Viena (I)

Ja hem arribat a Viena, la capital de l’ antic imperi austrohongarès, la ciutat dels valsos i dels Strauss, centre de cultura amb ressò mundial  i sobretot, pels milions de turistes que la visiten cada any, la ciutat de la “Sissí”. Durant els cinc dies que hem estat deambulant pels seus carrers ens hem desplaçat sobre tot amb metro, amb tren i alguna vegada amb tramvia. La comoditat i facilitat per comprar els bitllets i fer-ne  us en els diferents mitjans ha estat molt important. Sort, però d’en Josep Pujol, que cada dia s’estudiava els recorreguts a consciència i en cada trajecte ja ens alliçonava sobre el nombre de les estacions que havíem de passar per baixar o per canviar de línea, perquè recordar-se del nom de cadascuna, igual com va passar a Berlín, era una mica difícil; després dels dies que han passat només em venen a la memòria, les de Karslplatz i de Taborstrase, que era la més a prop del nostre hotel. Amb un bitllet per 72 hores es podia fer un us indefinit dels diferents mitjans, sense haver-lo d’ensenyar a ningú ni passar-lo per cap màquina, fora la primera vegada. Durant els cinc dies de la nostra estada no varem veure ni un sol vigilant, ni controlador, ni força pública en cap dels trajectes per la ciutat.

Comprant les entrades pel concert

 

El dia de l’arribada era festa nacional. Va ser difícil trobar un lloc per dinar fins a les tres de la tarda quan obria les portes un restaurant que començava el seu dia de feina fins a la nit. Allà vam tastar el nostres primers Sacher  i Strudel, les postres típiques de la ciutat. Ja que fèiem de turistes, valia més començar bé.

Tot passejant vam arribar al Stadpark, on hi ha, entre d’altres, un dels monuments més fotografiats de Viena: l’estàtua dorada de Johan-Strauss. Els colors de la tardor havien substituït al de les flors en el que va ser el primer  parc públic de Viena, que fins el 1956 els seus habitants havien de pagar per seure en els seus bancs, des dels quals es pot gaudir de la combinació de la llum del capvespre amb els vermells i ocres  de la    vegetació. Allà vam comprar les entrades, a un dels molts venedors ambulants, que abillats  amb vestits d’època es troben per la ciutat, per un concert que es feia el dia següent en una de les sales del Kursalon, antic sanatori d’estil renaixentista italià que es va inaugurà ara fa 140 anys i que podíem veure  il·luminat enmig de la vegetació.

Un estol d’ànecs que ens van seguir al passar pel costat d’un dels estanys del parc va tancar la nostra visita i el cansament ens va fer dir prou, ja era hora de donar per acabat el nostra primer dia a Viena.