Quan erem feliços o procuràvem ser-ho

Alumnes de sisé a El Collell el dia del concurs de fanals (1959-60)

Acabo de llegir “Quan érem feliços” el llibre de Rafel Nadal guanyador del premi Josep Pla 2012 . La seva lectura m’ha transportat a la vida dels anys cinquanta-seixanta. I sobretot a la seva estada a l’internat del Collell on vam coincidir amb algun dels germans de la família Nadal-Farreras. Amb una prosa viva i entenedora l’autor ens relata les seves vivències familiars i personals en quatre escenaris: a Girona, a la platja de la Fosca, a can Cantalozella d’Aiguaviva i al Collell, com ja he dit.

La nostra estada al Collell, la que més m’ha interessat, va ser viscuda de dues maneres molt diferents: els Nadal com a “interns” i jo com a “fàmul”. Els interns eren els senyors, els que pagaven per la seva estada a l’internat i els fàmuls els que amb el nostre treball podíem estudiar un batxillerat que d’altre manera hagués estat impossible de fer-ho.

Si l’estada dels interns era difícil, tal com descriu l’autor, un es pot imaginar com era la nostra. Encara que la manera de veure les coses en aquells moments i com la veiem ara, un cop passats els anys, és molt diferent, les diferències eren tantes que era impossible que moltes vegades no ens rebel·léssim i en sortíssim escaldats per un cantó o l’altre. Tot i això recordo amb nostàlgia aquells quatre anys passats enmig d’aquells boscos de la Garrotxa i procuro pensar que sense el Collell segurament no hagués pogut seguir estudiant.

Els interns portaven una bata clara de ratlles amb el coll, els punys i el cinturó blau fosc, els fàmuls una bata gris fosc, del color de la brutícia. Quant els interns s’aixecaven nosaltres ja havíem escombrat, anat a missa i esmorzàvem per estar a punt de servir-los l’esmorzar. A l’hora de jugar els interns ho feien als camps d’esports del col·legi, els fàmuls en un prat al mig del bosc que s’anomenava “Les Delícies”. Els dijous al matí els fàmuls no anàvem a classe perquè havíem de netejar. Els dies que hi havia cine algú de nosaltres havia d’estar al costat del telèfon per si algun pare volia trucar al seu fill intern (ens sortejàvem el “rotllo” de la pel·lícula en què havíem de fer la vigilància). Tots, interns i fàmuls, només anàvem a casa cada tres mesos, per Nadal, setmana Santa i a l’estiu, però nosaltres ens repartíem aquest dies per netejar i poder servir als capellans que vivien allà; o sigui que la meitat de les “vacances” les passàvem al Collell.

Les classes, això si, eren iguals per tothom, però el nostre rendiment havia de ser superior, ja que “no pagàvem” ni pels estudis ni per la manutenció. Quan venia algun altre col·legi de visita i el seu equip de futbol havia d’enfrontar-se al nostre, eren requerits alguns fàmuls per tal de reforçar-lo i poder quedar més bé.

No tot però era negatiu. S’establien bones amistats entre uns i altres, sobretot en els del mateix curs. Algunes activitats, com el concurs de fanals de la Puríssima, es feien conjuntament i altres festes també, sense oblidar que si hi havia feina a fer ja sabíem a qui tocava.

Mantenir la disciplina era una feina dura pels prefectes : aguantar tres-cents nois, de sis a divuit anys, tancats durant tres mesos era una tasca difícil. Els enfrontaments entre professors i alumnes i les escapades en direcció a Banyoles eren freqüents. El fred de l’hivern era difícil d’aguantar, no hi havia calefacció i quan engegaven no se què per escalfar una de les sales, el fum era tan espès i pudent que era millor tancar-ho el més aviat possible.

Només parlant de l’estada el Collell es podria escriure un altre llibre, però us recomano que llegiu “Quan érem feliços”. Els que van viure aquells anys recordaran vivències i sensacions que a lo millor tenien oblidades i els que encara són joves descobriran un món que no ens queda gaire lluny en el temps, però diametralment oposat al que els ha tocat viure a ells.