Fer-se gran

Up. Pel·lícula Disney

Quan podem dir que un és  vell? Quan arriba a una certa edat? Quan les forces l’abandonen i ja no pot més? Quan no té ganes ni humor de  fer res? Quan, quan, quan ... ?

Sempre ens anem fent vells, cada dia, cada mes, cada any que passa. És la cosa més normal del món. Però una cosa es fer-se vell i l’altre sentir-se vell. Hem de ser conscients que la vellesa és una de les etapes de la vida per la que tothom ha de passar-hi i desgraciadament pel que s’atura abans d’arribar-hi. El més important és anar-se adaptant a les circumstàncies que ens limiten a mida que passen els anys.

Tant com mantenir-se en bon estat físic és mantenir la ment ocupada i desperta. No podem estar contínuament exclamant-nos de les coses que havíem arribat a fer i que ara el cos no ens permet fer-ne la major part. És una adaptació constant: no hem d’estar dient-nos contínuament: “ Ja no puc fer ...” i quedar-nos parats, sinó : ”Encara puc fer...” i buscar ocasions per fer coses noves, moltes d’elles impensables uns anys enrere.

És fàcil d’aconsellar optimisme quan la salut flaqueja per un costat o per l’altre. El que es tracte és d’aprofitar tots els moments que ens permeten gaudir de tot el que es presenta al davant nostre. I sobretot gaudir de la família i no fer-los-hi la vida impossible, sinó tot el contrari.

Un altre aspecte de fer-se gran és la manera com et tracten els altres. Només accepto  que em diguin avi els meus nets. Jo em dic Joan i com a tal vull que es dirigeixin a mi, tant si hi posen el Sr. al davant com si no li posen, o també pel meu cognom.  Encara recordo quan en una de les estades del meu pare a l’hospital una infermera va començar a anomenar-lo abuelo cap aquí abuelo cap allà; era la primera vegada que algú se li dirigia així i de cop i volta el vaig veure més gran  del que era; ell encara no era avi de ningú i per tant ningú tenia dret a fer servir aquesta paraula. Des de llavors encara vaig tenir més clar que un home gran és un senyor tota la vida i una dona gran també és una senyora per sempre i  és així com s’han de tractar si no saps el seu noms i cognoms.

Tinc l’edat que tinc, 72 anys,  cada vegada que en passa un, i passen molt de pressa,  representen una sèrie de limitacions, però no em sento vell i enmig  de totes elles i de tot el que està passant, puc dir que sóc feliç, alguns dies més que altres, però tal com deia la meva mare:  “ Qui no es conforma és perquè no vol”