L'albercoquer

És el primer any que l’albercoquer de casa ha llevat amb certa abundància. Ja fa dies que s’han acabat els albercocs però hem pogut gaudir del seu aroma i del seu gust durant alguna setmana. Fins i tot el petit Arnau, de 19 mesos, s’ha divertit, collint els de terra, i portant-los d’un lloc a l’altre del jardí. Hem trobat “cocs” en els llocs més impensats.

Normalment, els albercocs arriben després de les cireres i abans dels préssecs, però com que ara hi ha de tot durant molts mesos no saps mai on han estat collits, si no són els de casa teva. Per mi és la millor època de l’any, en quan a fruita,  sense desmerèixer totes les altres, que ens van aportant les seves qualitats a mida que van apareixent. 

Alguns estius havia anat al sud Rosselló a fer la temporada de la collita d’albercocs, a casa d’uns meus parents. Tant com m’agraden vaig arribar a avorrir-los; la producció d’aquells camps era de tones d’aquesta fruita. Després enllaçava amb la collita de la tomata, que portàvem a un magatzem de Perpinyà i després amb la verema, que ja era més complexa i professional, ja que per aquesta em pagaven. 

Diuen que l'albercoc és originari de l’Àsia Central i que el seu nom deriva de l’àrab que a la vegada prové de la paraula llatina “praecox” (precoç), fent referència a la seva precocitat comparat amb el préssec.

De tot el que he trobat escrit sobre aquesta planta aquest  poema és el que més m'ha agradat:

Els albercocs i les petites collidores (Josep Carner) a “Els fruits saborosos”

Diu Iris a Mirtila :

- Amiga , jo no sé...

¿ Tants d’albercocs li deixes

al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m’agrada

menjar-ne pels camins

fent festa a la dolcesa

que em raja boca endins.

Però l´hivern arriba,

i vora el foc rabent

sentim a la teulada

ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,

veient-nos entristits,

i com freguem els nassos

i con bufem els dits,

ens porta, riolera,

quan cau la neu a flocs,

un pot amb confitures

de préssecs o albercocs.