de l’ofici o motiu del perquè de la seva designació i dels més antics en el temps;  dels carrers amb nom de dona;  per nacionalitats; de noms històrics; de valors i ideals; noms de procedència geogràfica; noms relacionats amb la natura. Acaba el primer capítol fent referència a “El carrer Estret: un carrer literari”

Recordant als pares. Reflexions dels fills d’algunes persones vinculades a Palafrugell que tenen el seu nom en un espai públic i que, a més , han estat reconegudes per institucions i entitats.

El Nomenclàtor i algunes particularitats del mateix, tals com: Carrers i places amb nom popular. Canvis de nom. Noms repetits. Criteris de datació. Tipus d’espais públics: carrers, places, avingudes, passatges, miradors... fins a 17 denominacions diferents. Comissió del Nomenclàtor: creada el 27 d’octubre de 2011, per tal de valorar, determinar i agilitzar les propostes de denominacions de carrers i espais públics... i fer-ho arribar al Ple de l’Ajuntament per tal de procedir, si s’escau, a la seva aprovació. Plaques i números: davant la varietat  d’aquest dos elements s’ha volgut fer-ne referència expressa. Palafrugell i la seva gent en altres nomenclàtors...




Tots aquests continguts han estat, il·lustrats amb unes magnífiques fotografies, realitzades expressament per aquest treball  per Lluis Maimí, conegut i reconegut fotògraf de Palafrugell.


dimarts, 18 de novembre del 2014

Família i cultura

Un altre cap de setmana. Un cap de setmana amb festa familiar inclosa: l’aniversari  del  nostre net gran, l’Arnau ha fet quatre anys! La seva alegria ens ha contagiat a tots. L’hem celebrat dues vegades: el dia que tocava,  en la intimitat, era dia feiner,  i l’endemà, dissabte, amb tota la família, celebració conjunta amb el sant del seu pare. Veure als nens tan feliços ens fa oblidar qualsevol moment dolent que ens hagi esdevingut pocs dies abans.

No es va acabar aquí la festa. La tarda-vespre del mateix dissabte tota la família reunida, un altre cop, a la Sala  d’Actes del Teatre Municipal de Palafrugell vam assistir a la presentació d’un llibre, juntament amb una bona quantitat de públic que ens va voler acompanyar. Un llibre més, però en aquest cas, i ho dic amb tot l’orgull: el meu llibre.

Després d’onze anys de voluntariat a l’Arxiu Municipal he pogut resumir tot el meu “treball” en el volum 23è de la col·lecció “Quaderns de Palafrugell” que publiquen conjuntament  l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona. Es tracta de “Els noms dels carrers de Palafrugell”, en una magnífica edició il·lustrada amb les fotografies d’en Lluís Maimí, fetes expressament per aquest volum, i  tot plegat, sota el mestratge de Conxa Sauri, directora de l’Arxiu. Sense ells dos l’obra seria una altra cosa.

Lautor, la directora de l'Arxiu i el fotògraf
Aquell dia em vaig aixecar una mica nerviós. Això de mostrar en públic una obra teva i sobretot haver de parlar d’ella durant la seva presentació no és el que més m’entusiasma. Però si s’ha de fer es fa i dies abans vaig preparar amb consciència el que havia de dir. Després de la presentació d’en Xavier Rocas, Regidor de Cultura de l’Ajuntament i ex alumne, em va tocar a mi.

Vaig procurar fer-ho ni massa llarg, ni massa curt, amb alguna anècdota dels anys que va durar la seva realització; un cop fet, tot plegat  em va semblar un instant. Després encara va venir una cosa pitjor: haver de signar llibres i posar-hi alguna dedicatòria adequada a cada persona, però amb l’excusa del que m’havia passat uns dies abans, vaig adoptar una formula igual per a tothom i així desfer-me fàcilment  del, per mi , embolic.



Quan quasi tothom havia marxat de la sala, la família i alguns amics vam poder gaudir d’una sessió de fotos al nostre aire i amb els nens “fent d’avi” darrera dels micròfons, ja desconectats, tot dient: “Senyors... seguin si us plau”.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Uns dies de novembre


Acabats de refer de les incidències del nostre viatge a Budapest, un mes just després de la nostra tornada, ja estava disposat a tornar-me a posar en marxa per participar en els nous projectes en els que sempre em veig immers o en els que m’immergeixen. Abans de tot,però, arribava  la tant esperada jornada del 9N; després, a la propera setmana  tenia la presentació del  llibre “El nom dels carrers de Palafrugell” fruit del meu treball de voluntariat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell durant una bona colla d’anys; també des de l’AMP estem a punt  d’endegar  un projecte anomenat “Històries de vida” sobre el barri de Vila-seca/Bruguerol de Palafrugell i la Fundació Pallach m’ha convidat a participar, com a jurat, en la concessió dels “Premis literaris Josep Pallach” que des de tres vessants diferents organitzen els ajuntaments de Figueres, Begur i Palafrugell.

Com veieu tot un seguit d’activitats per ajudar a no avorrir-me en aquesta jubilació, de la que gaudeixo tan com puc. Però les coses no són sempre tant boniques com semblen i algun entrebanc  que, sorgeix inesperadament,  t’ho  fa valorar tot molt més, un cop has pogut saltar-lo i deixar-lo enrere.

Ara fa cinc anys hi va haver un, l’ictus, i aquesta setmana una indisposició sobtada em va dur a una cursa d’obstacles o més ben dit d’ambulàncies, de casa al CAP, de Palafrugell  a l’Hospital de Palamós, amb nit de regal inclosa,  i de la ciutat marinera al Trueta, on es va acabar amb la implantació d’un marcapassos, amb dues nits més d’estada. Una experiència a la que molts li donen poca importància, però que quan et toca a la pròpia pell ja és un altra cosa; sobretot quan estirat al quiròfan sens els metges comentant que no troben la vena adequada... que surt molta sang ... en fi, una experiència més!

Vaig arribar just a casa per poder participar,  l’endemà, en la votació multitudinària i poder comprovar l’eficàcia de la reforma que m’havien fet, ja que vaig anar i tornar del lloc de votació, situat una mica lluny de casa, a peu, a poc a poc, però amb pas ferm. La meva anècdota de la jornada, perquè sembla que a tothom li’n va succeir alguna, va arribar al moment  d’introduir el vot a l’urna, quan l’integrant de la mesa que estava a càrrec de l’ordinador es va aixecar i tot intercanviant el seu lloc  amb el tercer voluntari va dir: ”A aquest senyor vull ser jo el que l’ajudi a votar” . De moment vaig quedar perplex. Després es va donar a conèixer com a ex-alumne, al que feia temps que havia perdut de vista. Li vaig preguntar el nom i al contestar-me, va afegir: “És el que menys puc fer, per les hores que em va dedicar quan era petit”, o alguna cosa semblant.





En fi, tot es qüestió d’anar marcant passos cap a un destí per descobrir.