Matraques

Ara que tornem a ser a Setmana Santa em ve a la memòria un instrument que fèiem sonar, sobretot la mainada, per anunciar, per tot el poble, les funcions religioses d’aquestes diades: les matraques. Nosaltres, a Galliners, en dèiem “anar a tocar tenebres” i tots ens delíem per ser els afortunats de poder-les fer servir; seguíem un ordre rigorós, però sempre eren els més grans els que hi sortíem guanyant, ja que l’estri era bastant gros i només en teníem un per tots (semblant al de la dreta de la fotografia però més voluminós). Moltes vegades el fregament continu ens deixaven els dits gros i índex plens de “mules”.

Els altres dies de l’any ja hi havia les campanes per anunciar tot el que convenia, des de totes les funcions religioses o que s’havia mort algú, fins al toc d’anar a apagar foc i el de l’arribada del peixater ( per fer aquest últim el capellà rebia una porció de peix com a paga). Però a l’arribar a aquests dies Sants s’havia de canviar el so de les campanes pel de les matraques, per demostrar el pas de l’alegria a la tristesa.

En alguns pobles tenien grans matraques de fusta al campanar, però nosaltres només teníem les manuals. Unes i altres van desaparèixer després del concili Vaticà. També n’hi havia que feien servir aquest instrument per dir que anaven a “matar jueus”, culpables de la mort de Jesús. Nosaltres picàvem sobre els bancs de l’església amb bastons i canyes o amb les mans i donant cops de peus a terra.

Quan passàvem pels carrers ens acompanyava l’olor de “fer brunyols” que sortien de les cuines de cada casa i que un cop fregits, arruixats amb una barreja d’anís i moscatell i ben ensucrats intercanviàvem entre els veïns per poder presumir de qui els feia més bons.

En aquells anys i encara més en els pobles petits, que com el meu no tenien gaire més de cent cinquanta habitants, en què tot estava relacionat amb el fet religiós i encara més en aquests dies en què tota manifestació d’alegria estava prohibida, el fet de poder passar a tocar “les tenebres” o les matraques, com vulgueu, era una excepcionalitat que calia aprofitar.