Brandada de bacallà amb confitura de tomata

Feia temps que no feia referència a cap plat que m’agradés cuinar per oferir als convidats que de tan en tan s’asseuen a la nostra taula. Aquesta vegada, com es veu pel seu nom, és un entrant: “Brandada de bacallà amb confitura de tomata”.

Per fer la brandada són necessaris:

-          500 grs. de bacallà esqueixat

-          100 grs. d’oli d’oliva verge

-          1 cabeça d’alls

-          50 grs. de crema de llet

-          Confitura de tomata

Elaboració:

-          Posarem a aromatitzar l’oli amb els alls, a foc molt lent, sense que arribi a bullir, durant una mitja hora. Un cop aromatitzat l’oli retirarem els alls.

-         Posarem el bacallà, prèviament dessalat, desfilat i ben espremut per eliminar l’aigua, dins un pot.  Ho courem una mica, tot remenant-lo fins que quedi compacte i de color blanc.

-          Després triturarem el bacallà amb l’ajuda d’un “turmix”. I com si fos una maionesa  hi anirem incorporant l’oli aromatitzat fins que veiem que agafa la textura adequada. Podem afegir-hi una mica de crema de llet.

-          Molt important: Tots els ingredients han d’estar calents quan es triturin. 

Presentació:

-          Al fons d’una copa hi posarem la confitura de tomata, millor d’ elaboració pròpia (llavors ja es complica la recepta), o bé de les que trobem al mercat; n’hi ha d’excel·lents, com les que ens ofereix el Museu de la Confitura de Torrent, al Baix Empordà.  

-          A sobre hi posem la brandada i com ha decoració unes fulles de menta fresca.

Una imatge, un poema, una cançó... (020)

Des de dalt del campanar de la catedral de Girona vam gaudir d'unes vistes privilegiades acompanyats del so de les campanes que teníem sobre els nostres caps. Acompanyo la foto amb la lletra de la cançó d'en Pep Sala "Deixeu que toquin les campanes", que pertany al disc "Nascuts en la boira".

 

Deixeu que toquin les campanes,
que el poema s´ha trencat,
que la mar està enyorada,
i el desig inacabat.

Tot és tan provisional,
i el temps és tan incert,
pujaré a les muntanyes
per estar a prop del cel.

Deixeu que toquin les campanes,
que la flama s´ha apagat,
i les flors trepitjades,
i el silenci han profanat.

Qui volia ser un poema
per llegir-lo sense llum,
el repic de les campanes
em portarà a prop de tu.

 

  Pep Sala

Sopar, llibres i records

Menú del sopar

A “la Xefla”, la societat cultural i gastronòmica a la qual pertanyem, es va dur a terme el sopar número 275 de la seva llarga trajectòria. Aquesta vegada ens va obrir les seves portes el Restaurant “Cap Roig”. Un restaurant molt particular que forma part dels estudis del mòdul de cuina  de l’IES Baix Empordà de Palafrugell, on es formen els futurs cuiners i servidors de sala dels establiments de restauració del nostre entorn.

Com en tots els àpats de la Societat s’acaba amb la col·laboració d’algun destacat personatge que ens ofereix el seu punt de vista sobre el tema que ell mateix a escollit o que li han proposat els organitzadors de l’acte. Aquesta vegada ha estat el conegut periodista i escriptor Rafel Nadal que ens ha vingut a parlar dels seus èxits literaris dels últims anys. El tema de la seva xerrada vol sintetitzar els tres títols que ha publicat:"De quan els Mandarins eren feliços i bevien xampany..." ("Els Mandarins" - 2011), "Quan érem feliços" - 2012) i "Quan en dèiem  xampany" - 2013).

 

Rafel Nadal signant llibres

Com sempre el sopar que ens van oferir els professors i alumnes de l’IES Baix Empordà va ser excel·lent i les paraules que ens va dirigir en Rafel Nadal van seguir la mateixa línia. De dos dels seus llibres ja n’he parlat en altres ocasions en aquest blog, però “Els mandarins” encara no l’havia llegit. Aquesta podria ser la sinopsi del llibre: “Des de la seva posició privilegiada de periodista i director d'un dels diaris més importants de Catalunya, Rafel Nadal ha tingut accés a moments íntims i reveladors d'algunes personalitats de l'àmbit polític, empresarial i cultural de dins i fora de Catalunya. Els mandarins és, doncs, la seva visió personal d'unes figures poderoses amb qui ha passat estones llargues i intenses. Des de presidents de la Generalitat fins a polítics que mouen els fils a l'ombra, passant per empresaris destacats o membres de la família reial espanyola”.

Al llegir-lo em va agradar sobretot el capítol titulat “La llibertat” dedicat a l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, premi Nobel 1988 . Em va agradar sobretot pels records que em va despertar quan fa referència a un café de El Caire situat en un carreró del mercat Khan el-Kalili. Tal com el descriu Rafel Nadal “està decorat amb l’àmpades de cristall i miralls de fusta treballada, que cobreixen totes les parets i per això se’l coneix com “el cafè dels miralls”. Era el preferit de mahfuz, que hi tenia una taula reservada cada tarda. Allà hi prenia te i hi escrivia: el manuscrit sencer d’El carreró dels miracles va ser redactat en aquella taula. I jo portava el desig gens secret de seure en una taula propera i observar-lo mentre escrivia...”

Penent el te al "cafè dels miralls"

 

En la nostra estada a El Caire, finals de 2003, també ens vam dirigir a aquest café , am el desig, no, per desgràcia, de trobar-nos amb Naguih Mahfuz, assassinat el 1994 per dos fonamentalistes a la porta de casa seva, sinó tan sols de prendre un té en una d’aquelles taules, a prop d’on  ell escrivia. Desig que si vam poder dur a terme, tot reposant de les llargues caminades pels estrets carrers del Khan el-Kalili .

 

El Caire, Khan el-Kalili (28/12/2003)

Perdre el nord, un simbolisme dels nostres temps.

perdre el nord:  Perdre l’orientació, deixar de veure clar el que cal fer. També es pot dir: perdre la carta de navegar, anar a la deriva, perdre l'esma, anar de mal en pitjor... 

L'Est, el Sud i l'Oest encara hi són.

Una simple mirada a la plaça del davant de l'església d'Esclanyà anomenada "Plaça de la Constitució" m'ha fet donar compte que podia reflectir perfectament el moment pel que estem passant. Primer es veu la placa amb la denominació corresponent i després mirant a terra et trobes una rosa dels vents que ressalta perfectament al mig d'un cercle de rierencs i més enllà amb l'enrajolat de la plaça. A sota de la placa hi ha un banc de pedra per reposar i poder contemplar la direcció dels quatre punts cardinals. I a qui ve el simbolisme: del lloc on em trobo. Primer de tot estic assegut d'esquenes a la Constitució i després m'adono que de les quatre lletres que senyalen els quatre punts cardinals, n'hi falta una, la N de nord, que algú ha arrencat, qui sap perquè...

Però el Nord s'ha perdut.

Aquestes imatges es podrien trobar a qualsevol altre lloc i cadascú pot treure'n les conclusions que vulgui.

Una imatge, un poema, una cançó ... (019)

No me'n puc estar. Quan  els primers dies de febrer surto a passejar  he de  fotografiar  algun dels atmetllers que floreixen pels camins, per les marjades, i al costat de moltes cases i places. Tampoc puc deixar d'acompanyar la imatge amb la millor poesia que s'ha escrit sobre a quest arbre: "L'ametller" de Joan Maragall.

L'ametller

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall