Fer-se gran

Up. Pel·lícula Disney

Quan podem dir que un és  vell? Quan arriba a una certa edat? Quan les forces l’abandonen i ja no pot més? Quan no té ganes ni humor de  fer res? Quan, quan, quan ... ?

Sempre ens anem fent vells, cada dia, cada mes, cada any que passa. És la cosa més normal del món. Però una cosa es fer-se vell i l’altre sentir-se vell. Hem de ser conscients que la vellesa és una de les etapes de la vida per la que tothom ha de passar-hi i desgraciadament pel que s’atura abans d’arribar-hi. El més important és anar-se adaptant a les circumstàncies que ens limiten a mida que passen els anys.

Tant com mantenir-se en bon estat físic és mantenir la ment ocupada i desperta. No podem estar contínuament exclamant-nos de les coses que havíem arribat a fer i que ara el cos no ens permet fer-ne la major part. És una adaptació constant: no hem d’estar dient-nos contínuament: “ Ja no puc fer ...” i quedar-nos parats, sinó : ”Encara puc fer...” i buscar ocasions per fer coses noves, moltes d’elles impensables uns anys enrere.

És fàcil d’aconsellar optimisme quan la salut flaqueja per un costat o per l’altre. El que es tracte és d’aprofitar tots els moments que ens permeten gaudir de tot el que es presenta al davant nostre. I sobretot gaudir de la família i no fer-los-hi la vida impossible, sinó tot el contrari.

Un altre aspecte de fer-se gran és la manera com et tracten els altres. Només accepto  que em diguin avi els meus nets. Jo em dic Joan i com a tal vull que es dirigeixin a mi, tant si hi posen el Sr. al davant com si no li posen, o també pel meu cognom.  Encara recordo quan en una de les estades del meu pare a l’hospital una infermera va començar a anomenar-lo abuelo cap aquí abuelo cap allà; era la primera vegada que algú se li dirigia així i de cop i volta el vaig veure més gran  del que era; ell encara no era avi de ningú i per tant ningú tenia dret a fer servir aquesta paraula. Des de llavors encara vaig tenir més clar que un home gran és un senyor tota la vida i una dona gran també és una senyora per sempre i  és així com s’han de tractar si no saps el seu noms i cognoms.

Tinc l’edat que tinc, 72 anys,  cada vegada que en passa un, i passen molt de pressa,  representen una sèrie de limitacions, però no em sento vell i enmig  de totes elles i de tot el que està passant, puc dir que sóc feliç, alguns dies més que altres, però tal com deia la meva mare:  “ Qui no es conforma és perquè no vol”

Un altre projecte en marxa

A l’abril de l’any passat es va presentar el treball “Històries de vida. La Sauleda-Carrer Ample”. Ara se’n pot veure una exposició a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Aquest projecte inclou també una publicació  que es pot adquirir a les llibreries i un audiovisual que es pot veure en línia  http://www.youtube.com/watch?v=zG-4OQodp2s .

Ara l’AMP vol dur-ho a terme entre els veïns de Vilaseca-Bruguerol. Com que ja s’havia publicat el llibre “Els noms dels carrers de Palafrugell” ens han proposat a en Lluís Maimí com a fotògraf, a en Carles Martí, autor de l’audiovisual anterior i a mí mateix, com a coordinador i entrevistador .

Ja tenim en marxa, doncs, ”Històries de vida. Vilaseca- Bruguerol”. Es tracta de fer una sèrie d’entrevistes a 30 persones del barri, d’edats i feines diverses, per tal de què ens expliquin la seva vida i la seva relació amb Palafrugell i concretament amb Vilaseca o el Bruguerol. Hem d’agraïr a l’Associació de veïns que ens orientés cap a les possible persones a les que podríem dirigir-nos per a dur a terme el treball.

youtube.com

La meva feina consisteix en contactar amb les persones que ens semblem adequades i  juntament amb en Carles i en Lluís dirigir-nos als seus domicilis, en dies i hores ja pactades per endavant, i parlar amb ells.Un cop en  Carles ha trobat la posició adequada en referència a la llum, ens instal·lem i comencem la feina. A mi em toca engegar l’entrevista mentre comença la filmació i en Lluís fotografia al personatge. Tots tres, però, podem fer preguntes que ens semblin interessants  en relació al que ens van explicant els entrevistats.

espaishumans.com

Demanem  també cinc fotografies, triades per cadascun  dels personatges, dels moments de la seva vida que ells creguin més interessants.   Tant aquestes fotografies com les que fa en Lluís i la filmació, la part més important del projecte,  quedaran dipositades a l’Arxiu, com a fons per la seva consulta amb finalitat de recerca, docència o difusió cultural, comptant amb l’autorització de les persones corresponents.

La Torre de Vila-seca, símbol del barri.
caminantpelpaís.blogsp...

Quan tot estigui acabat se’n farà la presentació corresponent. Ara, quan em pregunten amb què estic embolicat, queda molt bé contestar : “Doncs, mira, amb dues persones més, estem fent un documental”. I em quedo tan ample.

El Dia de la Ràdio

Avui és el Dia de la Ràdio. Aquest matí he sentit a la Mònica Terribas   que preguntava a tothom quins eren els programes de ràdio que havien despertat el seu interès per aquest mitja de comunicació. M’han vingut ganes de fer memòria  i he reviscut alguns moments dels anys 50 i 60 que em van fer-hi agafar una afició que encara dura.

A casa no teníem aparell de ràdio, vam trigar anys a comprar-ne un, perquè el meu pare deia que ens faria perdre temps per altres coses si l’escoltàvem massa; però quan em vam tenir ell era el primer d’engegar-lo i passar-hi  hores escoltant-lo. Per tant era a casa dels meus avis paterns on els primers anys vaig poder escoltar  tot el que arribava a través de les ones.

Arribada del Semíramis

- El primer que recordo és la retransmissió en directe de l’arribada del vaixell Semíramis de la Creu Roja Francesa, el 2 d’abril de 1954, al port de Barcelona, procedent  d’Odesa amb 219 homes de la “División Azul” que havien passat anys com a presoners de la Unió Soviètica. El dramatisme i el patriotisme nacional-catolicista d’aquells anys ens feien estar amb les orelles ben obertes mentre pelàvem naps per a les vaques a l’era de can Tomàs de Galliners, on vivien els meus avis i tan el pare, com la mare, col·laboraven en la majoria de les feines pròpies d’una casa de pagès.

Arribada del Semíramis

- Més o menys pel mateix temps escoltava el programa “Tambor” de Ràdio Barcelona : tot un seguit de contes escrits per Armand Matias Guiu que feien la delícia de la mainada.

- Els vespres de tardor, mentre espellonàvem les capses de blat de moro arribava l’hora d’escoltar  tot un seguit  de música variada després del crit de “Aquí Ràdio Andorra!”. Al ritme de les cançons anaven saltant al nostra voltant les fulles més seques de les panotxes, mentre en deixàvem unes quantes per poder-les enforcar i penjar perquè s’assequessin.

- I Ràdio Figueres!... quan encara no era de la Cope. Allà vaig sentir per primera vegada “Al vent” d’en Raimon”  i on també vaig guanyar, en un concurs “The young ones”, un dels primers èxits de Cliff 
Ridchard i Los Shadows.


- També recordo els diumenges a la tarda al Collell on posaven  pels altaveus el “Carroussel Deportivo” i tots gaudiem d’aquelles retransmissions.

- I ja, cap al 1965, vaig descobrir Joan Manuel Serrat  cantant “Cançò de matinada” emès des de l’estudi Toreski  de Ràdio Barcelona, en el programa Radioscope conduït per Salvador Escamilla.

Serrat i Escamilla

No pararia de pensar en aquells anys, que sense la  televisió, la ràdio també formava molt intensa de les nostres vides.

Fred de febrer

www.viumolinsderei.com

Tant de dir que aquest any no feia hivern i el febrer, com sempre, ha posat les coses al seu lloc. Ja ho diu la dita: “Si la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred encara és viu”; i aquest any la Candelera va riure.

 Encara recordo el febrer  de l’any 1956, a Galliners, quan, de bon matí va començar a bufar una tramuntanada que va deixar-ho tot glaçat.  Eren aquells temps en que els nens i nenes de l’escola encara anàvem a missa acompanyats pels nostres mestres en determinades festivitats i aquesta era una d’elles. Tots a beneir les candeles! I després la processó al voltant de l’església amb les candeles enceses. No cal dir que en aquesta ocasió les flames no van aguantar gaire i la nostra estabilitat  també va estar a punt d’anar-se’n en norris.

Església de Galliners

Fèiem la vida enganxats a la llar de foc, en aquelles cases en les que no tancava bé cap porta ni cap finestra; sort de les torrades amb all-i-oli d’alta potència, que contribuïen a mantenir l’escalfor, de dins cap a fora. A l’escola treballàvem ben abrigats al voltant d’una estufa de llenya que quan no feia fum, degotava el sutge acumulat per les juntures dels tubs que el portaven a l’exterior.

La tramuntana va bufar durant força dies i va matar moltes plantes, fins i tot les oliveres, arbres forts i resistents, que des d’aquell fet no van ser mai més altres; moltes de les quals es van haver d’arrencar, fent minvar la producció d’oli d’aquelles contrades. Fet que va quedar fixat a la memòria de la gent com la conseqüència principal d’aquella fredorada.

Glaçada del 2005 a Palafrugell

També fa pocs anys, aquí a Palafrugell, el fred ens va quasi matar el llimoner i va deixar l’aigua de la piscina amb dos dits de glaç.Per sort, aquest febrer ha estat diferent: ha fet fred, ha bufat la tramuntana, però no amb aquella intensitat del 56. Al menys a  casa s’hi estava bé, llegint assegut còmodament al darrera dels vidres d’una finestra on el sol ajudava  a la calefacció que funcionava a tot drap. La poca gent que et trobaves pel carrer et comentava totalment resignada: “És l’hivern. Si no fa fred ara la farà més endavant, i tant per tant...”

El nostre llimoner, per ara encara aguanta.

Fins i tot el nostre net, de encara no tres anys ens va sorprendre a tots recitant inesperadament :

Ai, quin fred que fa!

Tinc les cames enrampades,

tinc les mans encarcarades,

tinc el nas fet un glaç.

S’hi això dura no ho sé pas!

Ai, quin fred que fa!

És el començament d’un poema de Josep Carner, que se sol aprendre al cicle mitjà de primària; no hem pogut  esbrinar d’on l’ha tret; segur que a l’escola, però ell va a P2 ! Sigui com sigui bon hivern, que encara en queda, i guardeu-vos del fred!