Destí: Les Illes Gregues (II)

Baixant pel funicular, a Santorini

Abans de les nou del matí ja havíem arribat a la badia de Santorini. El poc calat del port no ens va permetre desembarcar al moll directament i vam haver d'utilitzar les llanxes que el vaixell ja porta per aquestes ocasions. Des de feia estona ja havíem pujat a coberta per poder observar, mentre ens hi acostàvem, la munió de cases blanques dels pobles que sobresortien dalt de tot dels penya-segats d'aquesta illa volcànica.

Un autocar ens va pujar dalt del pronunciat desnivell per tal de poder descobrir els petits pobles i els conreus, sobretot de vinya, que juntament amb el turisme és un dels medis de vida principals dels seus habitants. Ben aviat les blaves cúpules de les esglésies van destacar entre els demés blaus: el del cel i el del mar. Diu que la raó d'aquest color prové de la prohibició de fer onejar la bandera de Grècia, de ratlles blaves i blanques, per part dels turcs durant una de les invasions; com a resistència els habitants van decidir pintar-hi les cúpules dels seus temples i moltes parts destacades de les seves cases: portes, finestres, escales...

Vam pujar a la part més alta de la illa, la muntanya de Sant Elies, per tal de fer-nos una idea de la forma corbada de la mateixa i de la seva extensió. Llàstima de la calitja que, a la llunyania, no deixava veure tot el paisatge amb perfecció i de les deixalles escampades pel terra del lloc on ens trobàvem. Tot baixant ens vam aturar per fer una degustació de vins de la terra i observar una nova perspectiva de la badia on ens esperava el vaixell.

A la capital, Santorini també, ens vam trobar amb la munió de gent que havíem anat aquell dia a l'illa. Com a totes les poblacions turístiques les botigues, bars i restaurants dominaven la situació. Els carrers estrets i costeruts, empedrats i coberts amb tendals s'enfilaven fins a les dues esglésies principals: l'ortodoxa i la catòlica.

Per baixar tot desafiant el desnivell fins a tocar l'aigua hi havia tres mitjans: una escala de no recordo quantes centenes d'escalons per baixar-la a peu, la mateixa escala per baixar-la muntat en un burro o, un funicular. La majoria de gent optava per aquest últim mitjà, per això hi havia un embús descomunal per tal d'agafar el bitllet i ficar-te a una de les cabines. A nosaltres ens va tocar la primera i amb només dos minuts de tensió, tot observant el paisatge, vam arribar a baix a punt de tornar agafar la llanxa que ens conduís al vaixell.