Josep Pla

Acabo de llegir el llibre d'Enric Vila "El nostre heroi Josep Pla". És un llibre fàcil de llegir que dona una visió una mica diferent, de la que estem acostumats, de l'escriptor palafrugellenc. Són molt interessants els comentaris que fa l'autor sobre altres personatges, tant de l'època d'en Pla com dels nostres dies. Sembla que el llibre ha provocat polèmica en alguns sectors. Personalment el recomano totalment.

Però jo no voldria parlar d'aquesta obra sinó dels meus records personals relacionats amb la figura de Josep Pla i que ara m'han vingut a la memòria a arrel de la lectura d'aquest llibre. Ja sé que no tenen massa importància però al menys serviran per ordenar alguns pensaments dispersos que fluctuen per la meva ment.

Quan vaig arribar a Palafrugell l'any 1967 havia sentit parlar molt poc de Josep Pla. A l'acabament del primer any de fer de mestre a alumnes de primer de d'E.G.B., em sembla que ja es deia així en aquell temps, una mare em va regalar el volum número 8 de l'Obra Completa : "Els pagesos", amb una dedicatòria que deia: "Amb tot afecte i felicitats en el dia de Sant Joan. Una mare agraïda" "Palafrugell 24-6-68". Les planes d'aquell llibre contenien les primeres frases que llegia de l'escriptor i pràcticament no el vaig deixar fins acabar-lo. A partir d'aquí vaig anar adquirint tota la seva obra i no he deixat de llegir-lo.

Després de saber com escrivia me'l mirava de manera diferent quan el trobava pels carrers de Palafrugell, sense fer cas de les enraonies dels veïns del poble que mai van tenir-li massa estima com a persona i eren molt pocs els que havien llegit alguna cosa seva. Sovint ens trobàvem de costat a la llibreria-estanc de "Les Paulines" on ell comprava tabac i jo alguna cosa per llegir. Un bona tarda o un bona nit van ser totes les paraules que hi vaig intercanviar.

Quan es va morir, vaig ser dels pocs que no vaig anar al seu enterrament, però el vaig continuar llegint. Quan va venir la celebració del Centenari del seu naixement jo treballava al col·legi Vedruna i vaig participar en tal quantitat d'actes, a nivell d'escola i de la població en general, que vaig quedar embafat de Pla i vaig deixar de llegir-lo durant força temps. L'acte més emotiu va ser el de concentrar tots els alumnes del Vedruna i del Prats de la Carrera davant del Mas Pla per llegir fragments de la seva obra mentre la gran dibuixant Pilarin Bayés els anava il·lustrant.

Per tornar a arrencar la meva dèria per llegir-lo em vaig apuntar en unes lectures sobre la seva obra que es feien a la Biblioteca Municipal i que després comentàvem entre tots.

Des de la implantació de les dotze hores de lectura, ara menys, del "Quadern gris" i d' "Aigua de mar" per la diada de Sant Jordi, a l'escenari de l Teatre Municipal, hi he participat cada any. És un acte cívic i de reconeixement en el que val la pena col·laborar-hi i que dona al·licients per seguir llegint Josep Pla, un dels millors escriptors en llengua catalana.

Els "porcs" de la llauna vermella

Un amic l'altre dia em deia: "Quants surts a passejar pels nostres camins no hi ha cap perill de perdre't, només has de seguir el rastre de llaunes vermelles que vas trobant per les seves vores". Ja havia constatat que se'n veien moltes, però després d'aquesta observació encara me'n dono més compte. Amb més o menys abundància, segons la densitat de personal que hi circula, sempre, el color vermell, destaca entre la verdor que flanqueja els camins. Dues marques de begudes en són protagonistes, reforçades moltes vegades per les capsetes de tabac buides que també llueixen el mateix color.

Ara, jo em pregunto. "Com pot ser que persones que es diuen esportistes i que sembla que cuiden la seva salut fent exercici diari, tant si van a peu, en bicicleta, moto o quad, vagin deixant aquest rastre per tot allà on passen?". "No els fa mal als ulls, deixar i augmentar dia a dia els munts de deixalles, perquè les llaunes vermelles mai van soles, enmig de la natura de la que sembla que en volen gaudir?". "De que serveixen les campanyes que es fan als mitjans de comunicació i del que se'ls ha ensenyat a l'escola any rere any?"

La mentalitat d'aquesta gent deu ser la dels que diuen que el bosc no es de ningú i allà tot és permès. Segur que serien els primers de posar un crit al cel si se'ns acudis tirar un petit paper, ja no dic una llauna vermella, davant la porta de casa seva, perquè ells són molt nets.

Un dels llocs on prolifera escandalosament aquesta vermellor és el camí que transcorre pel paratge de Rapinya de Palafrugell, en direcció a Cap Roig. Per la manera com estan llençades suposem que en són causants un grup de ciclistes, ja que en zones de parada augmenta considerablement el seu nombre. És allà on ens vam començar a donar compte d'aquesta plaga i que hem anat constatant dia a dia en totes les nostres caminades.

Tant difícil és aixafar la llauna amb la mà i guardar-la per tirar-la al contenidor a l'arribada? Hem pensat que si una llauna triga com a mínim deu anys en desfer-se i en llencessin una cada setmana tots els habitants del país, com quedaria el nostre entorn? No creieu que el qualificatiu més suau que mereixen aquestes persones i tots els que llencen les seves deixalles a la natura és el de "porcs", amb tot el respecte a aquests pobres animals dels que no se'n llença res? Mereixerien que se'ls obligués a portar una samarreta de color vermell amb unes lletres ben grosses on es veiés retratat com el que és: un "INCÍVIC".

Tothom hi diu la seva

Caminant per aquests mons de Déu es poden trobar tota mena d'escrits: dedicatòries, recomanacions, advertiments seriosos... Aquí teniu una petita mostra de com i on es poden deixar aquests missatges. No calen més paraules.

La Salamandra

És un animal que sempre m'ha fascinat, pels seus colors contrastants o per les històries que m'havien explicat en la meva infantesa durant els llargs vespres d'hivern, asseguts a la vora del foc. Em vaig tornar interessar per aquest animal enigmàtic quan en una de les nostres caminades en direcció a Fitor en vam veure una en un marge del camí, entre molses i pedres, humides pel degoteig de les branques dels brucs, pins i alzines, enmig de la boira de primeres hores del matí. Amb el nostre afany de fotografiar-la de massa a prop es va esmunyir per entre el bosc i no la vam veure mai més. Això que cada vegada que ens hi acostàvem ja preparàvem la màquina perquè no sens escapés una altra vegada. Fins al cap d'almenys dos anys no n'hem trobat cap altra. Aquesta vegada no vam desaprofitar l'ocasió.

Sembla estrany que un animal que depèn totalment de l'aigua i la humitat s'hagi associat des de sempre amb el foc i se'l representi envoltat de flames, amb un poder especial per poder apagar els incendis. D'aquí ve el nom de les estufes anomenades també salamandres, on es crema antracita.

També explicaven que amb la pell de la salamandra es fabricava un teixit especial utilitzat per fer vestits que no podien ser rentats amb aigua i que per netejar-los s'havien de tirar al foc, d'on en sortien més bonics que mai.

Ens deien que no ens hi acostéssim gaire perquè deixaven anar un verí molt tòxic amb poder suficient per matar vàries persones. Tampoc es podia beure l'aigua on elles vivien. Explica la llegenda que una gran munió de cavalls i homes de l'exèrcit d'Alexandre el Magne varen morir a la India per haver begut d'un rierol enverinat per una salamandra.

El cert és que aquest amfibi extremadament sensible als contaminants és un excel·lent bioindicador de la qualitat de les aigües i que la seva desaparició progressiva ens hauria de fer reflexionar.

A Can Jep Gros de Beget.

A Can Jep Gros

Els pans d'en Jordi

Ermita de sant Valentí de Salarça

Està a punt d'acabar-se el mes d'abril. El matí es presenta plujós, però en el temps d'anar de Palafrugell a Beget el cel s'esbargeix i arribem amb un bon sol. En Jordi i l'Inès ens han convidat a passar el dia a la seva masia del Ripollès. La meitat del grup pugen en cotxe, els altres ho fem a peu. Són vint minuts de caminar entre corriols, pedres i algun rierol perquè algun de nosaltres s'hi remulli els peus amb sabates i tot. Arribem a uns prats banyats pel sol i unes vistes magnífiques de Beget. Al cap de poc ja veiem a Can Jep Gros, ben situada en una marjada encarada a la vall.

El primer acte important del dia és fer un bon esmorzar. Gran varietat de pans fets per en Jordi, torrades, embotits variats, arengades, rosquilles de la Manuela, vins d'en Joan, el seu marit... licors, cava, cafè, etc.

Tot això es mereix una bona caminada per tal de pair-ho bé, ja que a les tres de la tarda tenim taula reservada en un restaurant del poble i hem de quedar bé. Anem fins a l'ermita de Sant Valentí de Salarça, una bonica església romànica del s. XII, avui una mica abandonada. Hi hem arribat per camins enfangats i corriols envoltats de verdor. Interromputs dues o tres vegades per una corrua de cavalls i genets que també feien la seva travessa particular. Hem estat una bona estona observant el paisatge voltats de vaques i a sota d'uns roures immensos que començaven a desenvolupar les fulles. L'anada i tornada l'hem fet amb unes dues hores i mitja sense presses.

El tercer acte de la jornada ha estat el dinar. A les tres de la tarda tothom havia paït l'esmorzar. Els canalons de bolets amb salsa de ceps, el rostit casolà, que es desfeia a la boca i el gelat de torró amb reducció de ratafia i nous eren com claus que anaven obrin les portes de la gana.

Els propietaris de Can Jep Gros són ben coneguts a Beget. Després de més de trenta anys de tenir-hi residència i amb les hores i dies que hi han hagut de dedicar per tal de deixar el mas i voltants en condicions en són un bon motiu.

Abans de marxar podem visitar l'església de Sant Cristòfor amb la famosa Majestat. Després de moltes vegades de visitar Beget he aconseguit poder-hi entrar. El conjunt m'ha sorprès i impressionat, val la pena.