Girona, temps de flors (I)

 

Sant LLuc

 Quan arriba la primavera, val la pena anar a pasejarse per la Girona antiga per admirar i gaudir de l'exposició anual de flors; aquest any ja  van per la 58ª edició; en fa molts  que procurem anar-hi en un dia feiner per no trobar-hi tanta gent, però ahir, tot i ser dimarts, els carrers  del centre antic anàven de gom a gom i les cues als llocs més emblemàtics eren molt llargues, sobretot a l'Església de Sant LLuc, als anomenats Banys  Àrabs i a les Sarraïnes, però valia la pena. Com ja deia la publicitat i el plànol que es repartia no vam deixar de veure els 10 imprescindibles i després tots els que anàvem trobant en el nostre recorregut. Amb les fotografies no fan falta paraules. 

 Banys Àrabs

Les Sarraïnes

Sant Nicolau

Claustre de la Catedral

Torre Gironella

La Carbonera

Finestra d'una casa qualsevol

Vam  completar la visita degustant el "Menú de temps de flors 2013" del restaurant "La Calèndula" que fan una cuina especialitzada en flors.  El seu lema per aquest dies és: "L'experiència floral de la teva vida; mira, flaira, escolta, acaricia i menja-te-les". El sol nom dels plats ho diu tot.

Aperitiu: Tempura d'herbes i flors aromàtiques.

Entrant: Niu de pasta fresca ecològica amb pesto de calèndules o Amanida de roselles ( roses i altres flors) i albercocs amb recuit de drap.

Principal:Tronc de lluç amb infusió de flor de camamilla salvatge i pèsols en textures o Garró de porc confitat amb aiguanaf, flors de romaní i culis de garrofes.

Postres: Bunyols de flor de saüc i copa de xampanet de les seves flors.

Per beure: Una cervesa d'elaboració pròpia: Gala de flors ( tot seguint una recepta medieval, a més a  més de llúpul i flocs de civada,  s'hi ha afegit hibisc, calèndula i saüc).

Per acabar vam prendre una infusió d'herbes i flors fresques.

Tot plegat va ser excel·lent.Un dinar que no es per fer sovint però que lliga totalment amb el que fèiem a Girona aquell dia.

Una imatge, un poema, una cançó ... (001)

Amb aquesta fotografria vull començar un nou apartat  amb l'etiqueta: "Una imatge, un poema". Les fotografies sempre seran meves, sobretot del nostre jardí o fetes durant una caminada. Els poemes poden ser d'escriptors reconeguts, lletres de cançons o bé de collita pròpia; la primera és un haiku de la Joana Raspall que complirà cent anys el primer dia de juliol. Valgui com un petit homenatge d'un mestre que havia fet recitar alguns dels seus poemes als petits alumnes de la classe de primer.

 Ens privariem 

del goig d'olorar roses

per no punxar-nos?

                                                                          Joana Raspall

Sortida a l'Aragó (i IV)

L’últim dia de la nostra estada en terres aragoneses, l’endemà fèiem el viatge de tornada, també ens vàrem aixecar en un matí amb neu. Va ser el dia en  que vam veure el paisatge per on circulàvem  més blanc de tots. El nostre destí era el Monestir de Pedra, que data del segle XIII. Segons la història, el rei Alfons II el va donar, l’any 1194 quan encara era una fortalesa de defensa, a fi de consolidar la fe a la zona.

 Al sortir de Calatayud ja nevava, camps i muntanyes desfilaven davant les finestres de l’autocar cada vegada més plenes de neu. Quan vàrem baixar a l’entrada del Monestir començava a quedar tot blanc però al llarg del matí es va anar calmant i a l’hora de marxar ja feia estona que havia parat. Hi vam entrar pel claustre, l’església d’estil romànic tardà està quasi en runes, però se’n conserven moltes parts com la sala capitular i el calefactorium en perfecte estat de conservació.

 

Després tocava fer una volta pel Parc Natural  del mateix nom. És un recorregut, de dues hores i mitja si es fa complert, per un entorn paisatgístic envoltat de cascades, salts d’aigua i coves pel que es pot passejar tranquil·lament. El salt de la Cua de Cavall, de 90 metres d’alçada i que amaga la cova Iris és el més espectacular de tots. Aquesta passejada me la va explicar la Mª Dolors, que també va fer-ne les fotografies; jo , amb el temps que feia, no estava en condicions de caminar tanta estona i vaig quedar-me al bar, fent un cafetó amb uns amics.

 Després de dinar tocava visitar la població amfitriona, Calatayud. Fora de les capitals de província és l’única ciutat que supera els 20.000 habitants. Ja hi havíem fet alguna passejada en els dies precedents però aquesta va ser més complerta. Vam visitar varies esglésies, la majoria amb el campanar mudèjar; hem de destacar la de Santa Maria, amb la portada renaixentista, la de Sant Andrés i la de Sant Juan el Real, en la que hi vam trobar un voluntari jubilat que va encendre els llums per poder observar entre altres coses unes pintures de Goya a la cúpula i ens va ensenyar el museu  tot explicant-nos amb tota classe de detalls les peces més importants millor que molts guies ( s’ha de dir  que durant tots els dies vam trobar uns guies amabilíssims i molt ben documentats)

Ens vam passejar pels diferents carrers i també vam entrar al museu Municipal, on es mostren sobretot restes arqueològiques de l’antiga Bibilis, ciutat celtibera i romana situada al costat de Calatayud.

I així hem conegut una altra part de l’Aragó en la que ha estat la nostra cinquena estada a aquesta regió.

Nespres, nispros, micacos...

Com cada any, amb la primavera arriba la que jo anomeno temporada de la fruita petita. Pel meu gust es la millor època de l’any: maduixes i maduixots, nispros, albercocs, cireres..., sense menysprear totes les altres que aniran madurant en els mesos propers, totes m’agraden i en sóc un bon consumidor.

                                                                      Nespres-nispros

 Però ara toca parlar dels nispros. Així els he anomenat sempre des de que els anava a abastar al nisprer de can Tomàs, a Galliners (Pla de l’Estany), a la casa dels meus avis. Ara només sento parlar de nespres que per mi són una altra cosa. Els nispros són una fruita de primavera i les nespres (n’hi ha que les anomenen nesples) són una fruita d’estiu però que es mengen a la tardor o a l’hivern després d’haver madurat en un lloc fosc sobre un jaç de palla. Al que jo en dic nespres s’hi assemblen les serves, molt aspres quan són a l’arbre però, totes dues molt dolces després d’haver-se tornat toves i  de color marró (llavors dèiem que eren lloques  i ja es podien menjar). 

Siguin nespres o nispros aquesta fruita de primavera té un altre nom a Badalona: micacos. Me’n vaig assabentar per una amiga de la meva filla que és d’aquella ciutat i m’ho va confirmar una companya de la feina que també és d’allà.

 Nespres-nesples

Hi ha dues  dites  que confirmen la meva versió:

La saó de novembre és bona per les nespres
Per Nadal maduren les nespres

 També n’hi ha alguna en to humorístic: 
Any de nespres picor a la regona o bé En tenir picor en es cul, any de nespres.
Qui menja nespres, beu cervesa i besa una vella, ni menja, ni beu, ni besa 

I qui no ha cantat alguna vegada a la seva vida:

O lai lai, la masovera, la masovera.
Olai lai, la masovera se'n va al mercat:
El mercat és al dimecres,
El dimecres compra nespres.

 Serves

 Jo sempre he menjat nespres-nispros frescos, però també s'utilitzen a la cuina, de vegades substituint als albercocs en algunes receptes amb aquesta fruita. Només n'anomenaré alguna per comprovar la seva versalitat:

Nespres al vi
Sopa de vainilla amb nespres
Creps de nespres amb nous
Nespres amb mozarella de búfala
Nespres amb mel i mató
Confitura de nespres i taronja a la vainilla
...

Siguin nespres-nispros, nespres-nesples, micacos, serves... la qüestió és menjar fruita, molta fruita. Bon Profit!

Sortida a l'Aragó (III)

La primera visita del dia la vam dedicar al poble de Muel. Amb uns 1300 habitants té com un dels atractius principals la ceràmica, sobretot la blanca amb decoració de color blau. Com és costum en aquests llocs ens varen fer una demostració del procés de fabricació, esperant que es compri alguna cosa a la botiga de la fàbrica. Tot plegat, però, va ser força interessant. 

Després de la ceràmica ens vam dirigir al “Parque Municipal”, al costat del riu Huerva. Només entrar-hi una cascada impressionant, que sembla que surt de les muralles romanes, ens dona la benvinguda. Dins aquest parc s’hi troba la “Ermita de la Virgen de la Fuente” on s’hi poden admirar quatre pintures d’en Goya situades als quatre cantons  del sostre. 

Quantes vegades no hem sentit parlar dels vins de Cariñena, unes de les D.O. més conegudes? Doncs rel nostre recorregut per terres aragoneses ens portar a aquesta localitat. La volta que vam fer pels carrers del poble no va ser res de l’altre món; l’esglèsia de “Nuestra Señora de la Asunción”, és el que se sol visitar en aquest  casos i d’aspecte imponent, estava tancada i la “Fuente de los Siete caños”, de la que diu que raja vi durant tot un dia en l’època de la verema, com és de suposar només deixava anar aigua.

El que sigui poguérem visitar fou el museu del vi, per cert molt ben muntat i molt didàctic. Situat en una antiga bodega porta el nom de “Casa de la viña i el vino”; allà ens varen explicar tot el procés de la producció del vi, per mitjà, sobretot, de vitrines situades al terra, dins de les antigues tines de fermentació, des de  com es cultiva la vinya, amb una visualització dels diferents tipus de terrenys, fins que arriba al consum.  Es mostren, també, tot tipus d’estris d’una manera ordenada i molt ben conservats. 

D’entre tots els pintors de la història sempre he tingut una  predilecció especial per Goya. L’any passat vaig poder gaudir dels quadres que es conserven al Museo del Prado de Madrid  i ara he pogut passejar-me pels carrers de Fuendetodos i entrar a la casa on va n’èixer; una casa senzilla, que pertanyia al germà de la seva mare, on hi va viure durant sis anys, mentre el seu pare treballava d’aurant el retaule de l’església parroquial.

No gaire lluny  del primer domicili del pintor en una casa típica recuperada hi ha situat el Museu del Gravat , on en quatre sales hi ha distribuïts les quatre series de gravats: “Caprichos”, “Desastres de la guerra”, Tauromaquia” i “Disparates”. Tal com he llegit en algun lloc, Pierre Gassier, el màxim especialista sobre el pintor,  va dir :  els gravats de Goya reflecteixen tots els aspectes d’aquell  home excepcional: vigor, humor negre, sàtira mordaç, els seus somnis, les seves obsessions i la seva vitalitat.

Un dia molt ben aprofitat.