Vi, formatge i xocolata

Sols, barrejats o combinats adequadament. Aptes per començar, per acabar o a qualsevol hora del dia. Llàstima que quan arribes a una certa edat ja et comencen a venir amb les històries del colesterol, la pressió... i qualsevol altre cosa que pugui sortir alterada en aquelles llistes interminables que et donen com a resultat d'una anàlisi. Però que quan surts de casa durant uns dies et saltes a la torera les recomanacions del metge i dius allò de "un dia és un dia" tot bevent uns bons vins, tastant formatges de tota mena i delectant-te amb una tassa de xocolata calenta tot sucant-hi uns melindros acabats de sortir del forn.

Tot això vam procurar fer, amb mesura, tot s'ha de dir, perquè som persones de seny, durant els tres dies en que vam visitar la comarca del Somontano, a la província d'Osca. En els últims anys el vi s'ha posat de moda en aquelles terres aragoneses i cada vegada que hi anem, aquesta era la tercera, aprofitem per visitar alguna de les moltes caves que hi neixen com bolets. Havíem visitat i dinat a les de "Viñas del Vero" i "Enate". També havíem vist les de "Blecua" i passejat per les seves vinyes. Aquesta vegada va tocar anar a les caves "Irius" i "Alodia", dos conceptes i dues maneres ben diferents d'entendre com es pot fer el vi.

La primera és espectacular. Des de la carretera, una estructura metàl·lica, brillant, quasi espacial ja et crida l'atenció. Fa poc que han començat l'explotació amb avançaments d'última generació. Arriben a una fondària de 27 metres i fins i tot el vi quan és a les barriques de roure té música ambiental. Vam fer un tast de tres dels seus millors vins amb tota la parafernàlia usual en aquest casos. Em sembla que si veuen, oloren i tasten més coses de les que hi ha, però és el que es porta. Ah! i fan pagar per la visita.

Ben diferent és la bodega "Alodia". Petita, personalitzada en una sola persona, un jove de 31 anys, que conrea la vinya, fa part del procés manualment, sense deixar de banda les últimes innovacions i fins i tot contribuint a aixecar l'edifici amb les seves pròpies mans. A més a més torna a recuperar varietats que quasi s'havien perdut, mitjançant un cultiu ecològic. Què més es pot demanar.

A la població d'Adahuesca i no gaire lluny de la bodega "Alodia" hi ha una fàbrica de formatge de cabra que elabora un seguit d'exquisideses que s'han de tastar: "Quesos de Radiquero". Abans situada al poble d'aquest nom però que per la dificultat d'accés s'ha traslladat aquí. El mateix creador de les diferents varietats des del 1978 és el que continua estant al cap de la seva elaboració.

I per acabar la xocolata. A les afores del poble de Benabarre la família Brescó hi ha aixecat una nova botiga en la que es poden comprar nombrosos tipus de xocolata i llepar-se'n els llambrots asseguts a les taules que ja tenen disposades per aquest fi. Ells mateixos n'elaboren les diferents especialitats, fent ressaltar a l'embolcall dels paquets que és "elaborada a brazo". Els diumenges a la tarda, quan els esquiadors baixen de la Val d'Aran, can Brescó és parada quasi obligatòria. En podem donar fe.

Dinar a la catedral

Quan vam visitar Amsterdam vàrem esmorzar a dos museus (el de Van Gog i la casa d'Ana Frank) i dinar a la nova Bibliotek de la ciutat. Ara fa pocs dies vàrem dinar en una catedral o més ben dit al conjunt catedralici de Roda de Isábena, comarca de la Ribagorza, a 110 quilòmetres d'Osca capital.

El fet de dinar -hi és l'anècdota, el més important és descobrir una catedral al bell mig d'aquells paratges que en un principi semblen inhòspits però que ben observats des de dalt del promontori on està situat el poblet, amb un fons llunyà de muntanyes nevades, fan un efecte impressionant.

D'origen romànic, actualment és una barreja d'estils. Saquejada per el fill d'Almanzor el 1006 va ser consagrada de nou el 1030. Una de les parts més interessants és la cripta de tres naus, oberta a la resta de la catedral i a sobre de la qual descansa l'altar major.

Aquest poble presumeix de ser el més petit d'Espanya que té una catedral,. Degut al seu ric patrimoni aquest edifici ha estat víctima de tota classe de saquejos. Després del fill d'Almanzor va venir la desamortització, més tard la guerra civil i al 1979 va passar-hi el lladre d'antiguitats més famós d'Europa: Erik "el Belga". Poca cosa se n'ha pogut recuperar.

És totalment recomanable una visita a aquesta població, en la que actualment només hi viuen 21 persones, entre elles les guies de la catedral, mare i filla. Es veu que a l'Aragó hi ha el costum o tradició que als poblets petits aquest sigui un càrrec hereditari que passa de pares a fills, o de mares a filles, perquè en una anterior visita a la Colegiata d'Alquèzar (al Somontano) es donava el mateix cas.

I si com a complement, quan t'endinses en el claustre, travessat pels rajos de sol d'un dia clar, entres a l'antic refectori dels canonges i et serveixen un bon dinar, la visita és complerta.

Les granotes de l'Expo

En una recent visita a Saragossa vam anar a passejar per la riba dreta del Ebre fins a arribar al recinte del que va ser l'Expo l'estiu passat. A sobre la paret que limita el curs del riu vam anar descobrint unes granotes de bronze que semblava que fugissin d'algun lloc. Tot mirant em van veure una gran quantitat que semblava que baixessin cap al riu, a terra al costat dels bancs, damunt de les pedres que hi havia al bell mig dels brolladors instal·lats a la gespa, enganxades a algun monument, a pertot. Quan vam arribar al que va ser l'Exposició Universal dedicada a l'aigua, vam descobrir que fugien d'allà.

Tot estava abandonat, d'aigua no s'en veia per cap lloc. Tubs de tots colors sorgien de tots el racons. Els edificis semblaven fantasmes envoltats de tanques metàl·liques que et deixaven descobrir bosses d'escombraries que haguessin estat abandonades en una sortida precipitada sense temps de portar-les al contenidor.

El famós pont estava tapat per les dues bandes, no si podia circular. Tot plegat feia llàstima. Com és possible que s'hagin deixat abandonats tants milions d'euros que vam pagar entre tots. Diuen que l'Ajuntament ha quedat tant endeutat que no té pressupost ni pel funcionament normal de la ciutat. Sort que Saragossa té altres atractius per poder gaudir de la visita.

No hi havia estat mai. L'arribada a l'esplanada on hi ha la basílica del Pilar i la Seu o Catedral és espactacular. Haig de dir que em va agrada més l'interior de la segona que de la primera. També vam visitar una exposició sobre la Guerra de la Independència que s'acabava d'inaugurar a la Llotja, entre altres coses.

Allà, a la Seu, vam poder presenciar, com a anècdota de viatge, un petit fet que demostra l'estupidesa i ridiculesa de molts humans. Abans d'entrar-hi, com a molts llocs, hi ha uns cartells que prohibeixen fer fotos. Un espècimen humà, assegut en un banc, n'estava fent a tort i a dret. Un vigilant, un senyor gran molt educat, li demana que plegui de fer fotos. L'home li contesta dient-li perquè no ha dit res a una noia que també n'estava fent feia una estona. El vigilant li diu que no ho ha vist sinó hagués fet el mateix. L'altre comença a posar en qüestió la feina del vigilant i li diu que si no vol que faci fotos que es quedi al seu costat, perquè quan se'n vagi continuarà fent-ne com si res. La discussió va continuar amb un estira i afluixa. Quan el vigilant el va deixar per inútil, l'espècimen humà encara somreia estùpidament com sentint-se guanyador. Nosaltres que vam presenciar tota l'escena, allà al costat, vam solidaritzar-nos amb el vigilant que s'havia posat una mica nerviós.

Hi ha persones que no es mereixerien ni ser granotes, ni que fossin de bronze.

Lectures - Memòries

En els últims mesos he començat a llegir llibres de memòries de persones que han tingut alguna significació en la nostra societat actual. Tots ells m'han aportat una sèrie de coneixements i aclariments sobre fets que coneixia poc o ni tan sols n'havia sentit parlar.

Ja vaig escriure sobre les "Memòries d'un cirurgià" d'en Moisés Brogi. Em va entusiasmar la senzillesa amb que explica la seva trajectòria per la vida professional enmig dels entrebancs que li van posar els que van guanyar la guerra i les relacions amb la gent que per altra part també el van ajudar.

Després vaig seguir amb les "Memòries (1930-1980)" de Jordi Pujol. Tot un repàs per la història contemporània de Catalunya íntimament lligada amb la vida d'aquest personatge que, t'agradi o no, ha tingut una importància cabdal en les nostres vides.

Les següents van ser les d'en Josep Benet: "Memòries I. De l'esperança a la derrota". Paraules de la contraportada del llibre: "Josep Benet fa un repàs dels anys d’infantesa i aprenentatge: des de la seva Cervera natal fins a l’entrada a l’escolania de Montserrat i el pas per l’acadèmia Ramon Llull de Barcelona. Són els anys, de 1920 a 1936, de formació d’un dels més reconeguts intel·lectuals catalans contemporanis i de gran esperances personals i col·lectives. Esperances, però, que aviat es veuen truncades per l’esclat traumàtic de la Guerra Civil en la qual Benet es veu directament implicat: al dolor per l’assassinat d’alguns dels seus mestres seguirà la crida cap al front amb la lleva del “biberó” fins que arribi la derrota." Per mi va ser tot un descobriment.

A continuació va tocar a Joan Triadú (mestre, poeta, traductor, crític i assagista), amb "Memòries d'un segle d'or". Per ell el segle XX ha estat un "segle d'or" per la llengua catalana. Tot i l’intent franquista de genocidi cultural i altres adversitats que ha patit el país, en aquest període els catalans han pres consciència de la dimensió nacional de la seva cultura. Des de fronts diversos, com la militància política, la pedagogia activa o la crítica literària, ell mateix hi ha participat de manera decisiva.

L'últim llibre de memòries que he llegit han estat les de Fabian Estapé "De tots colors". Un personatge extravertit que explica sense embuts el seu pas per la política franquista i sobretot per la universitat. Un gran economista que descriu la seva relació amb els personatges de l'època amb l'humor que en ell és habitual. Un gran enamorat de la seva dona que després de vint anys encara la troba a faltar. Amb ell t'assabentes de molts petits fets que van influir en els grans fets de la política dels anys que va estar en actiu.

Ho he completat no amb unes memòries sinó amb una biografia titulada: "Joan March. L'home més misteriós del món" deguda a Pere Ferrer, que de veritat m'ha desvetllat molts misteris de tot el que s'explica sobre aquest personatge.

O sigui que des de la ciència, la política, la llengua, la història i la economia he tingut una visió força completa d'aquests últims anys al nostre país. I la cosa continua. Gràcies a Déu hi ha molta altra gent que ha escrit les seves memòries i esperen que siguin llegides.

Barça, Barça, Barça! Si, però...

No m'hauria imaginat mai parlant de futbol en un escrit. Però a la vida, ja se sap, no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. També es veritat que el Barça ocupa un espai molt més ampli dels límits d'un camp de futbol i amb la temporada que està fent no hi ha qui s'hi resisteixi. Fins i tot a casa mirem algun tros dels partits. Veure'ls sencers potser ja seria extralimitar-nos una mica. No hi ha com ser un guanyador perquè tothom et tingui en compte, et segueixi i t'afalagui.

Sempre he procurat saber una mica de tots els esports en general i estar al dia dels resultats i vicissituds més importants d'aquest món que per molta gent sembla la seva única raó de viure. Moltes vegades les converses entre grups diversos de persones es basen exclusivament o en major part en fets esportius i si no saps ni un borrall del que s'està parlant tu mateix t'exclous de la conversa.

Quan els nens em preguntaven: "Sr. Joan, de quin equip ets", jo sempre responia: "No m'agrada gaire el futbol, però sóc del Barça". Perquè m'agrada que el Barça guanyi. I aquesta temporada, amb l'eufòia que es respira i que es viu a tot arreu encara fa que m'interessi més pels ets i uts de la competició.

He estat varies vegades al Nou Camp: acompanyant a grups de nens en excursions escolars, anant a veure algun partit després d'haver format part d'un jurat de premis literaris i de dibuix que organitzava la Penya Blaugrana de Palafrugell i últimament en una visita cultural, perquè l'esport també és cultura, a Barcelona organitzada per l'Esplai. Però la primera vegada m'hi va portar en Joan Figa, situats a dalt de tot d'aquelles grades en que havies de veure els partits dret, havent-hi entrat amb els passis que li deixava el seu cunyat.

El que no entenc, de cap manera, és la manera de pensar de la majoria de culés. Mai troben res bé. Sempre hi ha el : "Si, però..". Ja poden haver fet el millor partit i guanyar per sis a un, sempre sortirà a la conversa la pífia d'en Valdés que va deixar passar una pilota que podia haver parat ben fàcilment. En els partits a l'estadi poden estar alabant un jugador i al cap d'un moment dir-li les pestes més grans o bé tractar-lo de totxo o de mula i després d'una bona jugada deixar-lo a dalt de tot.

No parlem dels entrenadors. A dins de cada culé i em sembla que a dins de cada afeccionat al futbol, sigui del equip que sigui, hi ha un entrenador en potència. No sé perquè els clubs paguen tants milions si qualsevol d'ells ho faria molt millor. Ja veureu que quan en Guardiola deixi de guanyar partits, que això passarà un dia o altre, sentirem la veu dels espavilats de torn que ens diran: "Ja ho deia jo que aquest noi no faria gaire per res"