La Salamandra

És un animal que sempre m'ha fascinat, pels seus colors contrastants o per les històries que m'havien explicat en la meva infantesa durant els llargs vespres d'hivern, asseguts a la vora del foc. Em vaig tornar interessar per aquest animal enigmàtic quan en una de les nostres caminades en direcció a Fitor en vam veure una en un marge del camí, entre molses i pedres, humides pel degoteig de les branques dels brucs, pins i alzines, enmig de la boira de primeres hores del matí. Amb el nostre afany de fotografiar-la de massa a prop es va esmunyir per entre el bosc i no la vam veure mai més. Això que cada vegada que ens hi acostàvem ja preparàvem la màquina perquè no sens escapés una altra vegada. Fins al cap d'almenys dos anys no n'hem trobat cap altra. Aquesta vegada no vam desaprofitar l'ocasió.

Sembla estrany que un animal que depèn totalment de l'aigua i la humitat s'hagi associat des de sempre amb el foc i se'l representi envoltat de flames, amb un poder especial per poder apagar els incendis. D'aquí ve el nom de les estufes anomenades també salamandres, on es crema antracita.

També explicaven que amb la pell de la salamandra es fabricava un teixit especial utilitzat per fer vestits que no podien ser rentats amb aigua i que per netejar-los s'havien de tirar al foc, d'on en sortien més bonics que mai.

Ens deien que no ens hi acostéssim gaire perquè deixaven anar un verí molt tòxic amb poder suficient per matar vàries persones. Tampoc es podia beure l'aigua on elles vivien. Explica la llegenda que una gran munió de cavalls i homes de l'exèrcit d'Alexandre el Magne varen morir a la India per haver begut d'un rierol enverinat per una salamandra.

El cert és que aquest amfibi extremadament sensible als contaminants és un excel·lent bioindicador de la qualitat de les aigües i que la seva desaparició progressiva ens hauria de fer reflexionar.