Fer esport

el jornaler-WordPress.com

No vaig fer “esport” d’una manera “regular” fins passats els cinquanta. Fins llavors només havia caminat per traslladar-me d’un lloc a l’altre per pura necessitat: de petit per anar a casa dels meus avis, a matar el porc i per les festes familiars, de jovenet per anar a les festes majors dels pobles del voltant, ja de més gran per anar a buscar l’autobús que em portava a Girona per estudiar; sempre per camins i dreceres, moltes vegades abans de sortir el sol i travessant camps i boscos. Mai he tingut ni una bicicleta ni una moto. Per anar i tornar de la feina, un cop establert a Palafrugell, travessava la vila quatre vegades cada dia.

Durant els meus estudis no vaig fer mai o quasi mai “Educación Física”, però sempre vaig aprovar; no perquè m’escaquegés d’una manera o altre, si no perquè, senzillament, no en fèiem ni ens en examinàvem. Només a l’Escola Normal de Girona varem córrer una mica per la devesa, acompanyats pel professor de la matèria que al nostre costat i cavalcant una potent moto,  ens feia anar cada vegada més de pressa, i no gaire res més. Això si vaig fer de professor de gimnàstica durant la majoria d’anys de fer de mestre.

A la “mili”, fora de la “instrucción”, diària, perquè em va tocar a l’Âfrica i a la “Legión”, poca cosa més. De tant en tant fèiem taules de gimnàstica o saltàvem aparells: plinton, potro...; més ben dit saltaven, perquè aquí si, sempre vaig procurar despistar-me’n.

Primer 3.000. El Tallón  (3144 m.)
(1O del  matí - 13/08/1997)

L’estiu abans de començar a treballar em van proposar fer unes classes de repàs a uns nois del poble que no havien aprovat algunes assignatures de batxillerat, entre elles l’Educació Física; dintre les activitats d’aquesta assignatura  s’havien de saltar els aparells gimnàstics que jo havia deixat de banda.

L’ajuntament em va deixar les claus de l’escola i per aprendre a fer aquests exercicis vam treure la taula del professor al pati, hi vaig posar un sacs buits per fer de coixí i tots a saltar. Com ja he dit, jo mai ho havia aconseguit fer, però es veu que m’havia fixat molt amb la tècnica, perquè al setembre tots van treure Notable.

Cami de Santiago, prop d'Astorga (7/7/2000)

Als cinquanta i pico d’anys vaig pujar al Canigó i a partir d’aquí moltes altres muntanyes, almenys tres d’elles de més de 3000 metres. De totes les meves ascensions em va fer molta il·lusió la pujada al Pedraforca. Però després d’una ascensió una mica problemàtica, vaig decidir deixar-ho córrer i no insistir, Més tard ens van convidar a fer 350 km. del camí de Santiago; vàrem acceptar, juntament amb la meva dona, que també m’havia acompanyat a moltes de les ascensions descrites.

De Palafrugell a Girona travessant les Gavarrres (50 Km.)
(28/4/2004-Vam fer el km. 10.0000)

A partir d’aquí, ja jubilat, em vaig encaminar cap el  senderisme. Amb un grup d’amics, “Els Matiners”, vam travessar el nostre entorn per totes bandes arribant a caminar uns 15.000 km. amb sortides diàries que es van allargar fins el 2009. Un ictus, primer, i un càncer, uns anys més tard, ho van estroncar tot. De mica en mica, una caminada d’una hora diària, amb uns altres amics no tant matiners, però d’igual qualitat humana,  m’ha tornat a posar en marxa.

Homenatge a Josep Pallach

Ara fa 40 anys que va morir l’insigne polític i pedagog Josep Pallach, fill de Figueres i resident, en la última etapa de la seva vida, a Esclanyà, on està enterrat en el petit cementiri de la localitat.

En motiu d’aquesta efemèride la fundació que porta el seu nom ens va convidar a l’acte d’homenatge que el govern de la Generalitat li va dedicar al Palau de la plaça de Sant Jaume, a Barcelona.

Va ser un acte molt emotiu, que va comptar amb l’assistència de 250 convidats que omplíem el  Saló Sant Jordi. La  taula era presidida pel president de la Generalitat, l’honorable Carles Puigdemont, la Sra. Antònia Pallach, filla de l’homenetjat, i el Sr. Josep Mª Soler, president de la Fundació Josep Pallach.

No tracto de repetir el que es va dir, si no de deixar constància que els que varen intervenir en els parlaments ho van fer des de les diferents vessants de Pallach: com a polític, com a pare i com a ensenyant. Com a polític en va parlar el seu antic company l’escriptor Amadeu Cuitó, com a pare la seva filla Antonia i com  a pedagog el president de la Fundació el bon amic Josep Mª Soler, antic alumne de Pallach.

També es va comptar amb l’assistència de la seva vídua Teresa Juvé, de 96 anys i que viu tota sola a Esclanyà, dedicada a escriure, entre altres coses, novel·les de misteri i policíaques. El President de la Generalitat li va fer entrega d’un ram de flors al finalitzar l’acte.

Jordi Bedmar/Govern

Tot plegat va ser amenitzat pel cant de la soprano Titon Frauca, antiga mestra de l’Escola Sant Jordi de Palafrugell, entre elles “l’Emigrant”. La sorpresa va ser la interpretació de “Al vent”, acompanyat per un piano i al so d’un clarinet, per part d’Oriol Pagès i Soler, net del president de la Fundació. Josep Pallach era gran seguidor de Raimon i de les seves cançons.

Va tancar l’acte el President Carles Puigdemont amb unes paraules de record i d’agraïment.

Raimon

Imatges d'internet del recital d'ahir

En determinats moments l’últim concert d’en Raimon al Palau, que ens va oferir TV3, em vaig emocionar, sobretot els que feien referència als seus primers anys, finals dels ’50 i principis dels ‘60 quan va començar a donar-se a conèixer.

Un dia qualsevol, d’aquells anys, estava “estudiant” a l’eixida de casa meva, a Galliners, amb la radio a tot gas, escoltant ràdio Figueres, acabada d’estrenar. Les notes de “Al vent” van sonar per sobre les teulades del poble; a partir d’aquell moment van ser un himne per mi.

Primer disc d'en Raimon

En aquells temps era difícil escoltar cançons en català, fins que no va arribar Radioscope, a EAJ1 Radio Barcelona de la mà de Salvador Escamilla. I ni parlar-ne de poder comprar-me algun disc per poder “alimentar” el tocadiscos que m’havia pogut finançar gràcies als diners guanyats anant a fer veremes al sud de França.

La primera vegada que vaig sentir en Raimon va ser al “Palacio de los Deportes de Barcelona” i més tard al Teatre Victòria de Palafrugell, ara Teatre Municipal. No en recordo els anys en concret, però si l’ambient que es creava al seu voltant tot corejant les cançons enmig dels crits de protesta que sempre envoltaven les seves actuacions.

El primer LP que em vaig poder comprar

Continuaré escoltant i gaudint de les cançons d’en Raimon, sobretot ara que és tan fàcil connectar amb les diferents plataformes que ens les ofereixen en la seva totalitat.

Teatre:"Tots eren fills meus"

Sempre que la GespaTeatre de Palamós ens ofereix una nova obra procurem assistir a la seva representació. Aquesta vegada ha estat “Tots eren fills meus” d’Arthur Miller al TMP. L'espectacle és un llarg viatge del dia a la nit de la societat americana l'any 1948, un cop esclatada la bomba atòmica. Dirigida pel bon amic Jordi Massoni ha complert totes les expectatives a les que ens te acostumats aquesta companyia. Sabem que mai en sortirem decebuts, siguin quins siguin els artistes que interpretin els diferents personatges.

Aquesta vegada, sense desmerèixer els altres, ens ha impactat Àngels Dalmau, en el paper protagonista de mare de la família Keller. Els decorats, la música... i tot el que completa la representació van estar d’acord per oferir-nos un espectacle immillorable, que podia fer enveja a qualsevol companyia professional.

El toc final va ser la cançó que va interpretar l’Anna Ferrer, una de les intèrprets principals. Mestra del col·legi Sant Jordi de la nostra vila, el director de l’obra ens la va presentar, va ser una gran sorpresa i descobriment a la vegada.

Moltes felicitats Jordi! També a la resta de la Gespa, per l’esforç que sabem que representa preparar una obra com aquesta i pels resultats que heu aconseguit. Procurarem continuar assistint a tots els espectacles que ens anireu oferint.

Imatges de "Flors i violes" a Palafrugell

Podrien ser unes altres, però jo he triat aquestes:

Refugiats

Refugiats de la guerra Civil a una platja del sud de França (Sapiens)

Contínuament ens arriben notícies  sobre refugiats d’arreu del món que han de marxar de les seves cases i dels seus països per motius diversos. Sobre tot per guerres sense sentit que  sovint comencen  per pensar de manera diferent, per perpetuar-se en el poder o per aconseguir-lo si no es té. Les conseqüències són sempre esfereïdores.

Cada vegada que en sento parlar no deixo de pensar amb els meus oncles i els seus dos fills, un nen i una nena, que van haver de marxar cap a França a les acaballes de la Guerra Civil. Després de l’estada al camp de concentració i ja establerts en un poblet del Roselló van perdre en Joan, el meu cosí germà, víctima d’un atropellament.

Més tard els nasqué una altra filla, li van posar Rossette (però nosaltres sempre li hem dit Rossita) i vam néixer el  mateix any. Juntament amb la germana gran, la Maria, es van establir com a hortolans  i es van integrar a la vida francesa.

Plaça de Torrelles de la Salanca  (Viquipèdia)

Quan jo tenia cap a nou anys ens van començar a venir a visitar, a Galliners, la meva tia i les meves cosines. Cada nova vinguda era un esdeveniment per la família; s’establien a casa dels  meus avis anant a fer àpats diferents a casa d’un germà o altre, on segur que es menjava com en una festa major per celebrar la seva vinguda. Elles sempre ens portaven com a obsequi paquets de café, producte  que, com molts altres, aquí  escassejava.

Durant els meus quatre anys d’estada el Collell vam començar a cartejar-nos amb les meves cosines i quan vaig anar a estudiar a Girona, durant les vacances d’estiu, passava uns temporada llarga a casa seva, primer a Torrelles i després a Cornellà de la Ribera.

Corneillà de la Ribera (ajuntament) (Viquipèdia)

Alguns anys feina una curta vinguda per matricular-me i després tornava a anar-hi; sobretot les vegades que em vaig llogar per fer la verema; s’havia de complir. Amb el que en van pagar per fer aquesta feina vaig poder comprar-me el primer tocadiscos, el que a casa em negaven per ser una cosa supèrflua i que per altra part tampoc es podien permetre.

Tinc una gran estima pels meus parents francesos, no ens veiem gaire sovint, sobretot ara que els meus oncles ja no hi son, però els recordo constantment a mida que es van succeint fets com els que ells van sofrir.  Durant les meves estades a França no vam parlar mai de tot el que havien passat, ja es donava per suposat i no calia remenar ferides que no duien enlloc.

Continuar

El cirerer de casa (aquest any, però, encara no ha florit)

Quan es deixa de fer una activitat per qualsevol motiu i al cap d’un temps es  decideix continuar, costa molt tornar a agafar el fil i seguir el camí que es tenia marcat. Mai es troba el moment d’emprendre-la una altra vegada, sempre hi ha excuses.

Quantes vegades m’he assegut davant l’ordinador durant els últims deu mesos per tal de continuar escrivint  sobre qualsevol cosa que em passava pel cap, al voltant de fets puntuals, lectures, espectacles...? Moltes... però només en tres ocasions s’ha donat un resultat positiu.

Davant la insistència de persones que solen llegir algun d’aquests articles em proposo tornar a escriure regularment sobre les meves dèries i el que va succeint al meu voltant, que pugui ser d’interès tant per mi com pels que regularment em segueixen.

Deu ser l’arribada de la primavera el que m’ha impel·lit a  tornar recuperar  les ganes de comunicar-me mitjançant aquests escrits periòdics que a la vegada em donen força per demostrar-me a mi mateix que tot, o quasi tot,  pot tornar a ser possible, tot escoltant en Serrat:

M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març...

365 dies

2017-Countdown.png

365 dies

Els dies són tots iguals. Vint-i-quatre hores que es van succeint invariablement, una darrera l’altre, amb els conseqüents canvis meteorològics que ens treuen de la monotonia d’estar només pendents dels moviments de les busques del rellotge o, cada vegada més, de l’apagada i encesa de les xifres de tots els aparells digitals que ens envolten.

Som nosaltres, les persones, les que canviem i fem que cada dia sigui diferent. Encara que sigui minimament sempre hi ha un petit fet, una circumstància especial, un estat d’ànim..., que encara que no ho sembli alteren o trenquen la normalitat de la nostra vida.

Tant si volem com si no volem ja hem entrat al 2017 o almenys és el que ens marquen els calendaris que acabem de canviar.  I com cada dia hem sortit a caminar a quarts de nou del matí, buscant els camins més arrecerats de la primera bufada de la tramuntana de l’any. La meitat dels quatre que sortim junts s’estan recuperant dels primers embats de la grip d’enguany, esperem que l’altre meitat els resistirem.

Des de les ratlles d’aquest blog, que procuraré continuar amb més assiduïtat, desitjo que els 365 dies que teníem per endavant, dels que ja n’hem gastat cinc,  siguin el més complaents possible amb els desitjos de cadascú, sense entrebancs de cap mena. I que alguns dels que sembla que ho han d’arreglar tot no acabin espatllant-t’ho encara més. Molt bon any per a tothom!