El cirerer de casa (aquest any, però, encara no ha florit) |
Quan es deixa de fer una activitat per qualsevol motiu i
al cap d’un temps es decideix continuar,
costa molt tornar a agafar el fil i seguir el camí que es tenia marcat. Mai es
troba el moment d’emprendre-la una altra vegada, sempre hi ha excuses.
Quantes vegades m’he assegut davant l’ordinador durant
els últims deu mesos per tal de continuar escrivint sobre qualsevol cosa que em passava pel cap,
al voltant de fets puntuals, lectures, espectacles...? Moltes... però només en tres
ocasions s’ha donat un resultat positiu.
Davant la insistència de persones que solen llegir algun
d’aquests articles em proposo tornar a escriure regularment sobre les meves
dèries i el que va succeint al meu voltant, que pugui ser d’interès tant per mi
com pels que regularment em segueixen.
Deu ser l’arribada de la primavera el que m’ha impel·lit
a tornar recuperar les ganes de comunicar-me mitjançant aquests
escrits periòdics que a la vegada em donen força per demostrar-me a mi mateix
que tot, o quasi tot, pot tornar a ser
possible, tot escoltant en Serrat:
M'hauria
agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març...
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada