Budapest (V)

Tal com ens havien recomanat, després d’aixecar-nos i deixant a banda el més que acceptable bufet de l’hotel on ens hostatjàvem vam sortir al carrer a quarts de nou per dirigir-nos al New York Café.

Hi ha ocasions que cal aprofitar i donar-se un caprici, com el d’anar a esmorzar a la cafeteria amb més classe de Budapest  i reconeguda per molta gent com la més maca del món. Ja havíem anat a prendre un gelat a la pastisseria Gerbaud, la millor de la ciutat, sense que nosaltres ho sabéssim. Però ara si que anàvem ben informats: el New York Cafè va ser construït el 1895 per una companyia d’assegurances; la seva màxima popularitat li va arribar en el període d’entreguerres quan Budapest era el centre cultural més important de tota l’Europa Central.

Però l’anècdota, si així la podem anomenar, ens va succeir en el camí d’anada al cafè. A l’ampla vorera d’una gran avinguda ens va parar un home de bona planta es va situar davant nostre dient que era policia i que volia veure la nostra documentació tot parlant-nos de drogues i diners falsos. Nosaltres primer li vam demanar la seva per tal que demostrés que pertanyia al cos policíac hongarès. Així ho va fer. Era verdadera? Tant podia ser-ho com no però nosaltres ens ho vam creure.

Tot seguit ens demana la nostra , primer a un i després a l’altre, tot parlant-nos de les drogues i dels diners falsos. Va comprovar  els carnets respectius  i va mirar si els diners que portàvem eren verdaders o falsos tot demanant-nos si també teníem euros, cosa que vam negar. Mentre hi havia totes aquestes comprovacions ell anava enraonant  i dient-nos que no anéssim a l’altra vorera per no se quins motius, exactament.

Ens diu que endrecem les carteres, ens pregunta on anem, ens indica el camí cap al New York Café i al saber d’on veníem ens parla del Barça i d’en Messi. Tot plegat va passar en pocs moments.

Amb la gana que teníem vam accelerar el camí, vam entrar al Café tot esperant que ens vinguessin a buscar per  portar-nos a una taula, ens vam meravellar de la decoració del local i vam ben esmorzar.

A l’acabar vam dirigir-nos al taulell per pagar els 15.000 florins (300 florins equivalen a  1 euro) que valia  el primer àpat del dia. A l’obrir la cartera vaig quedar glaçat, hi faltaven tots els bitllets de 10.000 florins, no gaires, havíem deixat els altres a caixa forta de l’hotel. A la cartera de la meva dona hi havia passat el mateix. De seguida vam pensar el que havia passat; havíem estat víctimes d’un joc de mans dut a terme, encara ho dubtem tal com van anar les coses,   per un lladre que es va fer passar per policia o per un policia que va fer de lladre.

O sigui que l’esmorzar ens va costar una mica car. Però que explicaríem ara si tot hagués anat com una seda?

 (Ho sento, però no tinc cap foto del protagonista de l'anècdota)

Aquesta és la cara que em va quedar després de la "sorpresa"

Budapest (IV)

A les dues de la tarda varem arribar just per pujar al petit vaixell que ens havia de passejar pel Danubi fins a l’illa Margarita. Per sorpresa nostra només teníem un val dels dos necessaris per poder fer el recorregut; pel matí, al pujar per primera vegada a l’autobús turístic, només ens havien donat un pack 

amb tots els vals que 

entraven a l’oferta. Un dels dos no hi podia  pujar sense pagar el viatge. Es va solucionar anant a una de les parades de l’autobús i reclamar el que ens tocava; no hi va haver problemes, però vam haver d’esperar  dues hores fins a la pròxima sortida, temps que vam esmerçar  asseguts en un banc de Marcius 15, ter (plaça) tot menjant un gelat i badant amb la gent  del nostre voltant, entre ells, a la nostra dreta, una parella de constitució física molt desigual (molt més voluminosa per part de la dona) que amb una cama a cada costat de banc ens van oferir el seu espectacle particular. També ens van distreure, d’una altra manera, uns coloms que venien a beure a la font  rodona situada davant nostre amb el pont Elisabeth de fons.

Passant per sota el Pont de les Cadenes

Arribada l’hora vam tornar a la parada 10 del moll dels vaixells i vam pujar sense problemes. A la coberta de la nau i sota un cel radiant vam gaudir de les dues ribes del riu, tot passant per sota el pont de les Cadenes i el de Margarita, deixant a la nostra dreta l’imatge imponent del Parlament i a la nostra esquerra el castell de Buda i el Bastió dels Pescadors, dels que ja havíem gaudit durant el dia i mig que havíem passejat per aquest costat del riu..

El Parlament

Arribats a l’Illa Margarita ens hi van deixar durant dues hores. Dues hores per recórrer l’illa de 2’5 km. de llargada i una extensió de quasi un km. quadrat. Van ser dues hores de caminar entre jardins, fonts, monuments, boscos, prats... Una relaxació complerta. A la illa també si pot arribar per dos ponts que hi ha a cada extrem de la mateixa, però no hi poden accedir els vehicles en general. Si, que es poden llogar bicicletes i uns petits cotxes elèctrics, que s’ofereixen al públic en quantitats molt  limitades.

La font que dona la benvinguda a l'Illa Margarita

Assegut a l'herba

Un banc molt particular

Jardins a dojo a l'Ila Margarida

A la tornada vam acabar de donar la volta a illa i en l’últim tram del recorregut es van començar a encendre els llums que durant el viatge que vam fer més tard, en plena nit, aquesta vegada sense baixar a l’illa, ens van oferir un espectacle inoblidable.

El Parlament de nit

Castell de Buda i Pont de les Cadenes

La lluna també hi acompanya

Per sota el Pont Elisabeth

Budapest (III)

El Bastió dels Pescadors. Primera impressió.

El segon dia de la nostra estada a Budapest va començar amb la compra d’un pack  en el que estaven inclosos una ruta verda i una de rosa amb autobús turístic (la manera més còmoda i ràpida per traslladar-te pels punts principals de la ciutat) i dos recorreguts pel Danubi, un de dia i l’altre de nit.

Pest, des del Bastió

El dia abans havíem caminat  molt  i bona part del recorregut pel costat de Buda ja l’havíem fet a peu. Ens quedava per veure el Bastió dels Pescadors i l’Església de  Maties. Una de les parades de l’autobus ens deixava allà mateix i vam aprofitar-ho. El Bastió dels Pescadors és un mirador amb un conjunt de torres, escales i terrasses que ofereixen unes perspectives immillorables de Pest.

Afegeix la llegenda

Les set torres representen les set tribus magiars que es van establir per aquells rodals cap a l’any 896. Rep el nom del grup de pescadors responsables de defensar  la ciutat des d’aquell lloc durant l’Edat Mitjana.

Església de Maties

Al costat mateix hi trobem l’església de Nostra Senyora, coneguda popularment per església de Maties. El seu alt campanar es veu des de quasi qualsevol punt de la ciutat, els seus teulats ens van fer pensar, per la seva decoració, en els de la catedral de Viena. 

Interior de l'Església 

L’interior  està recobert de pintures al fresc i rep la llum per nombroses vidrieres.  Allà hi van coronar  Francesc Josep I d’Austria, el marit de Sissí, de la que es troben moltes referències a la ciutat, una d’elles  el Pont Elisabeth.

Columna de la Santíssima Trinitat

Per completar el conjunt hi trobem les estàtues d’Esteve I d’Hungria  i la dedicada a la Santíssima Trinitat construïda per commemorar l’epidèmia de l’any 1709, semblant a la Columna de la pesta que vam trobar a Viena, fa un parell d’anys, a pocs passos de la Catedral de sant Esteve, inaugurada el 1693.

 La pròxima parada  ens va dur al costat del pont dedicat a la Reina Elisabeth on s’havia de pujar al vaixell que ens havia de passejar pel Danubi, després de dinar en el primer restaurant presentable que trobéssim.

Conjunt del Bastió dels Pescadors: Església de Maties, Monument a Esteve I d'Hungria i part de les set torres.

Budapest (II)

A punt d'agafar l'ascensor per pujar al castell de Buda

Doncs, tirem endavant i amb el cor una mica encongit busquem el camí per pujar al Castell de Buda. Queda una mica enlaire però descobrim un ascensor que ens facilitarà el camí. Hi ha un torn, com els del metro, en el que s’hi indica que s’obre posant-l’hi unes monedes; no trobem el forat enlloc, ho preguntem a un home que està assegut darrera una porta de vidres i amb cara de pomes agres ens fa entendre que es pot passar sense pagar.

Palau Reial

Ja hem arribat al Palau Reial i ens passegem per les places i carrers que composen tot el conjunt que ha estat arrasat i reconstruït al menys sis vegades al llarg de la història. Aquest conjunt està ple d’estatues de diferents personatges, com a tota la ciutat  i  els edificis principals estan habilitats com a museus. Passem pel davant de les oficines del President de la República, al Palau Sàndor,  i baixem per les escales dels Habsburg on una entrada espectacular ens porta al Palau Reial.

Entrada al Palau Reial per la porta dels Habsburg

Des de l’explanada que trobem al peu dels escalons podem observar unes magnífiques vistes de la ciutat. Al nostres peus hi ha el pont més famós de Budapest: el “Pont de les Cadenes”, que al cap de poc travessarem; va estar a punt  de no acabar-se, va ser destruït el 1945  i tornat a aixecar el 1949. Les torres que l’aguanten i els lleons que en vigilen les entrades són els seus signes d’identitat.

Pont de les cadenes

Altra vegada a Pest  agafem forces prenent un gelat espectacular a la famosa pastisseria Gerbaud, diuen la millor de la ciutat, a la que hi anem a parar per casualitat.

Després del gelat

L’última visita del dia la fem a l’església de Sant Esteve, amb dos campanars i una cúpula, a la que si pot accedir amb un ascensor per 

gaudir de la panoràmica de la ciutat. No hi vam pujar. Des del mont Gellert i del Castell de Buda ja havíem gaudit de quasi totes les vistes possibles de Budapest i estàvem molt cansats. Al davant del temple hi ha una magnífica plaça on l’últim dia de la nostra estada vam veure-hi filmar una pel·lícula o un spot  publicitari  amb la intervenció de persones amb cadira de rodes.

Cúpula de l'Església de Sant Esteve

Tot i el nostre cansament encara ens decidim a fer una passejada per l’Avinguda  Andrassy, una de les més importants de la ciutat,   fins arribar al davant de l’Òpera, des d’on definitivament donem per acabat el nostre primer dia turístic per Budapest.

Budapest (I)

Erzsebet híd

Budapest era un destí que perseguíem des de feia temps, però per naps o per cols, mai havíem tingut ocasió de fer-lo realitat. Les tres paralles que acostumem a visitar una ciutat o regió europea cada any ho vam lligar tot: avió, hotels, trasllats... per tal de no tenir cap ensurt, ja que comencem a tenir una certa edat, almenys parlo per mi, i no volem sorpreses.

Parada tot pujant al Gellert

El diumenge a la tarda ens han de passar a buscar per anar cap a l’aeroport. Unes hores abans un del grup ha de ser ingressat a l’hospital, els altres quatre quedem com esmaperduts, però tirem endavant. El fill d’una de les dues parelles que quedem no es trobava massa bé; sembla que no és res greu, per tant  tirem endavant.

Budapest i el Danubi

Tot el viatge va com una seda. Mai ens havien esperat, com en aquesta ocasió,  amb el típic cartellet  amb el nom d’un de nosaltres a fi de traslladar-nos a l’hotel. Confortablement  instal·lats busquem un lloc per anar a sopar, ja era tard, ens fiquem al primer restaurant  amb cara i ulls que trobem: un italià que es deia “Bocadillo”. Jo em vaig cruspir uns espagueti a la bolonyesa en els que hi cantaven els àngels. Allà vam fer plans per l’endemà.

El Parlament al fons

El nostre hotel estava a deu minuts del pont Elisabeth, un dels molts que hi ha a la ciutat. Feia molt sol, un dia esplèndid i ens vam decidir a caminar. Una vegada passat el pont, ens vam enfilar per les escales que porten a dalt del Gellert, una muntanyeta coronada pel Monument a la Independència  i  per la Ciutadella, que com el castell del Montgrí mai va presenciar cap batalla.

El castell de Buda

Les vistes de Budapest són espectaculars, ens hi passem una bona estona, tant observant la ciutat, com passejant-nos per uns jardins esplèndids, tot reposant en els seus bancs, ja que la pujada havia estat feixuga. Decidim emprendre el camí de baixada per tal de dirigir-nos al Castell de Buda tot esperant trobar un lloc per dinar.

Monument a la independència

Quan menjàvem el segon plat els nostres amics reben la noticia de l’operació urgent  a que s’ha de sotmetre el seu fill i sense quasi pensar-s’ho decideixen  marxar  cap al Baix Empordà. Ens quedem sols a Budapest;  una mica més desanimats, però tirem endavant.