Embosta

Feia molt  temps que no sentia dir a ningú la paraula embosta; bé, ara tampoc ha arribat a les meves orelles, però la he llegida en el llibre de la Núria Esponellà “Una dona d’aigua” i m’ha cridat l‘atenció, emprada, però, en sentit figurat.

“Era una dona modelable que prenia forma del continent, de la circumstància, I al mateix temps es mostrava complexa; analitzant la seva actitud, arribaves a la conclusió que estava composta de molts elements. Però si intentaves agafar-ne una embosta, se t’escapava de les mans”

Les mans d'en Josep Mª Farreró ens mostren una embosta de serves, un fruit ara quasi desconegut que vam trobar en una caminada des de Puig d'Arques als Àngels.

A alguns diccionaris, en aquest cas el de l’Institut d’Estudis Catalans posa embosta com a sinònim d’almosta i la defineix així:“Mesura de capacitat per a grans equivalent a la quantitat que cap a la conca de les dues mans juntes”.

La palafrugellenca Núria Aupí, en el seu blog, ens recomana recordar les paraules de les que el seu desús  va empobrint  la nostra llengua, ja prou maltractada per totes bandes.

Una d’aquestes és embosta, de la que diu: "Mesura de volum que correspon al contingut que cabia en la conca de les dues mans. A pagès, a l'hora de donar menjar als animals, era el pinso que cabia en les dues mans juntes. Per exemple: Dóna una embosta de gra a les gallines a veure si callen".

Situa el seu us a la seva terra, l’Empordanet, que ara també és la meva d’adopció. Però jo la vaig aprendre a la meva terra d’origen, en el límit entre tres comarques: Alt Empordà, Gironès i El Pla de l’Estany, quan batíem el blat a l’era i agafàvem embostes de blat, ordi o civada.

He trobat també dos poetes que la usen a les seves creacions: l’empordanés Jaume Maurici  a Escolta el crit

Una embosta de terra et bastarà

si vols reconstruir en la teva vida

una pàtria, petita i recollida,

que et càpiga a la conca de la mà.

Una embosta de terra et bastarà.

...

I Anton a Esborrall:

Una embosta de llum,
quan l’oblit rejoveneix sanglots,
que rescati el meu naufragi
del mar de la memòria que s’apaga,
es dilueix i s’empara
en inexistents primaveres.

Una embosta de llum
amb què viatjar fins a un demà sense boira
des d’un ahir sense blau,
deixant enrere insígnies
d’un present que fuig
de l’ombra dels núvols.

Una embosta de llum
que em faci visible i em guiï
a carrers sense desànims,
a racons no viscuts,
on la flor de tarongina
envaeix l’espai amb el seu perfum.

...