Ara fa un any!

La primera quinzena del mes de novembre de 2014 va ser molt especial per diferents motius, dos de personals i un de col·lectiu. Començaré per aquest últim, que va tenir lloc, cronològicament,  al mig dels altres dos i també perquè en aquests moments es duu a terme la segona part  d’aquell acte que ens va portar a dipositar  el nostre vot a una urna de cartró, un moment molt emocionant que quedarà en el nostre record. No és el meu costum parlar de política en el blog, però en aquest moment,  què no és política en les nostres vides? Desitjo i espero que tot es resolgui de la millor manera possible pensant, cadascú, com hi pot contribuir .

El segon fet, el més important, va succeir  pocs dies abans i ja ho vaig explicar en el seu moment. Va començar el dimecres amb una anada d’emergència als serveis hospitalaris per tal d’aclarir els motius d’un sobtat empitjorament de les meves constants vitals,  mentre estava fent, tranquil·lament, uns sudokus ( des de llavors, no n’he fet cap més) assegut davant la televisió.

Del Cap, on en vam detectar una baixada del ritme cardíac (28 pulsacions) a l’Hospìtal de Palamós, on hi vaig passar la nit ( amb 3 segons de parada cardíaca inclosa) fins al Trueta per tal d’implantar-me un marcapassos d’urgència, amb l’ambulància a tot drap, d’on en vaig sortir al cap de dos dies, just per anar a votar l’endemà, tot caminant, al meu col·legi electoral. I des de llavors quasi com nou!

El dissabte següent  es va poder fer, tal com estava previst, la presentació del meu segon llibre sobre els carrers del municipi : “El nom dels carrers de Palafrugell” ; tres anys abans ja havia sortit el primer : “Els noms dels carrers de Calella de Palafrugell”. Tot plegat fruit dels meus primers anys de voluntariat,  a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, durant  la meva jubilació.

Ja hem direu si no és per celebrar-ho!

Cap de setmana al Pallars (i III)

La primera activitat de l'últim dia d’estada als Pallars va ser una passejada pel Congost de Collegats. El recorregut del congost, que es troba a cavall de les comarques del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà, és d’uns 5 Km. de longitud. 

Nosaltres només en vam fer un tros, anada i tornada fins a l’anomenada Argenteria, que segons es diu va inspirar Antoni Gaudí per fer la façana de La Pedrera i on es barregen l’aigua i la roca formant un verdader retaule geològic, juntament amb les plantes que hi creixen. Durant les glaçades d’hivern diu que és d’una espectacularitat extraordinària.



Traslladats altra vegada a Sort, on havíem arribat feia dos dies amb el Tren dels Llacs, vam visitar el conjunt Modernista “Casa Mauri i Molí de l’Oli". Va ser edificat per Ramon Mauri, fill d'un paleta de la Pobla de Segur que va fer fortuna a Madrid  després de participar en la tercera guerra carlina.

La Torre Mauri és una antic palauet i residència d'estiueg que combina les formes modernistes amb un poc habitual estil neoromànic. El Molí d'oli de Sant Josep va ser construït el 1905. Té forma d'església romànica i Mauri el va fer vestir amb una escultura de Sant Josep i el Nen Jesús de Josep Llimona. Actualment Casa Mauri és la seu de l'Ajuntament, a l'antic garatge hi ha l'Oficina de Turisme, i el molí és una sala polivalent.

La Torre Mauri

A Salàs vam fer-hi la nostra última parada. Vam ser rebuts pel anomenat col·leccionista, en Cisco Farràs, professor d’història jubilat. Ens va explicar  que a la vila la fira de bestiar de peülla que s’hi va celebrar durant més de 500 anys va arribar a ser l'activitat comercial més destacada de la població i era la fira del Pirineu que 

tenia més prestigi; en alguns moments del segle XIX va ser la més important de les que se celebraven a Espanya. Com a testimoni d’aquells temps, avui dia queden les eres, edificis de planta rectangular, amb un pati central, que a la planta baixa estaven envoltats  de porxos on es deixava el bestiar. En un d’aquest porxos, reconvertit en restaurant, és on vam dinar.

Un cop donada per acabada la celebració de la fira, el que atrau molta gent a aquesta població és el conjunt de cinc botigues i establiments (“Les botigues de Salàs”) amb productes dels últims anys del segle XIX fins els anys 70.  Recollits per en Cisco Farràs,  promotor i col·leccionista és l’encarregat d’explicar-nos l’evolució de la nostra vida diària a través dels productes que s’hi mostren. 

Publicitat a l'estanc

Va ser molt instructiu i divertit poder-ho comprovar amb les marques de referència de la nostra infantesa i joventut. Aquestes botigues les hem pogut veure, fa poc, en dues sèries de TV3:  “El foraster”  i “Catalunya Experience”. 

Dos aspectes de la botiga de "Ultramarinos i Coloniales"

Cap de setmana al Pallars (II)

El "burro" que escalfava el llit

Després d’un bon esmorzar a l’hotel Pessets, el segon dia d’estada als Pallars ens va encaminar a Esterri d’Àneu , on ens van mostrar la Casa Gassia. És una casa tal com eren la majoria dels habitatges en aquesta zona del Pirineu en el segle XVIII. 

El teler de la casa Gassia

Les seves estances estan museïtzades, de manera que un cop a dins, no falta cap detall per entendre com era realment no solament una casa, sinó la vida en aquell temps. La guia ens va  endinsar, d’una manera activa , participativa i molt divertida, en les formes de vida del Pallars del principi de segle.

Continuant amb la pagesia i la cria de bestiar vam arribar a  Llessui.. És al nord-est de Sort, a la Vall d’Àssua a 1417 metres, entre el tossal de Torena i la riba esquerra del barranc de Pamano. El poble de Llessui, juntament amb altres indrets de la vall van inspirar l'escriptor Jaume Cabré per escriure la novel·la Les veus del Pamano, de la que després se’n feu una sèrie a TV3. 

Esquelles al Museu del Pastor

A Llessui, doncs, vam poder entrar al món del pastoreig, concretament d’ovelles, de la mà d’un jove pastor que ens va endinsar en aquest món, des del seu punt de vista més modern i evolucionat  que la manera de veure-ho del seu pare, al Museu del Pastor.

Saurí, tot anant a dinar

Per dinar ens van portar al poble d’Altron, un altre poble literari, on la Maria Barbal es va inspirar per escriure la seva primera novel·la: “Pedra de Tartera”.

Entrada a Altron, al fons Sorre

Al restaurant vam poder degustar un“Filiberto”: Postre molt típic del Pallars Sobirà. En si el seu origen prové d’un restaurador de Llessui, que li va posar el nom en honor al seu gat. El Filiberto és una emulsió de iogurt d’ovella i gelat de nata amb grosella, que es prèn molt fresc. L’alt contingut en greix de la llet d’ovella afavoreix i realça la intensitat de la grosella.

"Filiberto"

Per acabar-ho d’adobar ens van portar a una petita formatgeria artesanal, al mateix poble, on poder veure una demostració de la producció i fer  les degustacions  pertinents.

Racó de Sorre

Una curta visita al poble de Sorre, escenari d’una altra sèrie de TV3: “Gran Nord”, on no vàrem veure ni una sola persona va tancar la tarda sota un fi plugim.

Sense paraules

A l’arribada a Sort, els que el dia abans no havien anat a “La Bruixa d’Or” van poder fer-ho i al haver-hi 
molt poca gent, cosa estranya, ens vam poder divertir fent fotos i rient 
sense entrebancs.

Cap de setmana al Pallars (I)

Des del Tren dels Llacs,
 tot i els reflexos del vidre del vagó

Els dos Pallars (Sobirà i Jussà) situats quasi a l’extrem nord-oest de Catalunya, crec que no són les comarques més conegudes del nostre país. La proposta de fer-los-hi una visita, de moment  no ens va animar massa, però  la companyia dels amics que comptaven amb nosaltres ens va fer decidir positivament. I de veritat, que ho vam encertar.

A la Pobla de Segur

A les sis del matí d’un divendres que prometia serenor,encara era fosc, vam pujar als cotxes; amb menys de tres hores, parada inclosa, ens vam plantar a Balaguer on ens vam reunir a la resta de l’expedició per tal de pujar al Tren dels Llacs i resseguir  el Noguera Pallaresa fins arribar a la Pobla de Segur. 

"El fato", per fer el viatge d'anada
i el de tornada (a peu),
a sobre d'un rai.

La promesa es va complir i el sol va lluir tot desfilant  al costat d’una vegetació que començava a agafar tonalitats de tardor i de les aigües del riu que baixaven alternativament  o molt calmades o amb tota la seva fúria.

A la Pobla ens esperaven a l’Espai Raier per tal de descobrir un passat de fusta, de rius, de boscos i de secrets i saber com eren els raiers, la seva història i la duresa de l’ofici.

Interior de la central de Capdella

Ens vam encaminar cap a la Vall Fosca bressol de l’energia hidroelèctrica a Catalunya. A la Central de Capdella vam poder  comprovar els esforços que es van haver de fer, a principis del segle XIX per tal de contribuir al desenvolupament industrial  i la il·luminació de tot el país.

Interior de les canonades
 que han portat l'aigua des dels estanys.

Després de dinar, la visita als Salins de Gerri de la Sal, ara quasi abandonats; només una família manté viva la industria de producció de sal, que va ser el principal motor econòmic de la vila durant molts anys. Els salins, situats al costat de la carretera, sempre han donat una fisonomia característica al poble de Gerri  amb l’explotació de la font d’aigua salada pel sistema d’evaporació. 

Pont romànic de Gerri de la Sal

Tot  travessant el riu  Noguera Pallaresa pel  pont romànic vam accedir al Monestir de Santa Maria de Gerri, fundat a  començaments del segle IX.

L'única "era", de les 700 que hi havia hagut
 on encara es fa sal

El dia es va acabar  a Sort on alguns van aprofitar-ho per anar a provar "la sort", com no podia ser d'altra manera i tot aprofitant 

l'avinentesa a la "Bruixa d'Or".

Monestir de Santa Maria,
una imatge característica de  Gerri de la sal

Una imatge, un poema, una cançó (31)

Cada temporada acostumo a fer una fotografia de les últimes roses que floreixen al nostre jardí. Potser encara en sortirà alguna més, depen del que ens ofereixi la climatologia. Per si de cas, aquí podeu veure aquestes roses grogues.

Una rosa?

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s’ esbadella,

i és desfullarà després.

Una rosa!

Poca cosa?

Potser si… parlant en prosa.

Martí Dot