L'edat

 Picasso. "El vell pescador". 1895

No és la primera vegada que en el transcurs de les meves lectures trobo referències negatives i pessimistes sobre l’edat de les persones, quan s’acosten als setanta anys. L’última l’he trobada en el llibre de Henninng Mankell “Daisy Sisters”. Quan parla de les limitacions d’un dels seus protagonistes diu: “Quina altra cosa pot esperar sinó l’increment, lent però inexorable, de la decadència? Res en absolut ... Ha sobreviscut durant setanta anys, més que res a la seva forta voluntat...” Ja sé que tot això és veritat, però quan un està a punt d’arribar-hi, com és el meu cas, es resisteix a reconèixer-s’hi i no li sembla que hagi arribat a aquesta situació.

Sembla impossible que els anys hagin arribat a sumar-ne setanta o el que és el mateix setanta vegades un. Perquè un any passa com una exhalació i ara que els nets venen tot darrera, veus que  fa un any tot just acabaven de néixer. Són l’indicatiu més clar de què el temps passa com una exhalació, sobretot quan les coses van molt bé o mitjanament bé, perquè quan van mal dades ni les hores, ni els dies, ni els anys passen, tal com diu la dita,  “ni amb fum de sabatots”.

Recordo ara l’impacte sofert quan van vaig sentir anomenar “abuelo” al meu pare una de les primeres vegades que el vaig acompanyar a l’hospital. No recordo l’edat exacta que tenia, però mai me l’havia imaginat com a tal. Per a mi era el pare i anys trigaria a ser avi de veritat. Des de llavors vaig adonar-me que els anys havien passat per ell i de retruc per tots els altres.

A molta gent ens costa prendre consciència que aviat entrarem al setè decenni de la nostra vida, que ja estem dins el col·lectiu dels vells i que cada dia aniran flaquejant, ara una, ara l’altra diferents parts  de la nostra maquinària corporal  encara que el nostre esperit estigui ben viu i continuem gaudint amb molts dels plaers que ens té reservada la vida.